1-Les muralles i l'almúnia de 'Abd al-'Aziz:
Amb el califat de Còrdoba disgregat en regnes de Taifa constituïts per les bandositats rivals, començaren les revolucions que esclataren després per tota al-Andalus.
La ciutat de València, després d'un període de despòtic senyoriu per part de dos esclaus Eunucs (que havien estat administradors de les sèquies del Túria), fou incorporada a l'Estat de Labib, el reietó esclau de Tortosa. El principal dels reis Taifa valencians fou 'Abd al-'Aziz. El seu regnat de 40 anys fou el període de major explendor de la València musulmana. Els moros valencians haurien de recordar-lo amb enyorança en les seues tribulacions posteriors.
Al segle XI, els musulmans de València (segons relatà al-'Udzrí) amb el seu elegant aspecte i natural noblesa, es distingíen per la seua despreocupació i la seua tendència a l'ociositat. Els menjars anaven barats, i abundava la fuïta i els productes del camp; ens diu també que els musulmans valencians rics, disposaven en les seues cases de tots els atifells i estris de luxe i de plaer i que adquirien aviat qualsevol novetat exòtica que aparegués.
'Abd al-'Aziz construí les robustes muralles àrabs de València, que feren d'aquesta ciutat, segons al-Udzrí, la plaça més forta de tot al-Andalus. Aquesta els permeté resistir llarg temps el setge del Cid, i posteriorment a la conquesta de JaumeI continuaren un segle i mig al servei de la ciutat cristiana.
El perímetre de la ciutat musulmana seguia pel nord la vora dreta del Túria (que en àrab es diu Wàdi l'Abyad, és a dir "riu blanc", d'on deriva Guadalaviar que és l'altre nom del riu de València), pel troç actual comprés entre els ponts del Real i el dels Serrans, precisament en l'emplaçament actual del darrer, ja hi havia aleshores un pont de pedra, al-qantara, que donà nom a la porta de la muralla.
Després seguia la muralla aràbiga totalment el curs del braç mort del riu, de què ja s'ha fet esment. Ens fixarem tot seguit en les diferents portes de la ciutat, veient les més importants i concorregudes.
- Bab al-Qantara, antecessora dels Serrans (a la qual ja ens hem referit) constituïa ja aleshores el principal accés septentrional de la ciutat.
- Bab al-Hanax, o "porta de la colobra", constituïa l'accés de la ciutat per la via de ponent. Localitzada on hi ha actualment el carrer de Salines, prop del carrer Cavallers.
- Bab Baytala, o porta de la Boatella, prenia aquest nom del prat o raval de la Boatella, que s'estenia als seus peus. Estava situada entre el nord del mercat central cap al carrer de Sant Vicent, i l'església de Sant Martí. Era l'accés meridional de la ciutat, segurament en la mateixa via Sucronense de l'época romana.
- Bab al-Xari'a, porta que prenia el nom del raval exterior a la muralla de Xarea, ubicada en l'actual plaça de Sant Vicenç Ferrer i a la vora de la façana de l'església parroquial de Sant Tomàs. Era l'accés principal per la banda de la mar.
- Bab al-Sakhan, o "porta de la roca", situada en l'actual cantó entre el carrer del Gobernador Vell fins al Temple i a la vora del riu. En aquest cantó s'alçava la porta amb la torre de 'Alí Bufat, gran mirador sobre l'horta i la mar.
En la muralla hi havia també altres dos portals esmentats per al-'Udzrí: la Bab al-Qaysariya, que es trobava en la zona meridional del recinte, vora l'actual mercat central. Posava en comunicació l'Alcasseria o barri comercial de la ciutat, amb el raval de la Boatella. I a la zona septentrional de la muralla, vora riu, la Bab al- Wàrraq o "porta del llibreter", emplaçada en l'actual carrer del Salvador i antecessora de la Porta dels Catalans o de la Trinitat. D'aquesta porta sortia un pont amb el mateix nom que conduia al raval de la Vilanova (pels voltants de l'actual carrer d'Alboraia).
Parts de la muralla en torres semi-circulars es conserven al barri del Carme, concretament a la plaça de l'Àngel, al pati interior d'una casa on estigué l'antic Hostal de l'Àngel, a l'espera de ser restaurada. Altres, de planta quadrada s'han trobat al al barri de la Xerea. Un circuït de torres àrabs fortificades exteriors, quadrades o circulars i escalonades en profunditat per l'Horta completava la defensa de la ciutat de València.
2- Morfologia de la ciutat:
La ciutat de València (com ja hem comentat) no es desenvolupà plenament fins els segles X i XI, quan l'Horta, que és la seua base econòmica, tingué una alta productivitat.
La ciutat musulmana no pogué ser una descomposició de l'urbs romana, doncs com totes les ciutats islàmiques hagué de ser una creació pròpia, derivada d'una forma de vida diferent.
En l'antiguitat, València, com totes les ciutats romanes tindria una disposició ortogònica, amb carrers perpendiculars seguint la tradició hipodàmica grega, i fou una ciutat relativament modesta. La decadència de la vida municipal durant el baix imperi s'accentuà amb els visigots, i la ruralització en occident fou general durant els primers segles medievals. Però l'Islam era una civilització essencialment urbana. A més, després de la destrucció de València per 'Abd al-Rahman I, caldria una reconstrucció que es faria a l'estil musulmà.
La identificació del temporal i l'espiritual, dóna caràcter sagrat a la ciutat i per tant a la casa privada musulmana. Com a l'Islam el Dret és inseparable de la religió i la llei religiosa no disposa res sobre ordenació urbana, les ciutats musulmanes es desenvolupen sense regulació municipal. Es renovaven i creixien biològicament i només la tradició dirigeix l'emplaçament de les construccions i el traçat i amplària de carrers. Però malgrat el desordre aparent, les ciutats musulmanes tenien una unitat estructural molt superior a la de les cristianes medievals.
València fou a partir del segle XI una "medina" o ciutat proveïda de muralles. Al centre del seu interior tenia una fortalesa, l'Alcàsser, on ara es troba el palau Arquebisbal. Possiblement hi havia un altre recinte enmurallat interior, l'Almudaina. A la vora de l'Alcàsser hi havia la Mesquita Major, on s'aplegava l'Aljama i on el Cadí dirigia l'oració col.lectiva dels divendres. Aquesta mesquita, de què no queda cap vestigi, havia estat construida sobre l'antiga catedral visigoda i aquesta, abans, sobre una basílica romana; el seu solar l'ocupa l'actual catedral.
El tribunal on el Cadí administrava justícia es trobava al costat de l'Almudaina, al començament de l'actual carrer de la Mar. La carnisseria i l'escorxador estaven on ara hi ha la plaça Redona i a la seua vora hi havia el barri comercial o Alcasseria, el qual arribava fins l'actual Llotja. L'Alcasseria tenia els carrers dedicats als diferents oficis i disposava d'un portal propi en la muralla; La distribució del comerç en carrers especialitzats hi era rigorosa. Prop de la Bab al-Qàntara (antecessora dels Serrans) hi havia un alfòndec o hostal i magatzem. El pont d'Al-Qàntara tenia el seu cap a l'altra banda del riu fortificat amb dos torres, i era prou ample, doncs contenia al seu curs bastants tallers i botigues.
Els carrers principals, molt sinuosos, eixíen de les portes de la muralla i s'entrecreuaven al centre urbà, que era el mateix de la ciutat romano-visigoda i que ha conservat tal funció fins l'acabament del segle XIX, és a dir, l'actual plaça de la Mare de Déu. Aquests carrers no eren gens amples, degut a que no existia el tràfic rodat dins les ciutats musulmanes, però sí molt sorollosos i plens de botigues, obradors i venedors ambulants. La mansió principal solia donar-los el nom. D'aquells carrers principals s'en deribaven molts de secundaris sovint carrerons sense eixida, formant així una xarxa de carrers i carrerons molt semblant a les ramificacions de les venes del cos humà. Pel mig dels carrers fluïen les aigües residuals eixides de les cases, doncs el clavegueram era inexistent. Es solia aprofitar tot aquell fem per adobar els horts, costum que subsistí bastants segles.
Encara que no queda cap vestigi, no sembla massa agossarat d'imaginar que les mansions de les famílies aràbigo-valentines principals serien semblants als palaus dels moros notables del Marroc actual, és a dir, que conservarien el dispositiu de la casa romana, amb un pati central i sense a penes buits a l'exterior. Les façanes emblanquinades totalment, però pobres i prou descurades. La porta del carrer donava a un corredor en angle amb altra porta, el veritable accés a la casa. El pati descobert era una zona destinada a la vegetació vorejada per un corredor. La precència d'aigua era un dels elements definidors d'aquest espai, on no faltava mai el pou que garantira l'abastiment domèstic així com sequioles descobertes o bassetes amb brolladors que servien per refrescar l'ambient. Entorn al pati hi havia les galeries i una sala, la peça central de la sala, amb les alcoves o dormitoris als costats, a més de l'harem, on les dones i els xiquets quasi mai sortien de casa. En contrast amb amb la seua humilitat exterior, per dins estaven decorades amb gran riquesa: guixeries i rajoles vidriades, però amb pocs mobles i molt simples.
Els habitatges dels musulmans comuns, gairebé sempre monògams, eren pobres i xicotets. Tant, que en haver de repartir-los als conqueridors, JaumeI donava sovint dos cases musulmanes per formar-ne una de cristiana.
Una característica de la ciutat musulmana era la seua fragmentació, molt acusada si la comparem amb l'urbs romana, tan unitària. La comunitat jueva, qahal, habitava en un barri que es tancava de nit, el qual havia estat exterior a la ciutat romano-visigoda, però que quedà dintre el recinte enmurallat construit al segle XI, i es trobava als voltants de la porta de la Xarea o actual plaça de Sant Vicenç Ferrer (o de la Congregació).
Fora de la muralla però continguts al recinte urbà, hi havia populosos ravals amb el Soc o mercat, mesquita i banys pròpis. Principalment eren el llevantí de la Xarea o al-Musal.la (que significa mesquita musulmana d'extramurs) i el meridional de la Boatella. També fora de la muralla i prop de les portes de la Xarea, de la Boatella i de la Colobra hi havia cementeris musulmans.
Una mica més lluny, però també en íntima connexió i dependència de l'urbs, hi havia altres ravals, veritables poblats satèl.lits: al nord del riu el de la Vilanova per l'actual carrer d'Alboraia, el de l'Alcúdia al costat del carrer de Morvedre, i el de la Saidia vora Marxalenes. En la riva dreta del Túria, a ponent de la ciutat, n'hi havia el de Mislata vora riu. I al sud de la ciutat, el de Raiosa en la roqueta del carrer Sant Vicenç (vora l'actual plaça d'Espanya), i el de Russafa, fins a molt prop del qual s'estenia aleshores el llac de l'Albufera. Aquests ravals exteriors oberts, tenien horts i jardins explèndids,i eren molt més bells que no la ciutat, bruta, sorollosa, amb la gent atapeïda i amb deplorables condicions d'higiene.
Els musulmans, a diferència dels cristians de l'Europa medieval, eren molt afeccionats als banys i difongueren el seu costum i els tipus de les seues cases de bany entre els cristians, tant en els de la Catalunya coetània com els del Regne de València subsegüent. Dels nombrossos banys que hi havia a la ciutat musulmana de València, només n'han subsistit els de 'Abd al-Malik, que després de la reconquesta foren donats als marquessos de Guadalest, els quals obtengueren a perpetuïtat els títols d'almiralls d'Aragó; per això s'anomenen Banys de l'Almirall i es troben anexos darrera de la casa d'aquests, al carrer del Palau.
Aquests Banys de l'Almirall i la torre de l'antic hostal de l'àngel així com altres petites despulles de la muralla, són les úniques restes de l'arquitectura àrab que es conserven a la ciutat de València. Tal penúria no pot més que cridar l'atenció: sembla ser que al no començar la importància de la ciutat fins al segle XI i amb el regne de taifa, res important no fou construit en l'època de l'emirat i califat Umaya, llevat del parc de Russafa del príncep 'Abd Al.làh el Valencí. Per altra banda, els cristians de Jaume I teníen mentalitat i gust artístic europeus tan distints, que desdenyaven les gràcils construccions musulmanes, les quals derruïen tot d'una que podien substituir-les. Hi hagué, així, al Regne de València un canvi total d'estil, doncs els catalans que predominaren al repoblament i l'estructuració cultural de la València cristiana, hi dugueren l'arquitectura romànica de tipus Occità.