EL CONFLICTE NACIONAL VALENCIÀ
Rafael Pla López
membre de la Comissió Política del PCPV
Víctor Baeta, d’UPV, publica al LEVANTE-EMV del 3 de
setembre un article replicant a Dolors Pérez, d’EUPV.
Aquest article resulta paradigmàtic d’una certa concepció
del nacionalisme, i és això el que fa que pague la pena
contestar-li.
S’exaspera Víctor pel fet que Dolors milite "en un
partit en el qual els seus dirigents (Anguita, Almeida,
Garrido) s’identifiquen amb una altra nació, quan la
majoria del membres d’IU no són valencians". Anem per
parts: EUPV és una formació política sobirana, que des de
la seua sobirania es federa en IU, el qual no és un
partit, sinó un moviment polític i social, ideològicament
i nacional plural; per cert, entre els seus dirigents
s’oblida d’esmentar, per exemple, a Frutos i Jové,
nacionalment catalans.
Però realment Víctor no necessita anar a Madrid per
a trobar espanyols. Com ell mateix assenyala, "entre els
membres d’EU, molts es consideren nacionalment espanyols".
Doncs clar! I entre els ciutadans i ciutadanes del País
Valencià, molts dels quals (habitants de comarques
castellanoparlants, immigrants) tenen el castellà com a la
seua llengua pròpia. Com voldria evitar-ho Víctor? Doncs
vull creure que no voldrà aplicar-los una mena de neteja
ètnica, ni obligar-los a canviar de llengua a l’estil
franquista.
La realitat és que el País Valencià és nacionalment
i lingüístic plural, es pose com es pose. I que la gran
majoria de la gent valenciana té un marc de referència
nacional més ampli que el territori estricte del País
Valencià, siga aquest l’àrea nacionalitària dels Països
Catalans o l’àrea estatal d’Espanya.
I aquesta realitat plural del País Valencià no
canvia pel fet que alguns la vulguen anomenar nació
valenciana: el nom no fa la cosa, però tampoc la canvia.
Com resulta difícil d’entendre què significa "la lleialtat
a la terra", com no siga en sentit ecologista, que
precisament no coneix fronteres. Sí podria entendre la
lleialtat "als interessos dels treballadors" valencians,
però aquesta lleialtat passa precisament per oposar-se a
la seua divisió, reafirmant que "són valencians tots els
que viuen o treballen al País Valencià". És a dir,
prèviament al debat sobre la federació amb organitzacions
d’esquerres d’altres pobles d’Espanya, està el problema de
la unitat de las classes populars valencianes, les quals
són, ho repetesc, nacionalment i lingüístic plurals. I una
organització nacionalista valenciana demostrarà el seu
tarannà d’esquerres advocant per eixa unitat, com fan els
nacionalistes d’esquerres que participen al moviment
polític i social (que no partit, segons la seua 5ª
Assemblea) d’EUPV.
Quina és l’alternativa? Excloure als
castellanoparlants que es consideren nacionalment
espanyols? I als immigrants que es consideren nacionalment
àrabs? I als que ens considerem nacionalment catalans?
La única condició raonable que es pot posar és que,
amb independència de la llengua i l’adscripció nacional
de cadascú, s’estiga disposat a treballar per les
llibertats nacionals de tots els valencians, com plantegen
tant el PCPV com EUPV.
Doncs el conflicte lingüístic valencià, amic Víctor,
no és, efectivament, el que es dóna amb els
secessionistes, que per si mateixos no passarien de ser un
epifenomen. Aqueix conflicte s’expressa en l’existència de
greus entrebancs per a l’ús normal del català al País
Valencià. I no tindríem problemes en repetir, amb Lluís
Bertomeu ("Deu anys d’impuresa", LEVANTE-EMV, 4-9-96), que
"el nostre català sempre serà valencià", sempre que sapiem
de què estem parlant, és a dir, en què estem parlant.
Doncs la unitat de la llengua no és una mania de puristes,
sinó una condició per a la supervivència del
valencià/català al nostre País: també la cultura necessita
espai vital (i de mercat literari) per a no agostar-se;
això és el que semblen haver entès els que han abandonat
el secessionisme per a entrar al camí de la racionalitat;
i això és el que el PCPV ha tingut clar des del seu 1º
Congrés, encara que alguns (pot ser els que aleshores no
ho vàreu assumir) sembleu haver-ho oblidat. Però això sí,
seria de debò que els que hi éreu i ara no hi sou no
atribuireu les mancances del PCPV durant la transició (que
ell mateix ha reconegut autocríticament) a companys d’EUPV
que aleshores ni tan sols hi eren al PCPV.
I contribuïm, no amb paraules sinó amb fets, a la
superació del conflicte lingüístic-nacional valencià quan
unim en una mateixa lluita, per les llibertats socials i
nacionals, a treballadors catalanoparlants i
castellanoparlants. Quan el portaveu de La Hoya de Buñol
al VIIé Congrés del PCPV va expressar el seu suport a les
tesis sobre "los Países Catalanes" indicava clarament que
anem pel bon camí.