(C)Aquest article ha estat publicat al LEVANTE-EMV el 7 d'agost de 1998 i no pot ser reprodu´t sense autoritzaciˇ d'aquest diari

EL GALGATE
Rafael Pla López
membre del Consell Polític d'EUPV

Després que el Tribunal Suprem ha dictant sentència, condemnant a la cúpula del Ministeri de l'Interior pel segrest de Segundo Marey, és un moment oportú per a realitzar una anàlisi política sense interferir amb els procediments judicials.

I pot ser bo començant analitzant la teoria de la conspiració, llargament defensada per l'entorn de Felipe González i abonada per les declaracions de Luis María Ansón.

No es podem estranyar que el senyor González defense eixa teoria, com no ens estranyava que Nixon o Reagan qualificaren el Watergate i el Irangate, respectivament, com una conspiració dels Demòcrates: a fi de comptes, el desemmascarament del terrorisme d'Estat dels GAL va desencadenar una sèrie d'esdeveniments que van afavorir que el senyor González perdera el poder. El que resulta més singular són les declaracions d'Ansón, que semblen una confessió de part: la dreta, després de moltes vacil·lacions, hauria acordat donar suport polític-mediàtic a les investigacions judicials al voltant del GAL.

I entenem que això els va representar un mal trago: una cosa era la denúncia de la corrupció dels intrusos que utilitzaven els seus càrrecs públics per a disputar a la seua classe el monopoli del lucre, i altra cosa la denúncia del terrorisme d'Estat, que sempre havien mirat amb una simpatia escassament dissimulada: recordem que Barrionuevo va ser el ministre del PSOE més aplaudit per la dreta; i recordem també que, inicialment, Izquierda Unida era l'única formació d'àmbit estatal que intervenia en el Parlament demanant responsabilitats polítiques pel GAL, davant la passivitat del PP. L'anomenada conspiració d'Ansón no va ser, doncs, més que la decisió de disputar el protagonisme en la denúncia política del GAL a Izquierda Unida, que fins a aqueix moment el detinguera en exclusiva. I no deixa de ser un sarcasme que es parle de pinça en aquest terreny: la denúncia del terrorisme d'Estat ha estat sempre una senya d'identitat de l'esquerra, i solament a contracor va ser secundada des de la dreta.

I si passem ara a analitzar les conseqüències polítiques de la sentència, que les té, més enllà de les responsabilitats que es puguen demanar a persones políticament ja derrotades: probablement la més important és l'efecte dissuasiu per a la pràctica del terrorisme d'Estat, tant per governants com per policies. Està molt bé, en efecte, que no solament s'haja condemnat a Barrionuevo i Vera, sinó també als policies que van custodiar a Segundo Marey en una cabanya, desmuntant la impunitat de la "obediència deguda" d'uns policies que, per molt que acompliren ordres i pensaren que es tractava d'un etarra, estaven realitzant una "detenció" manifestament clandestina i il·legal: en un futur, potser policies i governants se ho pensaran dues vegades abans de vulnerar la llei, i el terrorisme d'Estat i la tortura seran més difícils en l'Estat Espanyol, que eixa sentència ha fet més democràtic.

En aquestes condicions no ens pot estranyar que Eduardo Serra, obscur personatge la supervivència "trans-governamental" del qual suggereix connexions amb uns poders més enllà dels governs, parle d'una suposada altura de mires respecte d'un eventual indult, que solament s'explica des de la perspectiva d'uns poders que es vulguen situar per damunt de la llei. El que seria tràgic és que una força com el PSOE es mantinguera nugada a aquests poders enlloc de passar pàgina d'un temps de foscor i obrir pas al retrobament de l'esquerra per la llibertat enfront de tot poder.