ENDOGÀMIES I FAL·LÀCIES
Rafael Pla López
membre de la Comissió de Professorat de la Universitat de València
Goebbels propugnava el principi de que una mentida repetida mil
vegades adquireix aparença de veritat. I aquesta és una pràctica que
continua realitzant-se en la actualitat. Una pràctica potser no sempre
intencionada: de vegades, persones que s’han cregut afirmacions falses
les repeteixen, contribuint així a donar-lis major versemblança.
No conec personalment a Valeriano Iranzo García, doctor en
Filosofia, i no sé les funcions que realitza en la Universitat de
València. Ignore per tant el seu nivell d’informació sobre la selecció
del professorat en aquesta, i no sé si les seues afirmacions deriven de
la falta d’informació o d’altra intencionalitat. Puc dir, en qualsevol
cas, que és un mal lector. Si haguera llegit bé el meu article al que
pretén contestar, s’haguera adonat que no és cert que la legalitat vigent
permeta “al candidato de casa elegir dos miembros del tribunal”: ja vaig
explicar allí el procediment d’elecció, per la Junta de Govern, a
proposta de la Comissió de Professorat. Tampoc és cert que el barem dels
contractes de professor associat siga “determinado y aplicado por [el
propio] departamento”: ja vaig explicar allí com és competència d’una
Comissió de Contractació mixta del Centre i el Departament; també vaig
explicar els procediments d’apel lació i control existents en uns
concursos als que, al contrari del que sembla creure el professor Carlos
Flores, solen concórrer un gran número d’aspirants, si més no en els
Departaments diferents al seu. I tampoc és cert que els perfils docents
de les places coincidisquen amb temes de tesis doctorals: la única
proposta d’aquest tipus que recorde, de quan estava en la Junta de Govern,
va ser rebutjada per aquesta.
Però la qüestió de fons és la contumàcia en valorar negativament
el fet que la majoria dels professors contractats de la Universitat de
València obtinguen les places hi convocades. I per adobar aquesta
valoració s’utilitza un termini suposadament infamant: endogàmia. Doncs
bé, el que jo afirmava, i sostinc, és que tal fet no és negatiu per se,
encara que puga ser frustrant per als que no obtenen plaça: de bell
antuvi, indica un bon resultat del procés de formació del professorat en
la nostra Universitat, i solament serà negatiu quan vaja acompanyat de
corrupció, que caldrà demostrar. Hi hauria, per tant, endogàmies i
endogàmies (tot açò sense perjudici de la conveniència de que els
professors completen la seua formació en altra Universitat, cosa que
l’actual normativa exigeix en el cas dels Ajudants i fomenta, en la
Universitat de València, en el cas dels Associats: l’informe sobre
abundants llicències i permisos d’estudi és una tasca habitual de la
Comissió de Professorat).
El doctor Iranzo, pretenent refutar la meua argumentació, cau en
altra fal làcia: una fal làcia estadística. Segons ell, “Si nuestros
candidatos estuvieran tan bien preparados, ¿cómo es que cuando van fuera
pinchan?”. I açò vindria provat pel fet que en altres Universitats “los
que triunfan son los respectivos candidatos de la casa, candidatos que
tampoco aquí salen, por supuesto, bien parados”.
Per a que aquest raonament tinguera sentit, caldria demostrar que
els mateixos candidats que triomfen en la pròpia Universitat són els que
fracassen fora. Açò, tanmateix, que pot donar-se en casos aïllats, no
sembla ser la norma: lo normal és que els professors que s’estan formant
en una Universitat, amb expectatives d’optar a una plaça en la seua
pròpia Universitat, no dediquen energies i esforços a presentar-se en
altra Universitat; si ho faran, pel contrari, aquells doctors que tenen
poques expectatives d’obtenir plaça en la pròpia Universitat, i que en
molts casos fracassen també al concursar en altra.
No considere útil, en fi, continuar una discussió en termes
genèrics front a posicions que en definitiva es redueixen al “llevat tu
per a que me pose jo”, com revela l’apel lació a les “generaciones
posteriores” suposadament “más preparadas” bloquejades pels antics PNNs.
Qui vulga denunciar arbitrarietats, que ho faça en concret i amb proves.
Utilitzant, a més, els procediments dels que la mateixa Universitat
disposa per a corregir-les.