Recentment, Joan Coscubiela va publicar un tweet al que deia "M'heu fet emocionar. Heu Fet que sortis la meva part femenina" i li van ploure crítiques, acusant-ho fins i tot de masclista.

Pot resultar sorprenent que s'acuse de masclista a un home que reconeix la seua part femenina. Però aquestes crítiques deriven de la confusió entre sexe i gènere. De fet, el que diu el Coscu encaixa en el que afirmava el "Manifiesto del PCE para la izquierda" aprovat en els seus XIII i XIV Congressos: "Sostenemos un feminismo que tiene ante sí el reto de reivindicar los valores humanos afectivos minusvalorados como femeninos, socializándolos para el conjunto de la humanidad frente a la agresividad autoritaria machista y patriarcal" ("Conclusión", pàgina 40 del Manifest del XIV Congrés).

I quan les darreres investigacions neurològiques han mostrat que el cervell humà és un mosaic de zones "masculines" i "femenines" ("¿Existe un cerebro femenino?", en Investigación y Ciencia de novembre 2017, pàgines 32-35) es fa palés que el patriarcat reprimeix la part femenina dels homes, repressió que solament podrà superar-se acabant amb el mateix patriarcat. Per això, pot afirmar-se que les dones no es poden emancipar del patriarcat sense emancipar d'ell al conjunt de la humanitat.

En aquest sentit, la lluita feminista contra el patriarcat té trets comuns amb la lluita proletària contra l'explotació. Engels, en el pròleg a l'edició alemanya de 1883 del Manifest del Partit Comunista, deia: "la classe explotada i oprimida (el proletariat) ja no es pot alliberar de la classe explotadora i opressora (la burgesia) sense alliberar simultàniament i per sempre més tota la Societat de l'explotació i l'opressió i la lluita de classes" (ed Undarius, Barcelona, 1976, pàgina 45). Això explica que "una part de la burgesia es passa al proletariat, assenyaladament una part dels ideòlegs burgesos, els quals, a força de treballar, han arribat a comprendre teòricament la totalitat del moviment de la Història" (ibid, pàgina 63). I en coherència amb això, Lenin escrivia en ¿Qué hacer?: "Debemos 'ir a todas las clases de la población' como teóricos, como propagandistas, como agitadores y como organizadores (...) ser el primero en plantear, en acentuar y en resolver toda cuestión democrática general (...) hacia nosotros vienen los mejores representantes de la nueva generación de las clases instruidas (...) es necesario que tengamos 'hombres nuestros' (...) en todas partes, en todas las capas sociales" (Obras escogidas en tres tomos, ed.Progreso, Moscú, 1975, tomo 1, páginas 186 i 190).

Per entendre el paralel·lisme entre la lluita feminista i la lluita proletària hem de recordar el que analitzava Engels en "L'origen de la familia, la propietat privada i l'Estat": l'origen de l'Estat com a màquina d'opressió, així com la divisió de la societat en classes, coincideixen amb l'origen del patriarcat i amb ell la discriminació de les dones a través de rols de gènere diferenciats entre homes i dones. De la mateixa manera, l'emancipació del proletariat en el comunisme suposa la desaparició tant de la divisió de la societat en classes com de les màquines opressives dels Estats, i amb elles del patriarcat.

En 1989 vaig presentar en el XVIIIth International Congress of History of Science en Hamburg una comunicació amb un títol inexacte, "El sexe de la ciència": com em va fer notar una assistent, i vaig concordar, del que parlava realmente era del gènere de la ciència, però si ho hagués titolat així tampoc hauria endevinat ningú de què anava: explicava que així com la figura del guerrer correspon a trets "masculins" d'agressivitat, la figura ideal del científic correspon a trets "femenins" de tolerància i disposició a rectificar (encara que a sovint els científics realment existents no es comporten així).

De la mateixa manera, una societat comunista en la que la tendressa dels pobles, la solidaritat, fora la norma universal de conducta, seria una societat femenina en la que no hi hauria lloc per a l'agressivitat masculina.

Malauradament, en el camí fins aconseguir-ho, en el qual la lluita de classes continua existint, fins i tot les dones que lluiten per la seua emancipació han d'adoptar trets masculins de conducta, convertint-se fins i tot en guerreres, com les guerrilleres kurdes que ens va mostrar Jordi Évole en "Salvados" i que descriu en un tweet.

Però és important entendre que, en tant que la fi del patriarcat correspon a l'emancipació de la humanitat en el comunisme, afecta i interessa tant a homes com a dones. I és per tant profundament erroni pensar que la lluita contra el patriarcat és una cosa exclusivament de dones. De fet, això suposa negar la component femenina, encara que estiga reprimida, dels homes. I en tant que redueix allò femení, en tant que gènere, al sexe de les femelles, no és feminisme sinó sexisme.

Naturalment, de la mateixa manera que el proletariat (entés com ho fa Marx en El Capital en sentit ampli, no reduint-ho als treballadors manuals de la indústria) és la classe dirigent en la lluita contra l'explotació social, les dones estan cridades a ser la vanguardia en la lluita feminista contra el patriarcat. I es pot preveure a més que en la darrera fase de la lluita pel comunisme, quan s'haja superat l'explotació social i reste posar fi a l'autoritarisme patriarcal de l'Estat, les dones assoliran el principal protagonisme.

Per altra banda, certament en la lluita contra l'explotació social treballadors i treballadores s'organitzen en sindicats on no caben membres de la burgesia, per a l'autodefensa que Lenin anomenava "lluita econòmica". I de la mateixa manera les dones s'organitzen en associacions de dones on poden practicar la sororitat i trobar-se més còmodes també per a la seua autodefensa enfront del patriarcat. En el mateix sentit, encara que puga haver policies homes feministes, la majoria de les dones seran més proclives a denunciar abusos patriarcals davant de policies dones. Es tracta, com diguem, de generar espais amables per a la seua autodefensa.

Però a diferència de l'autodefensa, per a la lluita política, revolucionària o de construcció d'alternatives cal desenvolupar organitzacions que, com deia Lenin, penetren en tots els àmbits socials, i en la lluita per superar el patriarcat agrupen a dones i homes. I resulta absurde, per exemple, pretendre que en l'elaboració d'una alternativa comunista al patriarcat únicament participen dones.

A més, en el context de la lluita contra el patriarcat, el sexisme binari és especialment incongruent amb la realitat de la pluralitat sexual, on cal tenir en conte la transexualitat i la intersexualitat, i que multitut de factors fins i tot genètics determinen si algú és dona, home o es troba en algun punt intermedi, com es descriu en l'article "Más allá de XX y XY" (Investigación y Ciencia de novembre 2017, pàgines 30-31). De fet, si ja es parla a sovint d'heteropatriarcat per a denunciar l'homofòbia, caldria parlar també de cispatriarcat per a denunciar la transfòbia (recordem que el prefixe "cis" fa referència a la correspondència entre el gènere i el sexe de naixement).

Però més enllà de la intersexualitat, que pot afectar a una minoria de la població, la condició d'intergènere és potencialment universal, i en la lluita contra el cispatriarcat cal lluitar perquè tothom reconega l'existència de parts femenines i masculines en la seua personalitat.

Cal subratllar, en tot cas, que quan es parla de violència de gènere és sempre del gènere masculí contra el gènere femení, en tant que l'agressivitat és una component de la masculinitat. Fins i tot si en algun cas aillat és una dona la que maltrata físicament a un home, eventualment des d'una major fortalesa física, serà també violència de génere masculí, en tant que en aquest cas aillat seria la dona la que hauria assumit el rol masculí.

El pes de la masculinitat i la feminitat ha de variar a través de l'evolució social: en una societat comunista, sense classes ni Estat, l'agressivitat masculina s'hauria d'extingir també, i és per això que afirmava que el comunisme ha de ser una societat femenina.

I certament, en el marc de la lluita de classes és necessària l'agressivitat masculina contra l'enemic de classe. Però s'hauria d'excloure entre camarades, dins de les organitzacions que lluiten per l'emancipació social i de gènere, que encara que tinguen pràctiques masculines en la seua acció externa haurien de ser internament femenines agrupant a dones i homes.