Aquest article ha estat publicat fins ací al LEVANTE-EMV el 12 de juny de 1997 i no pot ser reproduďt en la seua primera part sense autorització d'aquest diari
El proper cap de setmana té lloc en Amsterdam la Conferència Intergovernamental sobre la revisió del Tractat de Maastricht. I aquesta Conferència té lloc amb una correlació de forces notòriament diferent a la que va generar el Tractat: si en 1992 l'hegemonia neoliberal era aclaparadora, fins al punt de ser assumida fins i tot pels governs d'origen socialdemòcrata com el de Felipe González, actualment hi ha una majoria de governs de signe progressista, que en casos com el de França o Itàlia estan suportats per una majoria parlamentària que inclou a comunistes profundament crítics amb Maastricht.
En aquesta situació, s'han alçat veus des de la dreta que pretenen que la victòria electoral de Blair i Jospin no hauria d'alterar el rumb de la Unió Europea. Que consideren els trets fonamentals del Tractat de Maastricht com una mena de Super-Constitució que hauria de restar per damunt de canvis de govern.
Açò, tanmateix, està molt lluny de la realitat: el neoliberalisme va posar el seu segell al cor del Tractat de Maastricht, i no és possible trencar amb les polítiques neoliberals sense qüestionar elements centrals del Tractat. Negar això és una expressió de la doctrina del Pensament Únic, que a l'excloure la possibilitat d'alternatives porta a l'anul·lació de la democràcia, al fer irrellevants els resultats de les votacions populars.
Als nous governs de la Unió Europea els pertoca la responsabilitat de demostrar que no és així.
I això no ho faran amb simples declaracions d'intencions, lamentacions per l'atur i expressió del desig de "crear ocupació". Doncs si la moneda única es condiciona únicament a criteris de convergència "nominal" i es posa per davant de l'homogeneïtat laboral, fiscal i mediambiental i de la rellevància democràtica del Parlament Europeu, el cor neoliberal del Tractat de Maastricht restarà incòlume. En efecte, en absència d'eixa homogeneïtat, la lliure circulació del capital emparada en la moneda única portaria al desplaçament del capital allà on el lucre siga afavorit per la desregulació laboral, fiscal i mediambiental; i en absència de normes unificades, aquesta desregulació arribaria a ser llei en tota la Unió Europea.
Per això, cal ser molt clar: la moneda única té un caràcter profundament antisocial si no va acompanyada, per exemple, per un salari mínim, una jornada laboral màxima i unes garanties comuns d'estabilitat laboral per a tota la Unió Europea. I es una eina de desfiscalització si no s'assegura una pressió fiscal homogènia si més no sobre les rendes, no vinculades al territori, del capital i del treball. Com seria una eina de degradació mediambiental de no haver una normativa unificada en aquesta matèria: la pol·lució no coneix fronteres.
Aquestes són qüestions elementals, que el socialdemòcrata més moderat hauria de defensar amb energia: si els límits ecològics del planeta fan avui inviable el consumisme de l'Estat del benestar, tesis com la del repartiment del treball, que inicialment van ser defensades únicament per formacions polítiques com IU o sindicals com la CGT, han estat posteriorment sostingudes no solament per líders europeus de la Internacional Socialista, sinó també per assessors de Clinton com l'economista nord-americà Jeremy Rifkin.
Però tot això serà inviable si no es dota al Parlament Europeu de plena capacitat per a legislar sobre aquestes matèries. Per això, l'anomenada Unió Econòmica i Monetària mai hauria d'anar per davant de la democratització de la Unió Europea. Democratització que hauria d'incloure també el ple control parlamentari dels òrgans executius i del Banc Central Europeu.
El neoliberalisme ha trobat un fort rebuig en les consultes populars d'arreu del món: la derrota dels republicans en EEUU, de Berlusconi en Itàlia i dels conservadors britànics i francesos ha estat un resultat d'aquest rebuig (en Espanya, el procés ha estat distorsionat pel rebuig a la corrupció vinculada al PSOE, amb una dinàmica similar a la que havia portat a l'anterior govern de Berlusconi en Itàlia).