REPÚBLICA I QÜESTIÓ NACIONAL
Rafael Pla López
responsable de República i Qüestió Nacional del PCPV

«Dicen que mi patria es un fusil y una bandera; mi patria son mis hermanos que están labrando la tierra» (cançó popular)
«Los trabajadores no tienen patria. Mal se les puede quitat lo que no tienen. No obstante, siendo la mira immediata del proletariado la conquista del Poder político, su exaltación a clase nacional, a nación, es evidente que también en él reside un sentido nacional, aunque ese sentido no coincida ni mucho menos con el de la burguesía» (K.Marx i F.Engels, «El Manifiesto del Partido Comunista»)

La posició del PCE sobre la qüestió nacional és clara: desde la nostra posició internacionalista, lluitem per la supressió de tota mena d’opressió nacional i de classe, defensant, seguint a Lenin, el dret dels pobles a l’autodeterminació. I en el cas d’Espanya propugnem la unió lliure dels seus pobles en una República Federal.

Però en el marc de l’actual lluita ideològica cal aprofundir en la qüestió. I començarem recordant que la «Nació», en el sentit modern del termini, té els seus arrels en la revolució burgesa contra el que s’anomenava «antic règim», i en particular en la Revolució Francesa que contraposava la Nació a la Corona, amb un sentit inequívocament republicà, derrocant la monarquia per assolir el poder del poble, o el que és etimològicament equivalent, la democràcia.

Cal recalcar que solament en aquest marc republicà té sentit parlar de «patriotisme», en tant que la Pàtria s’identifica amb la Nació abastant a tot el poble. En un marc monàrquic no hi ha pròpiament «patriotisme», sinó «lleialtat a la corona», com a súbdits i no com a ciutadans de la «pàtria».

Per això, cal desemmascarar a aquells que es presenten com adalils de la «Pàtria» o la «Nació» espanyola entonant «Viva el Rey»: el seu «patriotisme» és una fal·làcia, com revela també el fet de que no defensen la sobirania d’Espanya ni enfront de la Comissió Europea (fins i tot propugnant que tombe la proposta de Pressupostos del Govern d’Espanya) ni enfront de l’imperialisme nord-americà.

En el marc de l’actual ascens de l’extrema dreta en Europa i en el món, la situació d’Espanya és peculiar. Essent reaccionaris uns i altres, en Espanya es vincula a la defensa de la monarquia, pròpia de l’antic règim, no ja solament franquista, sinó medieval.

Això té, clar, arrels històriques. En el període en que en Europa es van unificar i homogeneïtzar les «nacions» modernes vinculades a l’ascens de la burgesia, en Espanya el retràs d’aquest ascens va entrebancar el desenvolupament d’una verdadera «nació espanyola», i sota la corona d’Espanya es va mantenir una pluralitat de cultures proto-nacionals. I és singular l’origen estranger de les dinasties regnants, primer els Àustrias centreeuropeus i després els Borbons francesos, que difícilment podien personificar un autèntic patriotisme espanyol.

I enfront del seudopatriotisme monàrquic, podem enarborar un patriotisme republicà. Però que ja no pot tenir el caràcter homogeneïtzador del nacionalisme burgés, sinó que necessàriament haurà de partir de la pluralitat cultural i nacional d’Espanya: el sentit nacional del proletariat apunta precisament a superar la confrontació entre nacions: com afirmaven Marx i Engels en «El Manifiesto del Partido Comunista», «Con el antagonismo de las clases en el seno de cada nación se borrará la hostilidad de las naciones entre si».

Aquest és el sentit precisament del nostre republicanisme federal, articulant el poder del poble, és a dir la democràcia, a tots els nivells, des del municipis, nacionalitats i regions al conjunt d’Espanya i més enllà, en una perspectiva internacionalista. Aquesta és la única via viable per a una construcció nacional d’Espanya: Espanya serà republicana i federal o no serà.