SOBRE LA DEMOCRÀCIA EN LA UNIVERSITAT
text de Miquel Mayol
rèplica de Rafael Pla López
rèplica de Miquel Mayol
contra-rèplica de Rafael Pla López



Miquel Mayol va escriure:

    Vaig ser company vostre al claustre, i vaig votar amb vosté en contra
del reglament d'evaluació del professorat, al opinar jo que si als
estudiants s'els evaluara amb el mateix barem treurien tots sobresalient o matrícula
d'honor, just les mateixes notes que els aspirants a professor treuen,
(apte o apte cum laude desde la darrera reforma), ara tots "cum laude", jo he
estat membre de la junta de tots els departaments en els que he cursat
asignatures desde que son estamentals (que no democrátics), per aquesta
estamentalitat que fa dels professors> funcionaris autogestionaris, no només influeix en
triar-ne familiars i coneguts per fer un favor, sino que garanteix el manteniment del status
quo de poder dintre dels departaments.

     No crec que els fills de catedrátics siguen mes llestos, pero si
treuen millors notes, i a la meva facultat coneixiem un candidat a professor que
de darrer cognom li deiem sobresalient, i no sabía mes que els companys, pero tenía protectors,
segons deien les males llengues una colla homosexual de professors d'autoajuda de la seva
opció sexual.

     Jo faría l'universitat democrática, o siga amb sufragi universal, igual ficaría una quota
máxima de candidats estudiants d'un 50%, pero el cos electoral deuría ser tota la comunitat universitaria, inclús si es mantinguesin els actuals percentatges de reprecentació la universitat
faría per contentar als estudiants, autentics rebedors i patidors de la politica universitaria i no
per fer la vida mes agradable a uns funcionaris autogestionaris, que han conseguit fotre
qualsevol dret dels estudiants fent-los (els drets dels estudiants) inutils al ser jutge i part.

     Per eixemple una setmana mes tard de que un tribunal va sentenciar que jo no tenía ni
idea de comtabilitat a favor de la professora, amb un 4.5/10 en práctica i un 8/10 en teoría
(pero ells no feien mitjana) i amb una errada en una pregunta de 4 punts en el práctic
consistent en haver llegit malament la calculadora (600.000 llavors de 6.000.000), que si me
l'hagueren puntuat amb la perdua del 75% de la nota per despistat, s'haguera convertit
en notable, UN CAS CLAR de SUBORN (traducció de Francesc Ferrer Pastor de "cohecho")
decisió sabent de la seva injusticia, signada per una estudiant que ara es professora, quina
casualitat, i tres professors que al bar em varen donar la raó, com començaba, una setmana
més tard vaig treure les notes mes altes, sobresalient, i no em varen donar la matrícula, tampoc
no la vaig demanar, i es un eixemple d'un que ha estat a molts carrecs universitaris
d'estudiant, coneix la llei i no te por, pero sou un colectiu molt, pero molt corporativista i endogámic.

    Jo fins i tot prohibiría contractar professors de la mateixa universitat i/o amb llaços familiars amb algú que ja siga professor, algunes persones patirien una injusticia, pero en tot cas menor que la actual situació dels no endollats.

 Miquel Mayol i Tur




        No vull entrar a discutir sobre fets particulars que no conec; me consta, en tot cas,
que les Comissions de revisió d'examens unes vegades donen la raó a l'estudiant i altres
al professor. Comprenc, per altra banda, que "l'efecte de tall" és desagradable, però difícil
d'evitar quan es posa una nota mínima per a aprovar, siga 5 o 4.5; en tot cas, qui no
arriba a aquest mínim no vol dir que no tinga ni idea, sinó que no ha demostrat saber prou
per a aprovar.
        Miquel sembla, de fet, molt cremat, però l'estar cremat no és cap garantia de jutjar
correctament les qüestions. En particular, me semblen improcedents les referències a
colles homosexuals. Si hi ha injustícies cal denunciar-les amb independència de l'opció
sexual dels seus autors.
        Miquel Mayol, al text corregit que m'envia per a publicar, ja no qüestiona que "la
contractació de professorat es molt mes democràtica que al franquisme", època en la
qual es feia a dit pel cap de Departament. I efectivament, sembla difícil qüestionar que
siga més democràtica la contractació per una Comissió amb repressentants del professorat
del Departament, del professorat del Centre i d'estudiants. Una Comissió, a
més, que ha d'aplicar un barem prèviament publicat, i les decisions de
la qual estan sotmeses a revisió per una Subcomissió d'Apel·lacions de
la qual forme part.
        Fixat que dir que siga "més democràtica" no significa que siga
"plenament democràtica". Tampoc significa que siga sempre justa i
equànim. Però els mecanismes garantistes propis d'un Estat de Dret
permeten, en principi, corregir les irregularitats. Jo no pose la mà en
el foc per la honestitat de totes les Comissions de Contractació (més bé
al contrari, me consta que han cotmés moltes irregularitats). Sí
respalde la honestitat de la Subcomissió de la qual forme part, que
s'esforça en corregir, en la mesura d'allò possible, les irregularitats
detectades; i si no ho fa més a fons és, en bona part, per una sentència
surrealista que considerant erròniament que som un òrgan administratiu i
no acadèmic ens lleva la capacitat de rebaremar i únicament ens permet
deixar una plaça deserta.
        Per altra banda, te demane que reflexiones un poc abans
d'afirmar que el sufragi universal universitari resoldria els problemes
de falta de democràcia. Creus de veres que als estudiants no hi ha
corporativisme? Possats a posar en pràctica en la Universitat el sufragi
universal, per qué exclusivament per una població universitària de
composició classista i no per tots els ciutadans? Seguir per aquest
camí, però, ens podria portar a demanar que el Rector siga escollit per
les Corts i a negar l'autonomia universitària, que té fonaments no
solament autogestionaris sinó també acadèmics. I no crec que això fora
progressista, com no ho seria negar l'autoritat acadèmica de la
Universitat en qüestions de caire científic, com la natura i origen de
la llengua dels valencians.
        No recorde haver votat en contra del reglament d'avaluació del
professorat, però efectivament, i com recordes, he defensat en moltes
ocasions els drets dels estudiants, però també els seus deures. En el Claustre
constituent me vaig oposar al corporativisme estudiantil que pretenia
que els estudiants no tenien deures, sinó solament drets. I ho vaig fer
recitant una estrofa de La Internacional: "No más deberes sin derechos,
ningún derecho sin deber".
        També he lluitat per una representació adequada dels estudiants.
Recorde quan la Junta de Govern predemocràtica va alterar la proposta
majoritària dels Centres per a la composició del Claustre disminuint la
representació dels estudiants i augmentant la dels PNNs. Jo era
representant dels PNNs, me van cridar de la premsa i vaig començar a
despotricar contra la Junta de Govern acusant el seu acord
d'antidemocràtic. La periodista me va demanar si és que havien disminuida
la representació dels PNNs. Li vaig contestar que no, que l'havien
augmentada, i vaig continuar despotricant.
        Doncs mira, jo continue defensant ara el mateix que abans: al
voltant d'un 30% dels òrgans per als estudiants. Pero no pensava, i
continue sense pensar, que per a la configuració dels òrgans haja de
comptar igual el vot d'una persona (professor o PAS) que passa la seua
vida en la Universitat que el vot d'una persona (estudiant) que passa
normalment uns 5 anys de la seua vida. Tenint en compte, a més, que per
a molts temes a tractar la competència acadèmica és important. Resumint:
potenciar la participació i codecisió dels estudiants, sí, entregar-lis
el poder de la Universitat, no. Per altra banda, qualsevol que sàpia un
poc de la dinàmica dels òrgans col·legiats sap que un 30%, si actua
cohesionat, és una força decissiva. No conec cap país on els estudiants
tinguen més representació i tampoc me sembla raonable.
Rafael Pla López 



    Respecto al sufragio universal de toda la población reproduciría la
representación política del parlamento, no es democrático lo estamental, y si
la universidad pretende ser democrática el sufragio universal debe ser una
condición necesaria, evidentemente que el cuerpo electoral lo formen los
estudiantes mayoritariamente podría influir en ciertas polémicas sobre la
lengua, pero para eso se debería reforzar la ley que regula la libertad de
cátedra, por lo que los rectorados no podrían obligar a opinar a los filólogos,
porque la defensa real de la lengua, o sea su uso no lo ha hecho todavía
ningún rectorado, entre otras cosas por tener un electorado mayoritariamente
castellano enseñante que no desea hacer el esfuerzo de cambiar de lengua
para enseñar.

    ¿Que carrera se puede aprender íntegramente en catalán?, ¿Cual no se
puede aprender íntegramente en castellano?, en mi época Economía, pues la
asignatura Economía de País Valencià sólo de impartía en catalán, y claro,
en quinto nadie (ni los fachas) estaba por la labor de exigir un profesor en
castellano.

    Si a usted le diesen los miles de millones necesarios para fundar una
universidad eficiente y eficaz, ¿le daría el poder que tienen ahora y aquí a
los profesores?...

     Y con sufragio universal no lo perderían, la mayoría de la población no
son licenciados, pero sí la mayoría de sus diputados y gobernantes, más aun
en la universidad, pero ahora nadie controla a los profesores que son
corporativistas, y el control que ejercen sus compañeros es de lobby, para
que su grupo de presión quede satisfecho a cambio de sus votos, silencios, u
otras actuaciones.

    La política universitaria llega hasta el último de los profesores, tanto
es así que la abstención entre el profesorado apenas existe, y es necesario
un control del gobierno mayor por los administrados, y evidentemente por los
directamente administrados, aunque si lo desea se podría aumentar el
sufragio a ex-estudiantes, pues conocen también los problemas y las
deficiencias de la universidad donde estudiaron, desde luego nadie diría que
un sistema donde sólo tuviesen derecho a voto de su población los
licenciados, o que estos siendo un 10% de la población tengan un 60% de
representación al estar más formados es un sistema democrático.

    Fíjese si es buena para los profesores esta ley (LRU), que desde que se
promulgó, se han extinguido sus reivindicaciones como colectivo, salvo las
de más dinero para la financiación, y si es buena para un colectivo, será a
costa de otros colectivos, por ejemplo, en lo respectivo a deportes, la
población universitaria debería disponer de infraestructuras como si de una
población de 10 veces su tamaño, pues casi todos los estudiantes están en
edad de hacer deporte, seguro que cualquiera que fuese el cuerpo electoral
daría a este aspecto más importancia que el que le da su pequeño colectivo.

    Pero ya que usted defiende este tipo de administración, supongo que por
coherencia también defenderá que es mejor que al ministro de economía lo
elijamos los licenciados en económicas, o quizás sólo los economistas
(colegiados), a los diputados, ya que se dedican a hacer leyes los
licenciados en derecho, o mejor los abogados, o mucho mejor los licenciados
en derecho funcionarios, con lo que llegaríamos a un sistema electoral peor
que el fascista de Don Benito, que es, en mi opinión lo que tiene ahora la
Universidad española, por cierto, ¿Cual es la última aportación a la
economía de las empresas valencianas de nuestras preciadas universidades?

    Respecto de los procedimientos, un profesor de apellido Antuñano solía
comentar, si quieres que algo no funcione, crea una comisión, y así funciona
(o no) la universidad, pero que el procedimiento haya cambiado no hace que
el sistema sea parecido o igual, ¿Acaso se atreve algún aspirante con
posibilidades a presentarse a una plaza si "no le toca"?, a no ser para
hacer el paripé y que su compañero/a quede mejor al ganar la plaza en un
país con un 50% de paro universitario habiéndose presentado en solitario,
así se la gana a alguien, mire, son las oposiciones  a las que menos
candidatos se presentan por plaza, se puede adivinar, si se está en el
mundillo, el/la aspirante agraciado/a, y eso en un país en el que más del
70% de sus habitantes desearía ser funcionario, por algo será.

    Desde luego ahora es igual de fácil colocar a un familiar, aunque el
procedimiento sea más engorroso, o ¿acaso es genético la facilidad de
conseguir plaza en la misma universidad?.

        Para acabar, se os contrata para enseñar, y la evaluación que os
hacen los estudiantes está hecha para sacar excelente nota aun siendo mal
profesor, siempre que no se mienta, aunque seáis unos negados y horrorosos
profesores no os despide nadie, nosotros cambiamos con nuestras protestas a
un pésimo profesor de matemáticas y se lo "endosaron" a una "pobre" clase de
la escuela, y supongo que sigue dando clase, además os autogobernáis, os
autojuzgáis  en primera instancia (en los conflictos con los estudiantes), y
la justicia ordinaria tarda más de lo que un estudiante en acabar la carrera
en resolver los conflictos, ¿Quien os controla?, menuda "democracia" ¿Donde
está el "demo"?, se parece demasiado a la aristocracia, y ¿usted defiende la
aristocracia?, además los administrados sólo están 5 años lo que hace que su
capacidad de lucha y/o asociativa merme, y eso ¿no es injusto?. Lástima que
los mal autodenominados izquierdistas piensen que las injusticias del
sistema sólo las pueden cometer los propietarios de empresas, y no aquellos
que roban (pues cobran más de lo que se merecen) al proletariado
(asalariados) pues cobran de sus impuestos, de los que realmente ganan
dinero con técnicas mafiosas, (el estado si no pagas usa la violencia (igual
que la mafia) además de los mismos que dicen protegerte de los ladrones
(igual que la mafia), y la mafia no es molesta cuando tiene un precio
razonable, pero cuando crece devasta la economía productiva.
Miquel Mayol 



    El sufragi universal de tota la població és una exigència democràtica per a decidir sobre les qüestions d'interés general. Però la Constitució Espanyola contempla també, i entenc que acertadament, una sèrie d'àmbits de decisió autònoma: les anomenades Comunitats Autònomes, els Municipis i les Universitats. Així, per a la gestió d'un Municipi voten únicament els seus ciutadans, i no es limita a reproduir la representació política del Parlament.
        Ara bé, la Universitat és l'únic àmbit autònom no territorial, el qual es justifica per l'especificitat de l'activitat universitària: solament la llibertat acadèmica possibilita l'excel·lencia universitària; i si algun magnat vol crear una Universitat i gestionar-la com una fàbrica de xoriços no podrà aconseguir la seua excel·lència acadèmica per molts mitjans tècnics que tinga.
        Naturalment, autonomia universitària no pot significar independència: cal exercir-la en el marc d'una Llei aprovada pel Parlament elegit per tota la ciutadania, i els poders públics que financien la Universitat han de controlar el bon ús dels mitjans que s'hi proporcionen. En això la política universitària no és gens diferent de la política econòmica, o de la política sanitària, que tampoc poden ser decidides pels especialistes, encara que l'assessorament d'aquests haja de ser tingut raonablement en compte.
        Ara bé, si l'autonomia universitària deriva de l'especificitat de l'activitat universitària, sembla raonable que la participació en els seus òrgans de decisió es corresponga amb el paper jugat en aquesta activitat. I en aquest sentit, en les nostres Universitats sembla raonable diferenciar els col·legis electorals del PDI (Personal Docent i Investigador), PAS (Personal d'Administració i Serveis) i Estudiants, amb un diferent pes relatiu.
        Solament la ignorància pot justificar afirmacions de que la situació actual no siga més democràtica i participativa que la del franquisme, on hi havia un gran fraccionament de col·legis electorals, donant el pes de les decisions al cos minoritari dels Catedràtics. De fet, part de la crisis de l'organització universitària sota el franquisme va derivar del fet que això no es corresponia amb el pes real des diferents sectors en la vida universitaria, amb una importància creixent dels PNNs (Professors No Numeraris) en la docència i un Estudiantat actiu i compromés amb la Universitat i la lluita per la democràcia.
        No considere que la situació actual haja de ser eterna, però posar com una reivindicació immediata ampliar la representació dels estudiants quan el problema real és cobrir la representació actual (especialment als Consells de Departament, on es prenen les principals decisions quotidianes) me sembla irreal. Caldria maldar per transformar la Universitat si més no en dos sentits: superant el classisme de la seua composició i fent que els i les estudiants no siguen simples receptors d'informació, sinó que participen activament en la docència i fins i tot en la investigació; en la mesura que aquesta participació avance, la separació entre activitat docent i discent pot anar diluint-se, i això pot arribar a crear condicions que no sols possibiliten sino que exigisquen acabar amb la separació entre els cossos electorals.
        No vull amagar que aquesta "Universitat sense estaments" la veig lligada a la societat sense classes per la qual també lluite, és a dir, a una societat comunista. Pense, a més, que no seria viable una sense altra. Però entenc que el procés de transformació cap a ella haurà de ser un procés llarg i paulatí, al qual no es pot posar el "carro" abans que els "bueyes", plantejant canvis institucionals que no es corresponen amb la realitat de les nostres universitats.
        Però tampoc crec que el camí siga portar endavant en la Universitat una mena de "lluita de classes" com la que sembles voler propugnar, en la qual el conjunt del Professorat (també els Ajudants, també els Associats?) serien l'enemic global dels Estudiants. No crec que siga així: el professorat (si més no aquell dedicat exclussivament a la Universitat, és a dir, sense negocis fóra) és, en definitiva, part de la classe treballadora, encara que en molt casos no hi siga conscient, i els i les Estudiants (si més no els que no es preparen simplement per a heretar el negoci de papà) són treballadors potencials.
        Com tampoc s'ajusta a la realitat que arran de la promulgació de la LRU s'hagen extingit les reivindicacions col·lectives del professorat. No és així, el qual s'ha expressat amb diferents vagues i mobilitzacions. A més, la situació del professorat és força heterogènia, entre un professorat numerari estable i relativament ben pagat, uns Ajudants en pitjor situació però amb expectatives de promoció, i uns Associats, especialment els que són a Temps Parcial i no tenen treball fora, que venen a ser els pàries de la Universitat. Però, la necessitat d'un finançament de la Universitat que permeta superar la massificació ampliant la plantilla i millorant les condicions de treball és una reivindicació comú a tots i que també afecta als estudiants en tant que condiciona la qualitat de la docència.
        Aquest és el camí al qual podem trobar-no per a maldar per una millor Universitat en una societat millor.
        Rafael Pla López