Potser en un cicle de conferències que es proposa pensar la ciutat i en una ciutat que ha estat a punt de desfer el seu centre històric, convinga començar per fer una valoració d’aquest. O un elogi, perquè sembla que València estiga poc convençuda que recuperar Ciutat Vella pague la pena. És cert que en els últims cinc anys hi hagut una relativa inversió de la tendència destructiva, però encara és molt el que queda per fer-hi o per embastar.
El nostre és un centre històric de monumentalitat limitada, és a dir, no és el cas d’un conjunt monumental ni, en la meua opinió, ens fa falta. N´hi ha, aixó sí, determinats punt de la trama urbana amb una concentració d’arquitectura patrimonial d’interés (com ara les Plaçes del Mercat, de la Seu o del Carme, o el carrer de Cavallers). Però en la seua globalitat és una urbs plena d’un teixit residencial molt treballat, on s´hi han fet moltes sustitucions, amb presència d’estils arquitectònics de cada època i on més que l’acumulació de monuments s’aprecia la força d’una tradició ben rica de la vida ciutadana.
El procés de degradació del Centre Històric potser va començar a principi del segle XX, quan es va desenvolupar l’Eixample burgés i moltes families benestenats abandonen les seues residències a Ciutat Vella; aqueixos edificis passarien a ser, normalment, inmobles de lloguer que se sumaren a molts altres que ja n’hi havien. Aquell règim de lloguer, per raó de la seua migradesa econòmica, no ha facilitat, amb el pas dels anys, un bon manteniment de les cases. De tota manera, la població de Ciutat Vella no deixà de creixer, en un amuntegament humà poc recomanable, fins a mitjans del segle XX. En 1842 hi havien 64.186 habitants i en 1950, quan degué assolir la xifra més alta, eren 105.433.
Al centre històric, en les quatre dècades que van de 1950 a 1990, es va produir un canvi sustancial a conseqüència de factors com: la progressiva degradació d’inmobles necessitats d’inversions de manteniment i sense les condicions d’habitabilitat que hui exigim, la construcció de vivendes modernes en els barris perifèrics de la ciutat i l’afany especulador de molts propietaris, desitjosos de desfer-se d’edificis de escassa rendabilitat alhora que ocupaven solars abellibles. En aqueixos anys, la població de Ciutat Vella s’ha reduit exactament a la quart part. Moltes famílies emigren a altres zones de la ciutat, s’enderroquen edificis ( alguns d’ells catalogats com a patrimoni) i apareixen molts solars. En aquest ambient de degradació i desvalorització progressives, el simple fet d’un any de pluviositat alta, com el de 1989, en serà un altre accelerador de la conversió del centre històric en un Beirut.
Aquesta tendència, i si voleu també impressió, no s’ha eliminat del tot, però la creació del Pla RIVA per la Generalitat en 1992 va a produir unes condicions noves: per primera vegada existeix la voluntat de gestionar un procés de recuperació.

En la meua opinió el gran objectiu a plantejar-se amb el centre històric és que torne a ser, basicament, una trama urbana residencial i que recupere població.
La terciarització del centre històric produida en els anys seixanta i setenta, que només parcialment enllaça amb les funcions comercials històriques, genera un tipus de vida urbana pendular (afluencia humana al centre de dia i buits nocturns) insuficient i problemàtica: entre altres coses, no serveix per a generar rehabilitació inmobiliària. Per altra banda, la decisió de situar les institucions autonòmiques (la seu de la Presidència de la Generalitat, les Corts i determinades conselleries) en Ciutat Vella ha estat ben encertada perqué ha servit per potenciar-la, però les funcions simbòliques, que des de sempre ha exercit, no en són prou. Les dimensions en superfície i, lligat a això, en edificació del centre històric de València necessiten un grau de vertebració social i urbanística que només es poden aconseguir fent que el teixit residencial funcione com a tal.
Ara per ara, per a mi contestar a la pregunta què fer amb el centre històric significa fer-lo habitable, no en el nivell demogràfic de 1950 però si de manera que tinga el parc de vivendes en plena ocupació (en 1991 n’hi havien un 33,60 buides, un percentatge més del doble que a la resta de València). És a dir, la funció residencial ha de ser recuperada en unes condicions de qualitat anàlogues a les d’unes altres zones de la ciutat. Ara bé, açò ha de ser conseqüència d’un procés en diverses dimensions que no pot ser entés com una simple rehabilitació d’immobles d’habitatges.

1. La complexitat i envergadura del procés de recuperació de Ciutat Vella va exigir l’inici d’un programa d’injecció pública de capital: el Pla RIVA, que en setembre de 1997 farà cinc anys. Sota modalitats d’inversions directes de l’Administració o d’ajudes a la inversió privada, ja ha fet camí, encara que els seus efectes no siguen tant evidents com voldriem. Trobe que el RIVA partia de la convicció que només la iniciativa pública podia encapçalar el procés de recuperació, atés el grau de degradació del Centre Històric i el desinterés de l’empresa privada en ell. El pla RIVA és un bon exemple de que l’urbanisme no es pot limitar a la planificació: li és imprescindible també la gestió, concretada en plans d’actuació i d’inversions.

Doncs bé, el Pla RIVA venia lligat a un acord entre la Generalitat i l’Ajuntament de València, d’invertir entre els dos 32.790 milions de pessetes en el centre històric (23.787 la Generalitat i 9.003 l’Ajuntament). Caldrà analitzar quin és el grau de compliment d’eixe acord per ambdues institucions, però és clar que no tot s’ha invertit ( en particular l’administració municipal és ben lluny dels seus compromisos) i que les inversions han de perllongar-se almenys durant deu anys més. Trobe que faran falta un mínim de quinze anys de gestió pública activa per a què la recuperació real del centre històric es produesca. Per tant, les inversions de l’Administració no deuen d’aturar-se.
Ara bé, s’ha de tractar d’un procés que combine la inversió pública amb la privada i, de fet, molts propietaris petits, i fins i tot llogaters, estan fent sacrificis econòmics per a que les obres de rehabilitació d’inmobles es porten a terme. La injecció de capital en el centre històric de València té, però, una mancança ben important: el desinterés en la inversió de les empreses promotores. És complexe esbrinar-ne les causes: l’excés d’oferta de sòl en la perifèria de la ciutat, qué les empreses del ram no estiguen reciclades per a la rehabilitació i, en fi, una miopia inexplicable (perquè el negoci també està en l’obra rehabilitadora) en són algunes. A aqueixa mancança s’ha d’afegir una altra: l’absència d’intents públics per a que les grans empreses privades s’impliquen en l’esponsorització d’activitats en el centre històric (restauració de monuments, habilitació de jardins, recuperar determinades façanes, etc...) En definitiva, cal un programa d’inversions públiques i privades més actiu i més imaginatiu que fins ara.

2. Aqueixes inversions han de servir, com he assenyalat, per a recuperar la funció residencial del centre històric. Aquesta funció no esgota la seuas utilitat però hi consolidaria un canemàs de vida social i urbana imprescindible. Tractaré d’explicar-me.
La funció residencial suposa vivendes (rehabilitades o noves) en condicions habitables, acompanyades d’equipaments públics que avui considerem consustancials amb aqueixa habitabilitat. És a dir dotacions sanitàries, escolars, comercials o d’espais verds que són necessaris per a qui es plantege retornar al centre històric considere que li ofereix una qualitat de vida moderna. Caldria també que almenys una part dels seus habitants pugueren tindre a Ciutat Vella el seu lloc de treball, de manera que la proximitat a la residència siga una al.licient més. En aqueix sentit, la potenciació de determinats tallers, comerços i serveis és ben adequada per a les característiques del centre històric.
Ciutat Vella exerceix ara unes altres funcions: la simbòlica i representativa en primer lloc, la creada per la concentració comercial en algunes de les seues zones, i la cultural configurada per determinades institucions i monuments arquitectònics. Aquestes funcions estan imbricades amb la residencial, s’han de potenciar mutuament. L’augment d’habitants ha de repercutir sobre la vitalitat del comerç i la cultura, les quals són magres si es limiten a atreure el turista o el visitant ocasional. Com he dit, una part del residents podrien també ser ciutadans que treballen en aqueixos àmbits. Per altra banda, comerç i cultura no es potencien quan estan acompanyats d’un patrimoni inmobiliari en pèsimes condicions, un patrimoni que només es podrà conservar bé si està habitat per residents. Al mateix temps és necessària la implantació (o reimplantació) d’institucions que potèncien determinats barris de Ciutat Vella: un exemple és que l’Escola d’Arts i Oficis hi torne.
La relació entre totes aqueixes funcions hauria de ser objecte d’una reflexió i una planificació específica que abarqués la globalitat del centre històric. Ací hi ha una altra mancança inexplicable, aquesta urbanística: quan es va crear el pla RIVA es proposà un Plà d’Actuació que coordinara els Plans Especials redactats per als cincs barris en que està dividit el districte de Ciutat Vella, es tractava de fer un Esquema Estructurant que permetés una acció amb perspectiva a llarg terme. Vull posar un exemple de per a que podria servir: si ha de vindre gent jove a viure a Ciutat Vella, hem de preveure, a mes d’escoles, jardins per a xiquets i no podem tractar cadascuna de les seues places amb caracter monumental on en cap tinguen cabuda jocs infantils. No s’hi ha fet aqueix Esquema.
També en 1992 la Conselleria de Cultura exigia a l’Ajuntament de València un Pla Especial de Circulació (PEC) per al centre històric. Pla especial, perquè especial és el cas, no es pot tractar amb els mateixos criteris que la resta de la ciutat. L’ansia de mobilitat universal també afecta els seus residents i visitants, però la circulació s’ha de restringir - no entre ara en les solucions concretes - alhora que els vehicles han de poder ser aparcats sense que enlletgeixen i destorben uns entorns de qualitat arquitectònica o de dimensions reduides. Dons bé, aquesta és una altra mancança, no hi ha un pla de conjunt que aborde la qüestió.

3. Arquitectura: a Ciutat Vella es concentra l’arquitectura patrimonial de la ciutat. Es tracta d’un teixit urbà ben delicat que les males intervencions arquitectòniques poden malbaratar. Avui, per exemple, l’entorn de la Llotja, el Mercat Central i Sant Joan ha acumulat unes quantes peces ben desafortunades. És obligat tractar acuradament l’arquitectura del centre històric.
En primer lloc les rehabilitacions: s’observen intervencions amb criteris qüestionables, sobretot particulars atés que les de la Generalitat són clarament millors. Una de les necessitats seria procedir a redactar progressivament un manual del restauro específic per a València, tasca que hauria de fer el Pla RIVA, que tinga en compte les tradicions constructives locals i que permeta exigir criteris d’intervenció adequats.
En segon lloc, hi ha l’obra nova, a la qual no s’ha de demanar criteris de disseny mimètic, sino d’integració urbana i qualitat arquitectònica. En aquest sentit, un dels dèficits actuals de l’aplicació del Pla RIVA és la pràctica inexistència d’obra de nova planta, la qual s’ha de fer a partir d’unitats d’actuació localitzades i ja definides, però d’una gestió ben difícil. Aquesta última característica ha provocat el retard i que siguen escases les que s’han posat en marxa (cap de les quals es troba en fase constructiva).
En conclusió, el procés de recuperació del Centre històric es troba en un moment ambivalent, d’esperances i mancances importants, que requereix una reconsideració per abordar el futur. El compliment dels cinc anys del RIVA en 1997 ha de ser l’ocasió per fer-la.