LA SELECCIÓ DEL PROFESSORAT EN LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA Rafael Pla López membre de la Comissió de Professorat de la Universitat de València Les afirmacions del catedràtic Jon Marcaide publicades al LEVANTE EMV del 3 de maig de 1996 demostren, al marge del cas concret al que fa referència, un notori desconeixement del procediment que la Universitat de València, d'acord amb els seus Estatuts, utilitza per a seleccionar al seu professorat. Cal començar assenyalant que el procés de selecció no comença, en general, amb la realització d'un concurs a plaça de Professor Titular funcionari, sinó amb la selecció del professorat contractat (prioritàriament Ajudants). D'acord amb els Estatuts, aquesta selecció es realitza per a cada Departament per Comissions de Contractació formades per professors i estudiants, representants del Departament i del Centre (Facultat o Escola) corresponent. Aquesta Comissió, a més, ha d'actuar d'acord amb un barem publicat abans que comence el procés de selecció, el qual s'ha d'ajustar a uns Criteris Generals aprovats per Junta de Govern a proposta de la Comissió de Professorat. Aquest procediment està orientat a afavorir el màxim d'objectivitat, evitant arbitrarietats i amiguismes, lluny del temps del franquisme al qual els catedràtics podien col locar a dit als seus pupils. Les garanties s'incrementen, a més, per l'existència d'un procediment de recurs intern a la Universitat orientat a corregir les arbitrarietats i vulneracions del barem que es puguen produir. Aquests recursos són informats per la Comissió de Professorat o per una Subcomissió de la mateixa, que amb representants dels diferents Centres pot introduir elements externs d'objectivitat en cas de conflicte. A partir d'aquesta selecció inicial, la Universitat es compromet en la formació del seu professorat precisament en prioritzar les places d'Ajudant, que amb una docència reduida haurien de poder completar la seua formació científica. Quan acompleixen determinades condicions (realització d'una Tesi Doctoral, un determinat número d'anys d'experiència docent...), la Universitat els dóna la oportunitat de concursar a una plaça estable de Professor Titular. Les places de Professor Titular s'atorguen, d'acord amb la Llei de Reforma Universitària, per una Comissió formada per 5 professors funcionaris de la corresponent àrea de coneixement, 2 dels quals són nomenats per la Universitat, i 3 per sorteig entre els d'altres Universitats. En aquest cas, la legislació vigent no permet la regulació d'un barem que limite la discrecionalitat d'aquesta Comissió. Però els Estatuts preveuen que, per a una major objectivitat, el President i Secretari del Tribunal siguen nomenats per la Junta de Govern a proposta, no del Departament ni d'un vice-rector, sinó de la Comissió de Professorat. El Consell de Departament ha de fer arribar a aquesta Comissió tots els noms que hagen estats proposats al seu si, amb especificació del suport rebut. Però aquest suport, encara que siga clarament majoritari, no és vinculant per a la Comissió de Professorat, que quan ha detectat senyals de falta d'objectivitat en la proposta majoritària d'algun Departament ha realitzat la seua pròpia proposta sense sentir-se condicionada per aquesta. Així, si el professor Marcaide, com qualsevol altre, té raons fundades, més enllà dels seus dessitjos, fobies o filies personals, per sospitar de falta d'objetivitat d'algun professor funcionari proposat per a una Comissió de selecció, el que ha de fer és exposar-les pels canals adients, i no voler llançar una injusta taca d'ignominia damunt de la seua Universitat. I en el cas, finalment, que algun concursant considere que la Comissió d'adjudicació d'una plaça ha actuat irregularment, pot presentar recurs a una Comissió de la Universitat formada per catedràtics de diferents àrees de coneixement, la qual pot declarar deserta la plaça. El fet que després d'aquest rigorós procés de selecció la majoria de les places de Professor Titular, atorgades per Comissions amb majoria de professors d'altres Universitats, siguen obteses per professors contractats d'aquesta Universitat, no pot ser més que motiu de satisfacció per a una Universitat que vol formar al seu si un professorat de qualitat, sense esperar que li vinga caigut del cel. Únicament els que enyoren situacions passades en les quals els clans estatals de catedràtics es repartien les places atorgant i retirant els seus favors pot lamentar l'eficàcia de la nostra Universitat en la formació del seu professorat.