PALEOIMPERIALISME
Rafael Pla López
coordinador del PCPV de la ciutat de València

A la meitat del segle XX, i en finalitzar la 2ª Guerra Mundial, l'eclosió de la independència política de les antigues colònies, especialment britàniques i franceses, va suposar l'ocàs dels antics imperialismes. Aquestos van ser substituïts per formes més subtils de dominació econòmica que van caracteritzar al nou imperialisme nordamericà: si bé aquest intervenia militarment en molts països, ho feia normalment respectant formalment la seua independència política, i habitualment a "petició" dels seus governs. El procediment usual de l'imperialisme nordamericà era utilitzar el seu poder econòmic per a propiciar l'arribada al poder d'un govern "amic" que posteriorment demanaria, si de cas, l'ajuda militar nordamericana. El model clàssic va ser el de Vietnam, del qual hem vist descrit recentment en el film L'americà impassible els inicis de la intervenció nordamericana a través d'una força local interposada, substituint al colonialisme francés clàssic.

Cal assenyalar que això suposava traslladar a l'escala internacional els mecanismes propis del sistema capitalista, que a diferència de l'antic sistema feudal posava en primer pla el poder econòmic, del qual es derivaria "per afegitó" el poder polític, a sovint respectant formalment les regles de la democràcia, que a nivell internacional es plasmaven en la carta de l'ONU, la qual es basava precisament en el respecte a la independència política de tots els Estats, excloent la guerra com a instrument per a resoldre els conflictes entre ells.

Posteriorment, i en passant al segle XXI, la globalització capitalista neoliberal donaria un pas més: afonat el sistema soviètic, el poder econòmic de les multinacionals serviria de base per a un poder ideològic expressat en l'anomenat "pensament únic". I seria la suposada unanimitat d'aquest la que es traslladaria al terreny polític. Aquest "consens" que aglutinava des de la dreta neoliberal a la socialdemocràcia internacional donaria suport a successives intervencions militars (la primera Guerra del Golf, la guerra contra Iugoslàvia, la guerra contra Afganistan...) passant ocasionalment per damunt de les regles formals del dret internacional però mantenint el criteri formal de que es feien per a ajudar a forces locals (el Kuwait ocupat, el poble de Kosovo, l'Aliança del Nord...) a alliberar-se de règims opressors.

Però si ja el moviment contra la globalització capitalista havia fet trontollar la suposada unanimitat del "pensament únic" neoliberal, la guerra contra Iraq ha trencat per complet la dinàmica "neoimperialista" que hem descrit en els paràgrafs anteriors. Certament, ha pretés buscar una cobertura "legal" en les resolucions de l'ONU contra les armes de destrucció multitudinària, i una cobertura "ideològica" en el suposat alliberament del poble d'Iraq. Però l'aforisme nazi de repetir una mentida fins a fer-la passar per veritat té un requisit per a que puga acomplir-se: que la mentida tinga si més no una aparença de veritat. I en aquest cas, els informes dels inspectors de l'ONU abans de la guerra llevaven tota versemblança a l'afirmació de que fora necessària una guerra per a destruir les mai trobades armes de destrucció multitudinària. I la reacció del poble d'Iraq davant les tropes anglonordamericanes no permet que aquestes es presenten com "alliberadores" després de la carnisseria que han produït. De fet, els intents de justificació posterior són cada vegada més patètics: parlen de desenterrar armes químiques que el mateix govern iraquià havia afirmat que havien estat soterrades; i fan passar a milicians arribats junt als invasors per ciutadans que els aplaudeixen (veure http://www.uv.es/~pla/alteritat/testmed1.htm ). Realment és dur sostenir mentides tan poc consistents quan Internet facilita el seu ràpid desemmascarament...

En aquestes condicions, i quan la quasi unanimitat s'ha girat en contra d'una guerra repetidament denunciada com injusta, il·legal i immoral, la intervenció anglonordamericana apareix clarament com allò que és: una actuació imperialista pròpia ja no del segle passat, sinó del segle XIX, que pretén imposar un govern aliè (per militars nordamericans) a un poble al que es nega la capacitat d'autogovernarse. Els saquejos emparats si no directament propiciats pels invasors pretenien abonar la imatge d'un poble ingovernable, però la seua ràpida autoorganització per a combatre-los ha desmuntat la maniobra.

La intervenció militar anglonordamericana, aplaudida per Aznar i pocs més, no s'ha pogut justificar pel suport a cap força existent sobre el terreny (els seus aliats kurds no tenien cap pretensió més enllà de Kurdistan, en contradicció a més amb els seus aliats turcs). I solament després de l'ocupació militar d'Iraq poden pretendre imposar a uns dirigents com Chalabi que han retornat amb ells, imposició que solament podran mantenir amb una ocupació militar continuada que no és sinó una prolongació de la guerra contra Iraq, com una reedició de l'ocupació israelià de Palestina i un precedent de la pretensió de Bush d'imposar el seu domini sobre qualsevol país que no es plegue als seus desitjos, siga aquest Siria o potser Cuba, aprofitant la onada de rebuig produïda per unes execucions que hem condemnat sense pal·liatius, però que no justificarien que el carnisser de Texas, Afganistan i Iraq estengués la seua garra de mort sobre un poble també castigat per molts anys de bloqueig.

Cal per tant continuar la mobilització contra la guerra i l'ocupació i per la restitució de la sobirania d'Iraq com de qualsevol altre poble. L'ONU ha d'assumir les seues responsabilitats per a garantir-ho, que no poden ser complementàries, sinó substitutives d'uns invasors que han de tornar a la seua casa, aturant l'amenaça d'un paleoimperialisme que ens faria retrocedir dos segles.