ENDOGÀMIES I FAL·LÀCIES Rafael Pla López membre de la Comissió de Professorat de la Universitat de València Goebbels propugnava el principi de que una mentida repetida mil vegades adquireix aparença de veritat. I aquesta és una pràctica que continua realitzant-se en la actualitat. Una pràctica potser no sempre intencionada: de vegades, persones que s’han cregut afirmacions falses les repeteixen, contribuint així a donar-lis major versemblança. No conec personalment a Valeriano Iranzo García, doctor en Filosofia, i no sé les funcions que realitza en la Universitat de València. Ignore per tant el seu nivell d’informació sobre la selecció del professorat en aquesta, i no sé si les seues afirmacions deriven de la falta d’informació o d’altra intencionalitat. Puc dir, en qualsevol cas, que és un mal lector. Si haguera llegit bé el meu article al que pretén contestar, s’haguera adonat que no és cert que la legalitat vigent permeta “al candidato de casa elegir dos miembros del tribunal”: ja vaig explicar allí el procediment d’elecció, per la Junta de Govern, a proposta de la Comissió de Professorat. Tampoc és cert que el barem dels contractes de professor associat siga “determinado y aplicado por [el propio] departamento”: ja vaig explicar allí com és competència d’una Comissió de Contractació mixta del Centre i el Departament; també vaig explicar els procediments d’apel lació i control existents en uns concursos als que, al contrari del que sembla creure el professor Carlos Flores, solen concórrer un gran número d’aspirants, si més no en els Departaments diferents al seu. I tampoc és cert que els perfils docents de les places coincidisquen amb temes de tesis doctorals: la única proposta d’aquest tipus que recorde, de quan estava en la Junta de Govern, va ser rebutjada per aquesta. Però la qüestió de fons és la contumàcia en valorar negativament el fet que la majoria dels professors contractats de la Universitat de València obtinguen les places hi convocades. I per adobar aquesta valoració s’utilitza un termini suposadament infamant: endogàmia. Doncs bé, el que jo afirmava, i sostinc, és que tal fet no és negatiu per se, encara que puga ser frustrant per als que no obtenen plaça: de bell antuvi, indica un bon resultat del procés de formació del professorat en la nostra Universitat, i solament serà negatiu quan vaja acompanyat de corrupció, que caldrà demostrar. Hi hauria, per tant, endogàmies i endogàmies (tot açò sense perjudici de la conveniència de que els professors completen la seua formació en altra Universitat, cosa que l’actual normativa exigeix en el cas dels Ajudants i fomenta, en la Universitat de València, en el cas dels Associats: l’informe sobre abundants llicències i permisos d’estudi és una tasca habitual de la Comissió de Professorat). El doctor Iranzo, pretenent refutar la meua argumentació, cau en altra fal làcia: una fal làcia estadística. Segons ell, “Si nuestros candidatos estuvieran tan bien preparados, ¿cómo es que cuando van fuera pinchan?”. I açò vindria provat pel fet que en altres Universitats “los que triunfan son los respectivos candidatos de la casa, candidatos que tampoco aquí salen, por supuesto, bien parados”. Per a que aquest raonament tinguera sentit, caldria demostrar que els mateixos candidats que triomfen en la pròpia Universitat són els que fracassen fora. Açò, tanmateix, que pot donar-se en casos aïllats, no sembla ser la norma: lo normal és que els professors que s’estan formant en una Universitat, amb expectatives d’optar a una plaça en la seua pròpia Universitat, no dediquen energies i esforços a presentar-se en altra Universitat; si ho faran, pel contrari, aquells doctors que tenen poques expectatives d’obtenir plaça en la pròpia Universitat, i que en molts casos fracassen també al concursar en altra. No considere útil, en fi, continuar una discussió en termes genèrics front a posicions que en definitiva es redueixen al “llevat tu per a que me pose jo”, com revela l’apel lació a les “generaciones posteriores” suposadament “más preparadas” bloquejades pels antics PNNs. Qui vulga denunciar arbitrarietats, que ho faça en concret i amb proves. Utilitzant, a més, els procediments dels que la mateixa Universitat disposa per a corregir-les.