![]() FINS SEMPRE, QUIQUE Anit dilluns 8 de març ens va copsar la notícia que Quique Cano Navarro, lluitador incansable pels drets socials i la solidaritat internacional, havia mort sobtadament. Recordem molts anys de trobar-se en totes les mogudes, en reunions i al carrer. Recorde molt especialment com va ser ú dels promotors de la Plataforma Comunista Llibertària, la proposta de la qual, aprovada al XIII Congrés del PCE, va marcar el seu gir estratègic cap a una nova síntesi emancipatòria, anticapitalista i antiautoritària. I el recorde dissabte 6 en la concentració per l'alliberament del 5 patriotes cubans empresonats als EE.UU. Com un homenatge a Quique, ací teniu la seua crònica de la concentració amb les fotos que li vam proporcionar. Fins al darrer moment, actiu i solidari. Rafael Pla López 9 de març de 2004 |
QUIQUE CANO NAVARRO
No recorde quan vaig conèixer Quique Cano, perquè em sembla que el
conec tota la vida des que visc a València. Segurament fou a
principis dels vuitanta quan feiem campanya contra l'OTAN, jo estava
en la Unitat del Poble Valencià (la formació política que donà origen
al Bloc actual), ell estava en un grupuscle polític maoista que ara
ha derivat a un apendix de l'espanyolisme estatalista més sectari.
Llavors discutíem i ens respectàvem des de la diferència, després
quan estava a les joventuts de CCOO-PV ens férem amics i companys de
lluita i transformació social fins fa poc; Quique va estar en la
posada en marxa i d'activista d'algunes de les associacions
polítiques, sindicals, de solidaritat i antiracistes que han incidit
més en el País Valencià actual: Acsur-Las Segovias, SOS Racisme, el
MOC, el PCPV, la Plataforma 0'7 i més, l'Espai Alternatiu d'EUPV,
l'Ateneu de Russafa, l'Assemblea Zapatista, la Plataforma 'pa amb
tomaca', ATTAC, la CGT, la Mesa de Solidaritat amb les persones
immigrants, el Fòrum per la pau, Els Verds, l'Entesa, Esquerra
Valenciana, ERPV etc.. Més que un activista social era un
hiperactivista apassionat i generós, estava com déu en tots els
llocs, qüestionant, interpel·lant, reflexionant, criticant,
construint, abraçant, besant... necessitava expressar amb el cos el
seu afecte i carinyo, t'abraçava fort, et feia carícies a la cara,
tremolava, movia les mans, els ulls, els llavis, la llengua, les
celles, els peus, dialogava i et besava a pesar que li pogueren caure
les ulleres per tanta efusivitat que a mi em desconcertava enmig d'un
ambient polític on la discusió permanent per aconseguir un món millor
ens duu a perdren's en tants matisos i on sembla que no hi ha lloc
per als afectes. Quique estava ple de tendresa i de ràbia davant les
injustícies d'un món acaramullat d'opressions. Com era tan nerviós, a
voltes, se'n podia anar d'un lloc si es trobava incòmode sense a
penes acomiadar-se, com ara, de manera fulminant. Ara tenia motius
per restar més entre nosaltres i veure si les esquerres guanyen les
eleccions del 14 de març. Segurament esperava, amb ansietat, aquesta
possiblitat.
De l'estratòsfera maoista (dels Tres Móns i el Llibre roig), passant
pel comunisme, l'ecosocialisme i la solidaritat internacionalista va
anar aterrant políticament i arrelant-se al País Valencià fins acabar
en Esquerra Valenciana. I és que a Quique no se li escapava cap de
les opressions que hi ha a l'actualitat, a la fi del segle XX i
principis del XXI (les derivades de la crisis ecològica, les
nacionals, les individuals, les lingüístiques, les socials, les
identitàries, el nord-sud, les militaristes, el racisme, les
opressions sexuals, les marginacions socials, la manipulació
mediàtica, el paper del lumpen-proletariat, la classe obrera...); es
creia fermament allò de la unitat de les esquerres d'aquest país i
lluitava per fer-ho possible de manera infatigable, també per
derrotar a la dreta, per denunciar la falsedat de la dreta en la seua
manca d'inversió en la cooperació amb els països del sud, en entendre
la solidaritat com a mercantilització, en estafar amb l'ajuda oficial
al desenvolupament en fer servir pressupostos manipulats, ajuda
oficial en venda d'armes, etc. Quique bregava perquè el PSOE fera una
política d'esquerres, perquè la resta de les esquerres i el
nacionalisme d'esquerres (amb el permís de Fernández Enguita que ens
nega el dret a existir) s'ajuntara electoralment i política; Quique
era una persona molt inquieta, vivia els afers polítics amb una
passió intenssíssima, era la seua manera d'estar en el món, però
també li agradava escriure, poesia, articles d'actualitat política,
sobre cooperació i solidaritat, sobre la defensa de les comunitats
indígenes, sobre llibres... A partir de la revolució zapatista,a
finals dels noranta, Quique va sofrir una transformació personal
profunda i es va tornar indi, en un temps es va deixar els cabells
llargs, es vestia com un indi, i parlava i escrivia d'una manera molt
similar al subcomandante Marcos; la influència dels indis i dels
viatges a Llatinoamèrica en el seu accent, en la seua poesia i en els
seus articles començaren a fer-se evidents i semblava un indi blanc,
tenia visions de canvis, somnis bells, el vent, un escarabat o un
ocellet li parlaven i li suggerien que la revolució estava més prop
dels cors que de les armes, se li apareixien arcs iris de sobte, feia
viatges llargs sense moure's i després de recórrer mig món tornava al
mateix lloc; parlava amb les muntanyes i les flors, abraçava els
arbres, somreia als núvols i veia senyals de fum en el cel i en els
rostres de la gent oprimida; com Raimón es fixava en les mans, en les
arrugues de la pell, en els patiments de la gent més indefensa, de la
gent sense veu i ho proclamava des del seu programa "La maldición de
Malinche" a Ràdio Clara... Quan la resta estavem mig derrotats i
sense a penes capacitat de resposta davant l'implacable pes pesant de
la dreta absolutista, Quique deia, amb molt sentit del'humor, que els
teníem rodejats, que hi havia alguns signes d'esperança; igualment,
una vegada quan anava a lligar-se davant de Capitania General de
València per defensar la insubmissió va dir "fins ara sempre havia
corregut davant la policia, ara haver-se d'encadenar se'm fa molt
estrany".
Feia un temps sembla que havia trobat l'equilibri afectiu amb la
seua companya actual, havia deixat de fumar, havia engreixat una
mica, estava content, havia trobar la serenitat afectiva, tenia molts
projectes per fer un recull dels seus articles polítics que publicà a
la Cartellera Turia, al Levante-EMV, a les revistes de solidaritat,
volia estudiar més perquè sempre havia volgut terminar filosofia,
sociologia o ciències polítiques com una eina per a transformar el
món; volia publicar els seus poemes, les seues converses
indígenistes, les seues cartes personals sobre la política i la
tendresa... Quique nó només era una persona que sabia fer-se estimar
sinó que llegia, reflexionava i argumentava sobre la situació del món
actual, sobre el paper de les ONGs, sobre el voluntariat, sobre els
dèficits de l'estat, sobre la reproducció de les injustícies sota
l'aparença de les polítiques del "benestar" (o del "malestar"), sobre
la mercantilització de la vida (l'educació, la sanitat, els serveis
socials), sobre la privatització i els efectes devastadors del
neoliberalisme i la globalització, sobre les insuficiències de les
polítiques liberals i socialdemòcrates i la necessitat d'elaborar
propostes alternatives en tots els àmbits socials.
Hi havia molts Quiques, però tots estaven entre nosaltres de manera
que es feia imprescindible. El Quique més conegut i estimat per mi, a
banda de l'activista social, era l'intel·lectual: parlavem de
política però sobretot d'articles, de la funció de l'intel·lectual en
la societat actual, el paper de les universitats i de la recerca, em
demanava llibres de filosofia política, se'ls llegia remarcant el que
més li interessava i analitzàvem les propostes polítiques dels
intel·lectuals més destacats de les societats actuals Foucault,
Habermas, Althusser, S. Weil, Toni Negri, Hanna Arenth, Chomski,
Vandana Shiva, Ignacio Ramonet, etc. Ell debatia, rebatia,
considerava que aquell o l'altre anàlisi era insuficient perquè no
incorporava bastant la situació d'explotació i d'extrema pobresa del
sud, la hiperdestrucció de la natura, l'opressió exterminista cap els
indígenes, les propostes lúcides dels antimilitaristes, la sobirania
nacional dels pobles oprimits pels estats, la dominació imperialista
i les estratègies bel·licistes, etc. En un àmbit més pròxim,
conversàvem sobre poesies, articles de premsa i llibres d'Ernest
Garcia, de Ximo Garcia Roca, de Sergio Sevilla, de Manuel Jiménez, de
Jorge Reichtmann, de J.R. Capella, de Fernández Buey, de Quique
Falcón, de Miguel Romero, de Ramón Fenández Durán, de M. Sacristán,
de Josep Guia, de Martínez Alier, etc. Quique era un devorador de
poemes, d'articles i llibres, sabia quina terra aixafava i com se les
jugaven els dominadors i globalitzadors actuals, copsava les diverses
màscares que utilitzen per mantenir la dominació i la necessitat de
fer servir les mitjans de comunicació, la tecnologia i la informàtica
per respondre a les agressions de les forces hegemòniques actuals i
arribar a tenir incidència en la transformació social perquè es remou
les consciències i s'organitza els col·lectius socials d'esquerres de
manera adequada a les necessitats actuals; si no entenia o no estava
d'acord amb algun text m'ho preguntava i ho debatíem fins a
l'extenuació, i la seua perspectiva argumentadora aportava un cert
aire d'irreverència "a la valenciana", davant els oportunistes i els
pragmatistes exigia l'utopia i davant el utopistes advertia la
necessitat de dur-ho a la pràctica, cercar els mitjans des de
l'estratègia i les aliances socials i les complicitats adients. Sabia
combinar la política i l'amistat, el sentit de l'humor i la capacitat
per a indignar-se davant les injustícies socials; tenia defectes com
tots nosaltres, era humà excessivament humà. En algun temps passat
donà una certa sensació orfandat, de vulnerabilitat, de no tenir
bastant cura de si mateix, ara sembla que era feliç, que estava en
les mogudes contra la guerra, en defensa dels immigrants, en la
solidaritat, en la cooperació amb el sud, en la denúncia de la
precarietat laboral de les ETTs, en les reivindicacions okupes, en
contra de l'especulació urbanística, en reclamar la unitat de les
esquerres, en demanar el vot per a ERPV, en defensar el diàleg per
terminar amb les violències, en la crítica a la violència estructural
de l'estat i de les multinacionals deslocalitzadores i
flexivilitzadores del mercat laboral, en la necessitat del somriure
per a la revolta perquè la força no serveix més que per a destruir.
Encara no m'acabe de creure que Quique Cano haja mort, pense que és
una broma cruel dels déus o alguna estratagema d'indi per viatjar -de
sobte i sense avisar- als cims de les muntanyes de la selva de
Lacandona de Chiapas, però tornarà en qualsevol moment en les lluites
per construir un món millor; pense que me'l tornaré a trobar per
Russafa, per Paterna, pel barri del Carme, en qualsevol assemblea
antiglobalització, en qualsevol reunió pacifista o antimilitarista,
en qualsevol moguda sindicalista o ecologista, en les meses de
cooperació internacionalista, en les manifestacions per les
llibertats nacionals, en els col·lectius de solidaritat pels drets de
les persones immigrants, en l'exigència de papers per a tots, en les
marxes de lluita contra la pobresa, en les propostes alternatives i
transformadores per contruir una altre món molt millor. Quique ha
estat en tots els combats últims i en totes les trinxeres per
rescatar una mica de dignitat davant d'una humanitat que sembla haver
entrat en un naufragi. Si no torna el trobarem a faltar, perquè, com
el poema de Bertolt Brecht, ha sigut dels imprescindibles, dels que
han lluitat durant tota la seua vida, sense estancar-se, obrint
horitzons, trenant les diverses opcions, agrupant gent distinta,
treballant a contracorrent, a voltes defensant quelcom en solitari
tot i que el món s'ensorrés perquè ho creia just, perquè sabia -savi
com era-, que només la gent que lluita contra el corrent està viva,
que els que es deixen portar per l'aigua s'ofeguen còmplices del pes
de les injustícies i de les misèries de la dominació. Quique Cano
viurà en tots els colors de la solidaritat i la cooperació
internacionalista, en els matisos de les esquerres socials, nacionals
i alternatives del nostre país, en l'esperit de rebel·lia d'un jove
d'aspecte fràgil que sabia que la unitat fa la força i que la
reflexió filosòfica i política és una masturbació intel·lectual
egòlatra si no serveix per transformar la realitat social i aliviar
els sofriments de la immensa majoria de la població mundial sotmesa a
vexacions i misèries perfectament programades i perfectament
evitables.
Sal·lus Herrero