Sarronet
Veu's aquí que una vegada hi havia un noi
molt entremaliat i llaminer; a casa seva no el podien fer creures de cap
de les maneres, sempre s'havia d'acabar per fer el que ell volia.
Un dia, després d'haver jugat amb els
seus companys, es presentà a casa i diu a la seva mare:
--Mare, doneu-me cireres.
--Aquí n'hi ha un cistell, pren les que
vulguis.
--No en vull d'aquestes.
--Per què no, golafre, més que golafre?
--Perquè en vull de fresques.
--Doncs vés a collir-te-les.
Ell que se'n va a l'hort a atipar-se'n, i quan
va estar cansat de menjar cireres, ell que vol baixar de l'arbre; mes per
moviments que feia no podia de cap manera. Mira enllà i veu que
venia una persona, espera que passi i s'adona que és el senyor rector.
El noi veié el cel obert. El crida i li
diu:
--Rectoret, bon rectoret,
em voleu baixar del cirerer?
--No puc, perquè haig d'anar a dir missa.
Al cap d'una estona hi passa l'escolanet.
El crida i també li diu:
--Escolanet, bon escolanet,
me voldries baixar del cireret?
--Haig d'anar a ajudar a missa, el senyor rector
ja m'espera.
Al cap d'una estona encara no passava ningú
i ell desesperat només feia que exclamar:
--Maleït sia el món dolent, a veure
si m'hi haig d'estar un any seguit a dalt del cirerer.
Per fi va veure que venia un vellet que portava
un sarró al coll i caminava amb molta dificultat.
Ja d'un tros lluny el crida i li diu:
--Vellet, bon vellet,
em voleu baixar del cireret?
--Sí home, sí, salta i posa't dins
del sarronet.
Quan ja hi era, el vellet li digué:
--Mira, ja que jo t'he fet baixar del cirerer,
has d'ajudar-me a anar pel món a captar i quan jo demano caritat
tu cantaràs.
--No, jo haig d'anar a casa perquè els
meus pares m'esperen.
--Tu vindràs amb mi, o si no et faré
tornar a dalt del cirerer.
En veure que no hi havia remei, hagué de
seguir el vellet i callar.
Després de molt caminar arribaren a un
poble, se n'anaren a una casa i el vellet cridà:
--Ave Maria.
--Qui demana.
--Una gràcia de caritat per l'amor de
Déu.
I llavors el vellet va donar un cop al sarró
i aquest es posà a cantar:
Malvinatge la cirereta,
malvinatge el cireró,
si hagués cregut el pare i la mare
no fóra dins del sarró.
Després de fer-los caritat se n'anaren
a una altra casa i així fins que sentí tocar a missa i llavors
van entrar a la primera casa que van trobar.
--Què em faríeu el favor de guardar-me
aquest sarró mentre estic a l'església?
--Sí, bon home, deixeu-lo aquí
mateix.
El vellet marxa a missa i la bona dona es continua
fent la feina de casa.
Al noi, que es deia Pepet, li semblà haver
conegut aquella veu i es posà a cantar:
Tia Maria, que passes farina
trícole traco, treu-me del sarró.
La pobra dona conegué cap allà on
sortida la veu i exclamà:
--Què ets tu, Pepet?
--Sí, tia Maria. Traieu-me de seguida
del sac.
El va treure de seguida.
--Però, què hi posarem?
--El càntir mateix.
Feren els canvis sense perdre temps.
Al cap d'una estona vingué el vellet i
li donà el sac.
Quan va ésser al carrer el vell, anava
fent preguntes al sac, mes aquest no contestava; el vellet, enfadat, agafa
el sac i comença a donar cops contra la paret. En sentir soroll
el vell obri de seguida el sac, i en veure que hi havia tot ple de padellassos,
exclamà:
--Ah! Déu m'ha castigat, per haver abusat
d'aquell pobre noi.
Conte començat, ja està acabat.
|