ENDOGÀMIES I FAL·LÀCIES
Rafael Pla López
membre de la Comissió de Professorat de la Universitat de València

	Goebbels propugnava el principi de que una mentida repetida mil 
vegades adquireix aparença de veritat. I aquesta és una pràctica que 
continua realitzant-se en la actualitat. Una pràctica potser no sempre 
intencionada: de vegades, persones que s’han cregut afirmacions falses 
les repeteixen, contribuint així a donar-lis major versemblança.
	No conec personalment a Valeriano Iranzo García, doctor en 
Filosofia, i no sé les funcions que realitza en la Universitat de 
València. Ignore per tant el seu nivell d’informació sobre la selecció 
del professorat en aquesta, i no sé si les seues afirmacions deriven de 
la falta d’informació o d’altra intencionalitat. Puc dir, en qualsevol 
cas, que és un mal lector. Si haguera llegit bé el meu article al que 
pretén contestar, s’haguera adonat que no és cert que la legalitat vigent 
permeta “al candidato de casa elegir dos miembros del tribunal”: ja vaig 
explicar allí el procediment d’elecció, per la Junta de Govern, a 
proposta de la Comissió de Professorat. Tampoc és cert que el barem dels 
contractes de professor associat siga “determinado y aplicado por [el 
propio] departamento”: ja vaig explicar allí com és competència d’una 
Comissió de Contractació mixta del Centre i el Departament; també vaig 
explicar els procediments d’apel lació i control existents en uns 
concursos als que, al contrari del que sembla creure el professor Carlos 
Flores, solen concórrer un gran número d’aspirants, si més no en els 
Departaments diferents al seu. I tampoc és cert que els perfils docents 
de les places coincidisquen amb temes de tesis doctorals: la única 
proposta d’aquest tipus que recorde, de quan estava en la Junta de Govern, 
va ser rebutjada per aquesta.
	Però la qüestió de fons és la contumàcia en valorar negativament 
el fet que la majoria dels professors contractats de la Universitat de 
València obtinguen les places hi convocades. I per adobar aquesta 
valoració s’utilitza un termini suposadament infamant: endogàmia. Doncs 
bé, el que jo afirmava, i sostinc, és que tal fet no és negatiu per se, 
encara que puga ser frustrant per als que no obtenen plaça:  de bell 
antuvi, indica un bon resultat del procés de formació del professorat en 
la nostra Universitat, i solament serà negatiu quan vaja acompanyat de 
corrupció, que caldrà demostrar. Hi hauria, per tant, endogàmies i 
endogàmies (tot açò sense perjudici de la conveniència de que els 
professors completen la seua formació en altra Universitat, cosa que 
l’actual normativa exigeix en el cas dels Ajudants i fomenta, en la 
Universitat de València, en el cas dels Associats: l’informe sobre 
abundants llicències i permisos d’estudi és una tasca habitual de la 
Comissió de Professorat).
	El doctor Iranzo, pretenent refutar la meua argumentació, cau en 
altra fal làcia: una fal làcia estadística. Segons ell, “Si nuestros 
candidatos estuvieran tan bien preparados, ¿cómo es que cuando van fuera 
pinchan?”. I açò vindria provat pel fet que en altres Universitats “los 
que triunfan son los respectivos candidatos de la casa, candidatos que 
tampoco aquí salen, por supuesto, bien parados”.
	Per a que aquest raonament tinguera sentit, caldria demostrar que 
els mateixos candidats que triomfen en la pròpia Universitat són els que 
fracassen fora. Açò, tanmateix, que pot donar-se en casos aïllats, no 
sembla ser la norma: lo normal és que els professors que s’estan formant 
en una Universitat, amb expectatives d’optar a una plaça en la seua 
pròpia Universitat, no dediquen energies i esforços a presentar-se en 
altra Universitat; si ho faran, pel contrari, aquells doctors que tenen 
poques expectatives d’obtenir plaça en la pròpia Universitat, i que en 
molts casos fracassen també al concursar en altra.
	No considere útil, en fi, continuar una discussió en termes 
genèrics front a posicions que en definitiva es redueixen al “llevat tu 
per a que me pose jo”, com revela l’apel lació a les “generaciones 
posteriores” suposadament “más preparadas” bloquejades pels antics PNNs.  
Qui vulga denunciar arbitrarietats, que ho faça en concret i amb proves. 
Utilitzant, a més, els procediments dels que la mateixa Universitat 
disposa per a corregir-les.