Eduardo Zaplana, president de la Generalitat Valenciana, va afirmar davant de les Corts Valencianes que l'Estatut d'Autonomia es el "contrato social" que suscribieron los valencianos y cualquier planteamiento de las señas de identidad que no pase por ahí "implica una amenaza de separación", una "ruptura del consenso democrático" (LEVANTE-EMV del 30 d'abril de 1997).

Davant d'aquestes afirmacions, cal fer un exercici de memòria històrica, i recordar que ni els valencians van subscriure cap "contracte social" amb el seu Estatut d'Autonomia, ni aquest va ser producte del consens.

En primer lloc, cal recordar que la UCD, partit que aleshores representava al centre-dreta, va impedir la via de l'article 151 de la Constitució per a l'Estatut, i així va impedir que aquest fora aprovat finalment per Referèndum dels valencians. L'Estatut, pel contrari, va ser aprovat per majoria pel Parlament Espanyol, i es tracta, per tant, d'un Estatut atorgat des de l'Estat.

I va ser aprovat per majoria, no per consens. I fem memòria de qui va trencar el consens, precisament pel que fa a les senyes d'identitat.

Recordem que l'esquerra parlamentària d'aleshores (PSPV-PSOE i PCPV-PCE) propugnava la denominació de País Valencià i la senyera sense blau, mentre que la dreta parlamentària d'aleshores (UCD i AP) propugnava la denominació de Regne de València i la senyera amb blau. Pel que fa a la denominació de la llengua, l'esquerra acceptava dir-li valencià (entenent que era un conjunt de variants de la llengua catalana), mentre que la dreta volia dir-li llengua valenciana amb una voluntat clarament secessionista.

Doncs bé, l'esquerra i la dreta parlamentària d'aleshores van pactar l'anomenat Estatut de Benicàssim, amb el qual la dreta acceptava la denominació de País Valencià mentre que l'esquerra acceptava la senyera amb blau. Pel que fa a la llengua, s'acceptava la denominació d'idioma valencià, que ni implicava ni excloïa la pertinença a l'àmbit de la llengua catalana.

Però el consens entre les forces parlamentàries va durar molt poc: la UCD (tan condicionada com l'actual PP per la línia editorial del "diari degà") el va trencar i va intentar imposar al Parlament Espanyol la denominació de Regne de València. Solament l'oposició del partit de Fernández Ordóñez, que després d'haver-se escindit de la UCD limitava el seu suport a les "qüestions d'Estat", va impedir que aquest intent fructificara. I va forçar una transacció de darrera hora amb la denominació de Comunitat Valenciana. El PCE ja no va participar en aqueixa transacció, ni va donar suport a aquest Estatut.

No cal confondre, doncs, un consens inexistent amb l'acatament de l'Estatut ja promulgat com a marc per a exercir l'autonomia dels valencians. Però ni el PCPV ni després EUPV han renunciat a modificar l'Estatut, recuperant unes senyes polítiques d'identitat més acordes amb la voluntat de redreçament nacional dels valencians, a partir d'una decisió majoritària dels mateixos.

Caldrà, tanmateix, distingir les senyes polítiques d'identitat, que poden considerar-se convencionals i aprovar-se per majoria, d'unes senyes d'identitat corresponents a realitats històriques, geogràfiques o filològiques que no poden modificar-se sense més de forma voluntarista.

Per exemple, els valencians podríem, hipotèticament, exercir el nostre dret d'autodeterminació decidint romandre o no a l'Estat Espanyol... però no podríem decidir deixar de romandre a la Península Ibèrica. Igualment, podem decidir anomenar a la nostra llengua com ens done la gana... però això no modifica la realitat de ser part del conjunt filològic conegut internacionalment i acadèmica com a llengua catalana.

Certament, les realitats no convencionals també poden canviar-se: l'obertura del Canal de Suez va convertir Àfrica en un Continent, i la independència de Portugal va conduir a la separació lingüística del portuguès respecte del gallec. Però aquests canvis no poden fer-se d'un dia per a un altre, ni menystenint les condicions objectives per a la seua realització: semblaria poc raonable una obra hidràulica per a convertir les terres valencianes en una illa; i igualment l'intent d'escindir el valencià del conjunt de la llengua catalana (com propugnen els inventors de gramàtiques secessionistes) seria un suïcidi filològic que portaria a la seua extinció: el marc de la mundialització cultural que ens envolta ja fa difícil mantenir l'actual diversitat lingüística, i fa inviable la seua proliferació; tant més quan la majoria dels que propugnen una llengua valenciana independent utilitzen prioritàriament el castellà.

Per això, la sentència del Tribunal Constitucional permet posar les coses en el seu lloc: tot i que fora bo que a l'Estatut, com passa en les Illes Balears, es reconeguera la unitat de la llengua, la seua redacció actual no eximís als poders públics de la seua obligació constitucional de donar un "especial respecte i protecció" al valencià en la seua realitat actual com a part de la llengua catalana.