QUIQUE CANO NAVARRO

No recorde quan vaig conèixer Quique Cano, perquè em sembla que el 
conec tota la vida des que visc a València. Segurament fou a 
principis dels vuitanta quan feiem campanya contra l'OTAN, jo estava 
en la Unitat del Poble Valencià (la formació política que donà origen 
al Bloc actual), ell estava en un grupuscle polític maoista que ara 
ha derivat a un apendix de l'espanyolisme estatalista més sectari. 
Llavors discutíem i ens respectàvem des de la diferència, després 
quan estava a les joventuts de CCOO-PV ens férem amics i companys de 
lluita i transformació social fins fa poc; Quique va estar en la 
posada en marxa i d'activista d'algunes de les associacions 
polítiques, sindicals, de solidaritat i antiracistes que han incidit 
més en el País Valencià actual: Acsur-Las Segovias, SOS Racisme, el 
MOC, el PCPV, la Plataforma 0'7 i més, l'Espai Alternatiu d'EUPV, 
l'Ateneu de Russafa, l'Assemblea Zapatista, la Plataforma 'pa amb 
tomaca', ATTAC, la CGT, la Mesa de Solidaritat amb les persones 
immigrants, el Fòrum per la pau, Els Verds, l'Entesa, Esquerra 
Valenciana, ERPV etc.. Més que un activista social era un 
hiperactivista apassionat i generós, estava com déu en tots els 
llocs, qüestionant, interpel·lant, reflexionant, criticant, 
construint, abraçant, besant... necessitava expressar amb el cos el 
seu afecte i carinyo, t'abraçava fort, et feia carícies a la cara, 
tremolava, movia les mans, els ulls, els llavis, la llengua, les 
celles, els peus, dialogava i et besava a pesar que li pogueren caure 
les ulleres per tanta efusivitat que a mi em desconcertava enmig d'un 
ambient polític on la discusió permanent per aconseguir un món millor 
ens duu a perdren's en tants matisos i on sembla que no hi ha lloc 
per als afectes. Quique estava ple de tendresa i de ràbia davant les 
injustícies d'un món acaramullat d'opressions. Com era tan nerviós, a 
voltes, se'n podia anar d'un lloc si es trobava incòmode sense a 
penes acomiadar-se, com ara, de manera fulminant. Ara tenia motius 
per restar més entre nosaltres i veure si les esquerres guanyen les 
eleccions del 14 de març. Segurament esperava, amb ansietat, aquesta 
possiblitat.

De l'estratòsfera maoista (dels Tres Móns i el Llibre roig), passant 
pel comunisme, l'ecosocialisme i la solidaritat internacionalista va 
anar aterrant políticament i arrelant-se al País Valencià fins acabar 
en Esquerra Valenciana. I és que a Quique no se li escapava cap de 
les opressions que hi ha a l'actualitat, a la fi del segle XX i 
principis del XXI (les derivades de la crisis ecològica, les 
nacionals, les individuals, les lingüístiques, les socials, les 
identitàries, el nord-sud, les militaristes, el racisme, les 
opressions sexuals, les marginacions socials, la manipulació 
mediàtica, el paper del lumpen-proletariat, la classe obrera...); es 
creia fermament allò de la unitat de les esquerres d'aquest país i 
lluitava per fer-ho possible de manera infatigable, també per 
derrotar a la dreta, per denunciar la falsedat de la dreta en la seua 
manca d'inversió en la cooperació amb els països del sud, en entendre 
la solidaritat com a mercantilització, en estafar amb l'ajuda oficial 
al desenvolupament en fer servir pressupostos manipulats, ajuda 
oficial en venda d'armes, etc. Quique bregava perquè el PSOE fera una 
política d'esquerres, perquè la resta de les esquerres i el 
nacionalisme d'esquerres (amb el permís de Fernández Enguita que ens 
nega el dret a existir) s'ajuntara electoralment i política; Quique 
era una persona molt inquieta, vivia els afers polítics amb una 
passió intenssíssima, era la seua manera d'estar en el món, però 
també li agradava escriure, poesia, articles d'actualitat política, 
sobre cooperació i solidaritat, sobre la defensa de les comunitats 
indígenes, sobre llibres... A partir de la revolució zapatista,a 
finals dels noranta, Quique va sofrir una transformació personal 
profunda i es va tornar indi, en un temps es va deixar els cabells 
llargs, es vestia com un indi, i parlava i escrivia d'una manera molt 
similar al subcomandante Marcos; la influència dels indis i dels 
viatges a Llatinoamèrica en el seu accent, en la seua poesia i en els 
seus articles començaren a fer-se evidents i semblava un indi blanc, 
tenia visions de canvis, somnis bells, el vent, un escarabat o un 
ocellet li parlaven i li suggerien que la revolució estava més prop 
dels cors que de les armes, se li apareixien arcs iris de sobte, feia 
viatges llargs sense moure's i després de recórrer mig món tornava al 
mateix lloc; parlava amb les muntanyes i les flors, abraçava els 
arbres, somreia als núvols i veia senyals de fum en el cel i en els 
rostres de la gent oprimida; com Raimón es fixava en les mans, en les 
arrugues de la pell, en els patiments de la gent més indefensa, de la 
gent sense veu i ho proclamava des del seu programa "La maldición de 
Malinche" a Ràdio Clara... Quan la resta estavem mig derrotats i 
sense a penes capacitat de resposta davant l'implacable pes pesant de 
la dreta absolutista, Quique deia, amb molt sentit del'humor, que els 
teníem rodejats, que hi havia alguns signes d'esperança; igualment, 
una vegada quan anava a lligar-se davant de Capitania General de 
València per defensar la insubmissió va dir "fins ara sempre havia 
corregut davant la policia, ara haver-se d'encadenar se'm  fa molt 
estrany".

Feia un temps sembla que havia trobat l'equilibri afectiu amb la 
seua companya actual, havia deixat de fumar, havia engreixat una 
mica, estava content, havia trobar la serenitat afectiva, tenia molts 
projectes per fer un recull dels seus articles polítics que publicà a 
la Cartellera Turia, al Levante-EMV, a les revistes de solidaritat, 
volia estudiar més perquè sempre havia volgut terminar filosofia, 
sociologia o ciències polítiques com una eina per a transformar el 
món; volia publicar els seus poemes, les seues converses 
indígenistes, les seues cartes personals sobre la política i la 
tendresa... Quique nó només era una persona que sabia fer-se estimar 
sinó que llegia, reflexionava i argumentava sobre la situació del món 
actual, sobre el paper de les ONGs, sobre el voluntariat, sobre els 
dèficits de l'estat, sobre la reproducció de les injustícies sota 
l'aparença de les polítiques del "benestar" (o del "malestar"), sobre 
la mercantilització de la vida (l'educació, la sanitat, els serveis 
socials), sobre la privatització i els efectes devastadors del 
neoliberalisme i la globalització, sobre les insuficiències de les 
polítiques liberals i socialdemòcrates i la necessitat d'elaborar 
propostes alternatives en tots els àmbits socials.
Hi havia molts Quiques, però tots estaven entre nosaltres de manera 
que es feia imprescindible. El Quique més conegut i estimat per mi, a 
banda de l'activista social, era l'intel·lectual: parlavem de 
política però sobretot d'articles, de la funció de l'intel·lectual en 
la societat actual, el paper de les universitats i de la recerca, em 
demanava llibres de filosofia política, se'ls llegia remarcant el que 
més li interessava i analitzàvem les propostes polítiques dels 
intel·lectuals més destacats de les societats actuals Foucault, 
Habermas, Althusser, S. Weil, Toni Negri, Hanna Arenth, Chomski, 
Vandana Shiva, Ignacio Ramonet, etc. Ell debatia, rebatia, 
considerava que aquell o l'altre anàlisi era insuficient perquè no 
incorporava bastant la situació d'explotació i d'extrema pobresa del 
sud, la hiperdestrucció de la natura, l'opressió exterminista cap els 
indígenes, les propostes lúcides dels antimilitaristes, la sobirania 
nacional dels pobles oprimits pels estats, la dominació imperialista 
i les estratègies bel·licistes, etc. En un àmbit més pròxim, 
conversàvem sobre poesies, articles de premsa i llibres d'Ernest 
Garcia, de Ximo Garcia Roca, de Sergio Sevilla, de Manuel Jiménez, de 
Jorge Reichtmann, de J.R. Capella, de Fernández Buey, de Quique 
Falcón, de Miguel Romero, de Ramón Fenández Durán, de M. Sacristán, 
de Josep Guia, de Martínez Alier, etc. Quique era un devorador de 
poemes, d'articles i llibres, sabia quina terra aixafava i com se les 
jugaven els dominadors i globalitzadors actuals, copsava les diverses 
màscares que utilitzen per mantenir la dominació i la necessitat de 
fer servir les mitjans de comunicació, la tecnologia i la informàtica 
per respondre a les agressions de les forces hegemòniques actuals i 
arribar a tenir incidència en la transformació social perquè es remou 
les consciències i s'organitza els col·lectius socials d'esquerres de 
manera adequada a les necessitats actuals; si no entenia o no estava 
d'acord amb algun text m'ho preguntava i ho debatíem fins a 
l'extenuació, i la seua perspectiva argumentadora aportava un cert 
aire d'irreverència "a la valenciana", davant els oportunistes i els 
pragmatistes exigia l'utopia i davant el utopistes advertia la 
necessitat de dur-ho a la pràctica, cercar els mitjans des de 
l'estratègia i les aliances socials i les complicitats adients. Sabia 
combinar la política i l'amistat, el sentit de l'humor i la capacitat 
per a indignar-se davant les injustícies socials; tenia defectes com 
tots nosaltres, era humà excessivament humà. En algun temps passat 
donà una certa sensació orfandat, de vulnerabilitat, de no tenir 
bastant cura de si mateix, ara sembla que era feliç, que estava en 
les mogudes contra la guerra, en defensa dels immigrants, en la 
solidaritat, en la cooperació amb el sud, en la denúncia de la 
precarietat laboral de les ETTs, en les reivindicacions okupes, en  
contra de l'especulació urbanística, en  reclamar la unitat de les 
esquerres, en demanar el vot per a ERPV, en defensar el diàleg per 
terminar amb les violències, en la crítica a la violència estructural 
de l'estat i de les multinacionals deslocalitzadores i 
flexivilitzadores del mercat laboral, en la necessitat del somriure 
per a la revolta perquè la força no serveix més que per a destruir.
Encara no m'acabe de creure que Quique Cano haja mort, pense que és 
una broma cruel dels déus o alguna estratagema d'indi per viatjar -de 
sobte i sense avisar- als cims de les muntanyes de la selva de 
Lacandona de Chiapas, però tornarà en qualsevol moment en les lluites 
per construir un món millor; pense que  me'l tornaré a trobar per 
Russafa, per Paterna, pel barri del Carme, en qualsevol assemblea 
antiglobalització, en qualsevol reunió pacifista o antimilitarista, 
en qualsevol moguda sindicalista o ecologista, en les meses de 
cooperació internacionalista, en les manifestacions per les 
llibertats nacionals, en els col·lectius de solidaritat pels drets de 
les persones immigrants, en l'exigència de papers per a tots, en les 
marxes de lluita contra la pobresa, en les propostes alternatives i 
transformadores per contruir una altre món molt millor. Quique ha 
estat en tots els combats últims i en totes les trinxeres per 
rescatar una mica de dignitat davant d'una humanitat que sembla haver 
entrat en un naufragi. Si no torna el trobarem a faltar, perquè, com 
el poema de Bertolt Brecht, ha sigut dels imprescindibles, dels que 
han lluitat durant tota la seua vida, sense estancar-se, obrint 
horitzons, trenant les diverses opcions, agrupant gent distinta, 
treballant a contracorrent, a voltes defensant quelcom en solitari 
tot i que el món s'ensorrés perquè ho creia just, perquè sabia -savi 
com era-, que només la gent que lluita contra el corrent està viva, 
que els que es deixen portar per l'aigua s'ofeguen còmplices del pes 
de les injustícies i de les misèries de la dominació. Quique Cano 
viurà en tots els colors de la solidaritat i la cooperació 
internacionalista, en els matisos de les esquerres socials, nacionals 
i alternatives del nostre país, en l'esperit de rebel·lia d'un jove 
d'aspecte fràgil que sabia que la unitat fa la força i que la 
reflexió filosòfica i política és una masturbació intel·lectual 
egòlatra si no serveix per transformar la realitat social i aliviar 
els sofriments de la immensa majoria de la població mundial sotmesa a 
vexacions i misèries perfectament programades i perfectament 
evitables.

Sal·lus Herrero