1. Normes d'ús (1)
D'ençà que se l'ha volguda presentar formalment com a
ciència social o com a branca sui generis de les ciències
socials, la sociolingüística ha aspirat a trobar les regles
de funcionament del seu objecte. La tendència general de les Geisteswissenschaften
contemporànies a imitar les ciències naturals es troba a
la base d'aquestes aspiracions. És comprensible, doncs, la pretensió
de concebre la pròpia recerca sota l'espècie d'una mena de
mecanisme natural en el si del qual es produeixen una sèrie d'esdeveniments
explicables d'acord amb alguns patrons normatius. En aquest assumpte, els
sociolingüistes no són gaire generosos pel que fa a explicacions.
El tema de les normes o regles que guien l'ús lingüístic
sembla ser més aviat un pressupòsit implícit; però
no pas perquè es doni per descomptat i no necessiti explicacions,
sinó perquè simplement forma part d'una epistemologia mai
qüestionada, situada en un àmbit de vaguetats heretades i de
praenotiones del que se suposa que és «la ciència».
Una de les formulacions primerenques més influents és la
Fishman, que en un article bastant conegut de l'any 1972 escriu: «The
task of descriptive sociology of language is to describe the general or
normative patterns of language use within a speech network or speech community
so as to show the systematic nature of the alternations between one variety
and another among individuals who share a repertoire of varieties»
(FISHMAN 1972a:
48; la negreta és nostra). I ho repetia de manera aproximada en
el seu arxiconegut manual d'aquell mateix any: «[La sociologia
del llenguatge] pretende descubrir no sólo las reglas o normas sociales
explicativas y determinantes de la conducta lingüística y actitudes
ante la lengua de una comunidad, sino también determinar el valor
simbólico que las variedades lingüísticas tienen para
los hablantes» (FISHMAN 1972b:
37-38). Els patrons normatius, regles o normes socials que regeixen l'ús
lingüístic determinen aquesta conducta i constitueixen un sistema,
una mena de mecanisme.
Aquesta concepció del funcionament lingüístic de la
societat és un sentit comú establert dins la sociolingüística.
És ben fàcil de veure que la noció de regla o norma
va directament lligada a la idea de causalitat: en virtut de la norma («natural»),
s'estableix una relació (causal) entre una variable independent
(la societat) i una variable dependent (el llenguatge, l'ús lingüístic).
O. Akhmanova i S. Marcenko poden concloure, justament, que la sociolingüística
és «a branch of linguistics that studies causal relations
between language and the facts of social life» (ŠVEJCER 1976:
57). Un altre lingüista soviètic, Junus D. Dešeriev, definia
la disciplina com a «study of the general and particularly socially
determined patterns of the functioning, development and interaction of
languages» (ibid.: 62). El fet d'emprar una varietat lingüística
és catalogat sovint com un comportament (behavior), en una
terminologia conductista que no sorprèn de veure vinculada sovint
a conceptes com «norma» o «regla» (NIKOL'SKIJ 1977:
187-189).
Segons aquest estil de declaracions d'intencions, hom pot deduir conseqüentment
que les regles, normes o patrons d'ús lingüístic són
el nucli i el centre mateix de la descripció sociolingüística.
D'acord amb l'ethos més general del discurs científic,
la recerca sobre aquests patrons de funcionament és la tasca fonamental
de la sociolingüística, i les normes són tot just l'objecte
genèric de l'estudi sociolingüístic. Per això
resulta aparentment inexplicable que el monumental reader editat
per Ammon, Dittmar i Mattheier —el més important de tota la bibliografia
sociolingüística, sens dubte— no se'n faci ressò en
la seva magnífica llista de soziolinguistische Grundbegriffe
(AMMON, DITTMAR & MATTHEIER 1987/1988).
Sobre aquest aspecte sí que hi ha hagut una reflexió explícita
bastant desenvolupada en la sociolingüística de llengua catalana
(2).
L'introductor als PPCC de la noció de normes d'ús lingüístic
és Lluís V. Aracil. Els escrits de la seva primera època(3)
en tracten amb una freqüència notòria; fins al punt
que la idea d'un marc normatiu implícit que dóna ordre i
coherència a l'ús lingüístic és un dels
seus nuclis temàtics preferents. En virtut de les normes d'ús,
l'ús mateix se'ns revela estructurat i intel·ligible: «La
llengua no ocorre pas a l'atzar. Podem descriure, entendre i preveure la
seva concurrència (dins uns certs límits), de la mateixa
manera que podem aprendre-la i ensenyar-la, en la mesura en què
és ordenada. Igualment, la coexistència de les varietats
i formes lingüístiques no és pas promíscua, sinó
arranjada en formes que són visualitzades adequadament com a àmbits.
Els àmbits són identificables, aprehensibles i tractables
en la mesura en què són regulars. La noció mateixa
de co-variació implica òbviament regularitat.
»Ara: les nocions d'àmbit d'ús i de norma d'ús
es revelen interdependents. D'una banda, els àmbits són delimitats
per referència a classificacions socioculturals, les quals podem
interpretar en termes de normes. D'altra banda, cada norma, en la mesura
en què està en vigor, consisteix en dos elements: a)
el seu contingut o estructura, i b) el seu abast, jurisdicció
o camp d'aplicació —i aquest (el conjunt d'ocasions a què
és aplicable) és essencialment un àmbit d'ús.
Una norma, qualsevol que sigui el seu contingut, és inoperant si
ocorre que el seu abast és el conjunt buit —és a dir: si
els casos als quals és aplicable no ocorren mai en realitat.»
(ARACIL 1974:
85).
Les normes d'ús no són pas elements aïllats i independents
de l'estructura sociolingüística, sinó que s'agrupen
i es complementen en sistemes. De vegades es produeixen fenòmens
de col·lisió entre normes parcialment o completament contradictòries,
i aleshores parlem de conflictes de normes. Com es pot observar,
hi ha una analogia palesa entre el concepte aracilià de normes d'ús
i el funcionament dels preceptes jurídics que estudia el Dret. Aquesta
analogia es veu més clara quan l'autor estableix una tipologia binària
que disecciona les normes en dos grups: normes qualitatives discretes (alternatives
excloents del tipus sí/no, això/allò) i freqüències
quantitatives contínues (que estableixen escales graduals del tipus
més/menys). La vinculació entre les normes i els àmbits
esdevé així més visible: l'ús d'una varietat
en un àmbit concret es pot descriure o bé en termes discrets
(apareix o no apareix en absolut) o bé en termes graduals (hi ha
més o menys possibilitats d'aparició, d'acord amb freqüències
estadístiques aproximatives). Però hi ha una diferència
fonamental respecte de l'estructura normativa del Dret: les normes d'ús
lingüístic són implícites, i només deixen
de ser-ho en moments de conflicte normatiu. Les normes d'ús formen
part del bagatge transmès durant la socialització lingüística
i l'adquisició de la competència comunicativa. El fet que
només es replantegin obertament en situacions de tensió porta
Aracil a definir-les en negatiu com a «decisions genèriques
que dirimeixen dilemes genèrics» (ibid.: 86-87).
2. Ús intencional: transgressió i acció social
significativa
Tenim ja, doncs, els elements bàsics per a entendre la naturalesa
de les normes d'ús: patrons normatius implícits que formen
part de la competència comunicativa i que regulen l'aparició
de les varietats lingüístiques en els diferents àmbits
d'ús. Com que es tracta d'un concepte operatiu i no precisament
retòric, presenta implicacions teòriques i pràctiques
força interessants; bàsicament, al voltant de les situacions
de transgressió i canvi normatiu, que són les que deixen
fora de lloc el supòsit d'una hipotètica estructura normativa
estable. Els usos lingüístics congruents amb les normes formen
el que podríem anomenar —seguint de prop Aracil— ús lingüístic
convencional; per contra, l'ús lingüístic que transgredeix
deliberadament i conscientment aquesta estructura normativa es pot anomenar
pròpiament ús lingüístic intencional.
A pesar de llur caràcter coactiu i «extern» a la intencionalitat
individual, les normes d'ús són suficientment flexibles com
per deixar oberta la possibilitat d'evitar-les ocasionalment. En qualsevol
cas, fins i tot la transgressió sistemàtica opera sobre el
rerefons d'una base normativa i és intel·ligible socialment
a partir d'aquesta base. Com diu ell, «L'ús lingüístic
intencional (...) és probablement de la mateixa mena en definitiva
que l'usatge lingüístic convencional. La llibertat individual,
per molt erràtica i capritxosa que sembli, és intel·ligible
(i possible en primer lloc) solament dins un marc normatiu de referència
que deixi sempre algun marge per a les infraccions i transgressions intencionades
(i significatives) (...)» (ARACIL 1974: 87). Tanmateix, aquest autor
reconeix la «potencialitat revolucionària» de l'ús
intencional com a possible motor de canvi sociolingüístic.
La transgressió d'una norma d'ús presenta la forma d'aparició
d'una varietat en un àmbit que no li pertoca; el contrast entre
l'ús establert per la norma implícita i l'ús transgressor
efectiu és el que crea la situació conflictiva, la qual provoca
els plantejaments explícits esmentats abans i carrega l'ús
lingüístic de significat social objectiu. Tenint en compte
que l'estructura sociolingüística depèn de totes les
accions comunicatives produïdes en una societat (4),
és logic de deduir que un ús lingüístic intencional
reiterat comença a ser un motor de canvi sociolingüístic
a partir d'una certa escala. Com diu Aracil en un famós article
de 1979, «Les intencions concordants de mols individus en moltes
situacions poden, sens dubte, transformar les normes d'ús lingüístic»
(ARACIL 1979:
150).
L'ús intencional és, doncs, l'únic recurs de canvi
sociolingüístic que depèn exclusivament dels parlants;
també és, però, el més important i decisiu,
per tal com només esdevenen reals en llurs conseqüències
els canvis socials que són definits socialment com a reals, i el
que avui és convenció en algun moment va ser intenció.
Si la consumació d'un canvi depèn en última instància
de la realització efectiva d'accions concretes per part dels individus,
les implicacions arriben fins a processos socials macroscòpics com
ara la normalització lingüística. El fil lògic
ens porta a connectar d'alguna manera ambdós fenòmens, la
normalització i l'ús intencional, i Aracil és coherent
en aquest punt. La inversió d'un procés de substitució
es concreta en el canvi de les normes implícites d'ús lingüístic,
i aques canvi no es fa —o no es fa solament, ni tan sols preferentment—
per la via d'un fiat jurídic, sinó que depèn
finalment d'intencionalitats repetides i difoses. És per això
que canviar la sort d'una llengua minoritzada significa canviar-ne les
normes d'ús. I aquestes, com diu Aracil, «són obra
humana: sorgeixen dins (i són engendrades per) la interacció
social» (ARACIL 1979: 152).
3. Un concepte definitiu?
Entre els sociòlegs del llenguatge amb interès teòric,
l'aportació més completa i suggerent a l'estudi de les normes
d'ús és la d'Aracil. La seva concepció d'un patró
normatiu que connecta l'ús lingüístic amb els àmbits
d'ús és molt aguda i té un abast enorme per a la teoria
sociolingüística. De fet, revela connexions interessants amb
determinats corrents fonamentals del pensament sociològic.
L'ús lingüístic es concep com a derivat d'una estructura
normativa internalitzada al llarg del procés de socialització.
Aquest marc normatiu de referència s'actualitza en cada intercanvi
comunicatiu en què una varietat lingüística apareix
en un àmbit d'ús —el que li pertoca, justament. D'entrada,
es pot afirmar que aquest punt de partida té bastant en comú
amb alguns dels pressupòsits fonamentals del funcionalisme clàssic
nord-americà, si més no en la versiò «canònica»
de Talcott Parsons (5).
No són pocs els postulats aracilians coherents amb l'estructuralisme
sociològic postdurkheimià, com ara la diferenciació
entre funcions lingüístiques de la societat i funcions socials
del llenguatge, la idea de l'ús lingüístic com una globalitat
estructurada i intel·ligible, o l'exterioritat i la naturalesa coactiva
de les normes socials implícites, etc. En aquest punt Aracil comparteix
tradició amb altres sociolingüistes ben coneguts: hem citat
abans Fishman, però també podríem recordar que la
definició que fa Labov de la «comunitat lingüística»
té aquest mateix regust funcionalista: «The speech community
is not defined by any marked agreement in the use of language elements,
so much as by participation in a set of shared norms; these norms may be
observed in overt types of evaluative behaviour (...), and by the uniformity
of abstract patterns of variation which are invariant in respect to particular
levels of usage.» (Apud PUEYO 1991:
91-92).
La manera com Aracil maneja el concepte de normes d'ús també
deixa entreveure certs deutes amb les anàlisis del Dret: cf.
les nocions de sistemes de normes i conflictes de normes. Però la
teoria comença a ser problemàtica quan passem a les derivacions
relacionades amb la tipologia de l'ús lingüístic.
Un dels grans forats per on feia aigües el funcionalisme era el problema
del canvi social —el problema de la historicitat, al capdavall. Si l'estructura
social és reproduïda per les accions basades en estructures
de normes internalitzades durant la socialització, la transgressió
d'aquestes s'havia d'interpretar com un problema derivat de la socialització
mateixa: com un problema de socialització insuficient —el fet
social patològic de Durkheim. El mateix problema comparteix
una teoria social de base normativa com la de les normes d'ús lingüístic.
És per això que, amb l'objectiu de justificar la possibilitat
de transgressió i fins i tot de canvi de normes, Aracil recorre
a pressupòsits que no encaixen bé en la teoria normativa
que contribueix a fonamentar. Així, ja hem vist que es conceben
les normes d'ús com a flexibles, amb un marge de transgressió
que, paradoxalment, és insuficient per a explicar el canvi de normes.
L'accepció forta del concepte en qüestió exclou, en
el fons, la possibilitat d'un ús intencional «massiu».
Resulta curiosa la filiació clarament weberiana d'aquesta darrera
noció. De fet, la idea de donar sentit subjectiu a una acció
social tan bàsica com la comunicativa recorda la famosa definició
que Weber fa de l'acció social en Wirtschaft und Gesellschaft:
«"Soziales" Handeln (...) soll ein solches Handeln heissen,
welches seinem von dem oder den Handelnden gemeiten Sinn nach auf das Verhalten
anderer bezogen wird und daran in seinem Ablauf orientiert ist»
(6) (WEBER 1921:
1). La teoria araciliana al voltant de l'ús intencional —més
interessant encara, al nostre parer, que la teoria de les normes d'ús—
mostra aquest mateix individualisme metodològic, voluntarista i
subjectiu, de la influent definició weberiana. No hi ha dubte que
ambdós conceptes —normes d'ús, ús intencional—
suggereixen aplicacions teòriques i pràctiques molt fructíferes
per a la sociologia del llenguatge. Tanmateix, hom podria adduir que es
tracta de línies temàtiques bastant divergents i fins i tot
oposades. El text d'Aracil deixa sense resposta la qüestió
de com lligar una teoria de base normativa i funcional amb una altra de
subjectiva i voluntarista. I la solució podria raure en la idea
mateixa de copresència d'ambdues vessants. Finalment, potser l'estructura
de l'ús lingüístic és la sintesi de la dialèctica
entre les normes d'ús i l'opció intencional (significativa).
Aquest sembla ser el cas. I es pot mostrar millor si desfem un malentès
que sembla gairebé universal en la sociologia del llenguatge. La
innocència epistemològica i la manca de profunditat teòrica
de molts lingüistes fa que no hagin diferenciat mai entre norma,
llei social i llei natural. Com si haguessin llegit Comte, treballen
sobre la idea implícita —gairebé inconscient— que les normes
i lleis investigades per les ciències socials són equivalents
a les lleis de la naturalesa. Com explica Lamo de Espinosa, les lleis socials
són regularitats generades per les conseqüències no
intencionades de l'acció social. Aquestes regularitats són
aproximades, i en qualsevol cas es diferencien de les lleis naturals pel
fet que, al contrari que aquestes, necessiten la presència del subjecte
agent. Les normes, per contra, no sols depenen del subjecte sinó
que també poden ser transgredides per subjectes individuals, aspecte
que les fa més flexibles que no pas les lleis (LAMO DE ESPINOSA
1990: 96-104).
Les normes d'ús lingüístic són orientacions implícites
que estableixen quines varietats lingüístiques es corresponen
amb quins àmbits. S'apliquen a cada esdeveniment concret, a cada
acte comunicatiu en què un subjecte fa servir alguna varietat lingüística
del seu repertori. La possibilitat mateixa d'un ús lingüístic
intencional —i intencionalment transgressor— és suficient perquè
ens adonem que les normes d'ús lingüístic pertanyen
a la casella superior de l'esquema, i no sols pel nom. Així, qualsevol
intent d'assimilar les normes d'ús a les lleis socials es mostra
injustificat, per tal com les normes deriven de l'ús mateix: és
la regularitat estadística de distribució de les varietats
en àmbits el que determina tàcitament la norma d'ús
en un nivell superior d'abstracció. La clau de tot es troba en la
doble possibilitat de convencional / intencional, inconscient / conscient
o rutinari / significatiu. Queda justificada, doncs, la lúcida
sentència de Fishman segons la qual «la llengua és
contingut»: si més no en determinats casos, el fet d'observar
o transgredir una norma d'ús té un sentit social per si mateix,
significa alguna cosa, sobretot des del punt de vista del subjecte parlant.
La discordança entre l'ús efectiu i l'«horitzó
d'expectatives» que forneix la norma provoca automàticament
el desdoblament del missatge en dos nivells de significat: el significat
referencial del text transmès i el sentit social connotatiu de l'ús
lingüístic efectuat. Les normes d'ús lingüístic
no són un concepte «definitiu», un objecte de descripció
aïllada, sinó que són relativitzades per l'ús
mateix. Si vol ser completa i realment descriptiva, l'anàlisi de
l'estructura normativa d'una comunitat lingüística s'ha de
lligar a l'estudi dels intents de transgressió de les normes. Aquestes
tenen una gènesi i són fruit de processos històrics
en els quals tenen una intervenció directa tots els subjectes parlants.
Es pot afirmar, al nostre parer, que la dualitat entre els dos tipus d'ús
lingüístic (rutinari, convencional, tradicional versus
significatiu, intencionat, extraordinari) és l'última instància
decisòria de canvi en l'estructura sociolingüística.
L'oposició marcat / no marcat —remarcada per Aracil mateix—
obre o tanca la possibilitat de canvi en l'estructura normativa de l'ús
lingüístic. No queda lluny la sospita d'un paral·lelisme
amb la dualitat normalització / substitució. Probablement,
és bastant difícil de trobar processos consumats de normalització
lingüística al llarg dels quals no hagi resultat decisiva l'atribució
de sentit sociològic a uns usos lingüístics transgressors
que impugnaven la substitució. La hipòtesi de treball, que
ben bé podria merèixer un acarament amb anàlisis històriques,
és que la conversió de l'ús lingüístic
en ús intencional és un requisit necessari per a canviar
les normes d'ús (7).
Aquest ús pot presentar una de les dues formes que Weber assenyalava
per a l'acció social: o bé és una acció racional
d'acord amb valors (wertrationales Handeln), o bé és
una acció racional d'acord amb objectius (zweckrationales Handeln)
(8). En el primer
cas, l'únic que guia l'acció és la major conformitat
possible amb un sistema preestablert de valors: es fa allò que s'adiu
amb la racionalitat exclusivament establerta pels valors; en canvi, l'acció
racional d'acord amb objectius es guia fonamentalment per l'adequació
dels mitjans a determinats fins precisos. Cada tipus d'acció segrega
una posició ètica diferent. Doncs bé: podem interpretar
l'ús lingüístic significatiu d'acord amb algun d'aquests
dos paràmetres, segons que hi predomini la motivació valorativa
o la motivació pragmàtica. Quan els sud-africans sotmesos
a l'apartheid reclamaven l'aprenentatge de l'anglès, o quan
els nacionalistes corsos publiquen llurs semanaris en francès, podem
dir que es tracta d'accions sociolingüístiques intencionades
i conscients orientades d'acord amb objectius específics —en tots
dos casos es deixa momentàniament fora de joc la llengua del propi
grup, amb intencions ben concretes. Per contra, la reivindicació
de les llengües minoritzades es fa gairebé sempre d'acord amb
determinats valors, com ara la riquesa de la diversitat, l'atractiu de
la diferència, el dret a parlar la llengua pròpia, la vinculació
a la tradició cultural, etcètera. La necessitat de recórrer
als valors és major com menys viable és l'ús lingüístic
que es defensa: un parlant del retoromànic que defensa la llengua
pròpia tendeix més al compromís emotiu que un planificador
lingüístic català (CAMARTIN 1985:
277-288). I no pas sempre: les apologies més conegudes del català
solen fonamentar-se en criteris valoratius (TUSON 1988:
98-102; ROYO 1991:
27-30). Fins i tot quan es pretén defensar la llengua amb motius
pragmàtics, la solidaritat amb determinats valors s'escola ací
i allà de manera involuntària (DD.AA. 1979;
MOLLÀ & PALANCA 1987;
MOLLÀ & VIANA 1991;
etc.). Finalment: l'existència d'una orientació pragmàtica
o valorativa en l'ús lingüístic —millor: l'existència
d'un ús lingüístic controlat i orientat conscientment—
converteix les normes d'un lingüístic en un objecte d'investigació
necessari però no suficient. L'estructura normativa de l'ús
lingüístic passa a ser, així, un dels elements de què
depèn l'ús. La conveniència de tractar conjuntament
norma i transgressió sembla imposar-se com una pura necessitat lògica
de la recerca sociolingüística. Quan l'investigador passa per
alt aquest fet, desenfoca aspectes absolutament imprescindibles en camps
diversos de la sociologia del llenguatge, com ara els dilemes teòrics
de la planificació lingüística, la interpretació
sociològica dels processos de canvi sociolingüístic
o la connexió entre l'ús i les representacions socials. Una
sociologia que ignora la producció social dels patrons normatius
comet l'error de cosificar-los.
4. Cosificació
Convé fer un breu excurs per explicar què significa aquest
concepte. Cosificació és un terme sociològic
desenvolupat sobretot en la multiforme tradició de pensament marxista.
El punt de partida és la teorització marxiana sobre el «poder
social estrany». Per a Marx, la dinàmica de desenvolupament
del sistema capitalista imposa la separació entre el treballador
i el producte del seu treball, de manera que la dinàmica de funcionament
del mercat es revela com una maquinària autònoma i independent
de tot designi humà. El treballador esdevé alienat respecte
del producte del seu treball, i la marxa cega de l'estructura econòmica
imposa unes lleis socials igualment cegues i separades de la voluntat dels
agents socials. En el moment d'intercanvi de les mercaderies (treball per
salari, producte per diners, inversió per beneficis), les relacions
socials de producció es presenten als ulls dels seus protagonistes
com si fossin matèria objectiva, amb l'aparença material
de les coses físiques. Aquest «fetitxisme de les mercaderies»,
com l'anomena Marx, actua com un poder social estrany, tan aliè
respecte dels individus com ho és el resultat de llur treball. En
paraules de Marx mateix, «(...) la divisió del treball ens
ofereix d'entrada el primer exemple del fet que, mentre els homes es troben
en la societat natural, mentre l'activitat, doncs, no és dividida
voluntàriament sinó naturalment, l'acció pròpia
de l'home se li torna un poder estrany oposat a ell, que el subjuga en
comptes de ser dominat per ell. (...) Aquesta fixació de l'activitat
social, aquesta consolidació del nostre propi producte en una força
objectiva que està per damunt nostre, que s'escapa del nostre control,
que desbarata les nostres expectatives, que esmicola els nostres càlculs,
ha estat un dels elements principals del desenvolupament històric
fins als nostres dies. El poder social, és a dir, la força
de producció multiplicada que sorgeix de la cooperació de
diferents individus determinada en la divisió del treball apareix
a aquests individus, pel fet que la mateixa cooperació no és
voluntària sinó natural, no pas com un poder propi, unificat,
sinó com una força estranya, situada fora d'ells, que no
saben d'on ve ni on va, que no poden, doncs, dominar, i que, al contrari,
ara recorre la seva pròpia successió de fases i graus de
desenvolupament, independent de la voluntat i de l'actuació dels
homes, i ara fins i tot dirigint aquesta voluntat i aquesta actuació.»
(MARX & ENGELS 1932,
I: 69-70).
Per tant, el fetitxisme de les mercaderies, anomenat cosificació
des de Lukács en el pensament marxista, pertany al mateix cos teòric
que altres nocions com ara poder social estrany, alienació /
estranyament (Entäusserung / Entfremdung), etc. L'aguda problemàtica
sociològica i eticopolítica que tot plegat planteja travessa,
en certa manera, la història del marxisme, fins a la mateixa escola
de Frankfurt (Adorno, Horkheimer, Marcuse, Fromm... fins a Habermas). (9)
Però la idea de cosificació s'ha fet també, fins a
cert punt, independent d'aquesta tradició intel·lectual,
i es pot dir que en certa manera travessa la història de la teoria
sociològica contemporània. Actualment és un concepte
més, potencialment a l'abast de qualsevol teoria sociològica.
Així, el Diccionari de sociologia del TERMCAT la defineix
com a «distorsió no dialèctica de la realitat social
que enfosqueix el seu caràcter com a producció contínua,
considerant-la, en compensació, en categories cosificades només
apropiades al mon de la naturalesa». És la teoria marxiana
del «poder social estrany» elevada al nivell d'allò
genèric.
La relació entre les varietats lingüístiques d'un repertori
i els àmbits d'ús es pot descriure en termes probabilístics
o en termes d'oposició excloent sí / no, com explicava Aracil.
Les normes actuen com a patrons aproximatius i difusos, deduïts a
partir d'aquestes freqüències d'aparició de les varietats.
Els parlants interioritzen aquestes normes difuses al llarg de llur experiència
comunicativa, i les reprodueixen a través de totes les ocasions
quotidianes en què fan ús del llenguatge. Les normes sols
es fan explícites quan són transgredides (conflicte de normes)
o quan són objecte de decisió directa des del poder. En la
seva producció són igualment importants els mecanismes externs
—coacció, etc.— i els interns —interiorització dels
patrons preestablerts, ús convencional / intencional, etc. La tendència
d'una part majoritària de la sociologia del llenguatge a centrar
l'èmfasi en l'exterioritat de l'ús lingüístic
és una forma de cosificació, lato sensu. La confiança
cega de moltes comunitats lingüístiques minoritzades en el
language planning, per exemple, n'és una mostra clara, qualitativament
important. No es tracta ara de si la «societat» o el «llenguatge»
són o no entitats abstractes postulades com a «coses»
amb vista a les necessitats de treball conceptual de l'analista. La cosificació
a què ens referim ocorre a un altre nivell d'abstracció:
parteix d'un quid pro quo segons el qual només és
digne d'interès «científic» allò que és
extern —«objectiu», en la terminologia aproximadament positivista—
i, per tant, només paga la pena una sociolingüística
centrada en aquesta exterioritat. Una sociologia que no té en compte
el problema de la intencionalitat cosifica allò que de fet és
un producte de l'acció humana i, doncs, és una sociologia
sense societat. El discurs de la sociolingüística —un discurs
«científic» fruit d'evidents contingències socials—
palesa aquesta separació entre subjecte i objecte, que no ha sabut
superar. I es mostra com a cosificació en la mesura que sobrevalora
l'estructura sociolingüística com a marc normatiu segregat
pel poder o dependent exclusivament d'ell. El punt d'arribada és
la cosificació de l'estructura sociolingüística; el
punt de partida és la fascinació pel poder.
5. Aspectes del discurs sociolingüístic
Cada situació historicosocial concreta ha produït una forma
de sociolingüística apropiada a cada context sociolingüístic.
La coneguda qüestió de «les dues sociolingüístiques»
no és solament un debat propi del narcisisme erudit, sinó
una realitat bastant constatable. Per exemple: l'afició dels lingüistes
espanyols —«hispanistes»— a l'anàlisi empírica
de la variació lingüística és perfectament correlativa
a la posició hegemònica inqüestionada de la comunitat
lingüística castellanòfona; l'extraordinari desenvolupament
nord-americà del language planning burocràtic és
el reflex lògic, per bé que una mica tardà, de la
sociologia institucional —dominant— estructural-funcionalista i del predomini
imperial dels EUA durant la guerra freda; (10)
finalment, el vigor amb què arrela la sociolingüística
«fishmaniana» als estats plurilingües europeus i al Quebec
no és altra cosa que el resultat de moviments cívics —i de
vegades no tan cívics— compromesos a favor de la pluralitat lingüística
i de la supervivència de les llengües minoritzades. Encara
podriem fer més connexions d'aquest tipus.
Tot això ha imposat determinades limitacions, de vegades veritables
filtres de percepció. La sociolingüística lavobiana
oculta, darrere d'una forma sofisticada de dialectologia generativista,
una teoria lingüística consensualista que deixa fora d'estudi
tant els problemes de dominació discursiva com els processos de
substitució lingüística. Les investigacions exageradament
heterogènies aplegades sota el rètol buit «language
& society», i també la sociologia del llenguatge «compromesa»,
treballen sovint amb eines conceptuals poc sòlides i produeixen
un discurs ple d'espais buits, amb una estructura de silencis que estableix
rígidament què es pot dir què no es pot dir. La sociologia
de les llengües minoritzades ha anat construint-se un stahlhartes
Gehäuse (11)
des del qual dóna per descomptades moltes premisses que són,
justament, les proposicions que caldria demostrar. La forma de recepció
de la sociologia del llenguatge nord-americana sembla ser l'origen de moltes
d'aquestes peticions de principi. L'aliatge entre la investigació
cívicament compromesa i el language planning institucional
ha creat un cert sentit comú ben interessant. Lògicament,
és un sentit comú implícit i no qüestionat, immune
a la crítica en la mesura que polaritza les posicions. Als Països
Catalans tenim un exemple bastant clar d'aquesta simbiosi entre els «planificadors
lingüístics» dels poders regionals i la sociolingüística
nominalment engagée; una interdependència que en alguns
moments ha presentat la forma de conflicte, però que sempre ha mantingut
un vincle ideològic tàcit entre totes dues parts. La sociolingüística
catalanòfona reprodueix aquest estat de coses, que també
podem trobar en altres àmbits culturals, i s'organitza al voltant
de determinats pressupòsits que guien implícitament la major
part de les recerques: fascinació pel poder, interpretació
cíclica de la història, insistència en l'origen extern
i coactiu dels canvis sociolingüístics, etcètera. La
cratolatria subjacent a bona part de la sociologia de les llengües
minoritzades es fonamenta sobretot en alguns principis que podríem
resumir genèricament així:
1. L'ús de les varietats lingüístiques —les llengües
minoritzades, en aquest cas— només canvia (avança, retrocedeix)
en funció de les decisions polítiques i de l'estructura legal
existent.
2. Per tant, l'estructura política i jurídica determina el
repertori i la configuració funcional de les comunitats lingüístiques.
3. Conseqüentment, l'ambició unidireccional dels hipotètics
planificadors lingüístics —tècnics de la normalització,
en aquest cas— se centra en l'accés als tres poders.
4. La responsabilitat de les diverses situacions sociolingüístiques
recau sobre els titulars del poder social en cada moment concret.
Darrere d'aquests pressupòsits, que mai no són explicitats
de manera tan crua, no hi ha cap teoria de base sobre l'acció social:
la societat és una mena d'ens «natural» que es mou cegament
en la direcció que marquen les decisions explícites del poder.
La derivació lògica és que la dependència establerta
entre l'ús lingüístic i el poder exonera els parlants
de llur responsabilitat com a membres de la comunitat lingüística.
Si persisteix i s'aguditza la minorització, és perquè
«no hi ha voluntat política». Si, per contra, s'arriba
a frenar espontàniament el ritme de la substitució sense
intervenció efectiva del poder, aquest se n'apropiarà la
responsabilitat i presentarà els resultats com a èxits de
la política lingüística institucional. Ambdós
casos tenen en comú, però, el fet que l'atenció se
centra en les actuacions del poder com a origen últim del comportament
lingüístic. Habitualment, l'única excepció a
aquesta fascinació pel poder és la que, en negatiu, protagonitza
el mateix poder quan vol exculpar la manca d'una planificació institucional
suficient. En aquest cas, el poder delegarà també les seves
responsabilitats i proclamarà que la seva acció executiva
i jurídica cau en un buit social. «No s'hi pot fer més»:
s'apel·la a la responsabilitat de la comunitat lingüística
per tal de justificar la irresponsabilitat del poder. Tot plegat representa
un evident cercle viciós que cap de les dues parts no es preocupa
de trencar, per tal com no és ni tan sols percebut com a tal (12).
Continuem sobre la cratolatria. Des d'un punt de vista diacrònic,
el procés de normalització lingüística es presenta
com una feliç renaixença posterior a la terrible decadència.
Però l'esquema és tripartit, ja que la idea que ho guia tot
és la de retorn a l'estat previ de plenitud. És freqüent
que el projecte (prospectiu) de crear una comunitat lingüística
es presenti sota la forma viciada d'un nostàlgic retorn (retrospectiu)
a un passat mític i idealitzat. La continuïtat amb les idees
del romanticisme vuitcentista són ben evidents, i les derivacions
reaccionàries també. L'esquema, d'altra banda, estableix
la dependència automàtica respecte dels orígens, i
dóna per descomptat que l'opció del futur no és el
futur a la mesura de les necessitats actuals sinó, paradoxalment,
el passat (13).
La conclusió d'aquests pressupòsits és, novament,
la premissa també implícita a què ens hem referit
abans: l'exterioritat i el caràcter coercitiu dels fets sociolingüístics.
Bé sigui per determinació històrica, o bé sigui
per determinació estructural, l'estructura sociolingüística
en general i l'ús lingüístic en particular seran el
resultat de forces alienes que operen sobre el comportament dels parlants,
i que aquests no poden esquivar. Respecte de la comunitat lingüística,
l'ús lingüístic es presenta, així, com un «fet
social» durkheimià. D'acord amb aquest punt de partida, els
trets que defineixen una situació sociolingüística escapen
al control dels individus i formen part de les regularitats socials. Cada
ocasió en què fem ús del llenguatge tindrà
assignat un comportament lingüístic que el parlant ha de realitzar:
no hi ha contingència sinó necessitat. Aquesta és
l'accepció forta de les normes d'ús lingüístic,
l'accepció que conscientment o sense saber-ho constitueix la base
teòrica de quasi tots els estudis sociolingüístics.
6. Conclusió
És una paradoxa difícil de sostenir: un discurs —el sociolingüístic—,
originat en judicis de valor i en preses de posició conscients,
té com a punt de partida els postulats deterministes de l'exterioritat
i la coerció, i en conseqüència cosifica uns fets socials
que inicialment pretenia modificar de manera voluntarista (14).
El concepte de normes d'ús, en la seva versió més
difosa, és el resultat de reificar una acció social bàsica
com és l'ús lingüístic. Si la sociologia del
llenguatge ha d'estudiar la manera com s'organitza el comportament lingüístic,
ha d'incloure en les seves descripcions: a) la motivació / no motivació
d'accions concretes —el sentit sociològic de l'ús lingüístic—,
i b) les possibilitats de transgressió de l'estructura normativa,
amb les seves motivacions i conseqüències. La represa, aquí,
d'una altra dicotomia clàssica de la sociologia —Verstehen
enfront d'Erklären— és pertinent i pot ajudar a replantejar
moltes coses (15).
La primera conseqüència que es deriva d'aquest plantejament
és la necessitat de recuperar la noció de sentit.
Els sociòlegs saben bé que un element essencial de tota estructura
sociopolítica estable és la forma que hi adopta la legitimitat;
la qual, de fet, és un sentit construït socialment. La creació
de la legitimitat depèn de la circulació de determinades
imatges socials del poder —un tipus de representacions socials, al capdavall.
El mateix s'esdevé amb l'estructura de l'ús lingüístic.
La superació de la minorització lingüística exigeix
la proliferació d'accions comunicatives conscientment transgressores
de les normes d'ús rebudes, evidentment restrictives. És
per això que fenòmens com el «bilingüisme passiu»
manifesten una potencialitat sociolingüísticament revolucionària
encara poc explorada (i explotada).
La segona derivació és òbvia: la primera —i l'última—
responsabilitat del canvi en l'ús lingüístic rau en
un ús intencional i conscient, en una quantitat immensa de transgressions
individuals que posin en evidència les asimetries que hom pretén
impugnar. És, breument, la semantització de determinats usos
lingüístics. Aquesta atribució de sentit és lliure,
i es pot fomentar persuasivament ja des de la socialització primària.
Però probablement la major càrrega de responsabilitat recau
sobre la socialització secundària, i aquí és
crucial el paper d'una educació conduïda amb tacte i compromís,
i d'un ambient sociocultural propici i creatiu. Al capdavall, en cada comunitat
lingüística la classe política és un producte
d'un ambient sociocultural concret, i reflecteix de manera bastant precisa
la realitat i les aspiracions d'un ambient humà. La fascinació
cratòlatra és intel·lectualment còmoda i gratificant
perquè forneix un logos aparentment definitiu, però
emmascara la dinàmica dels processos socials de construcció
del sentit. Es fa necessària, per tant, una relativització
de les normes d'ús —en sentit fort— des del punt de vista de la
sociologia comprensiva. No fer-ho té el resultat que ja tenim i
coneixem: una cosificació cientista que traeix els punts de partida
de la sociolingüística i aliena la comunitat parlant de la
seva estructura sociolingüística. Si evitem aquest extrem deixarem
el pas lliure a la sociologia del llenguatge profunda i amb veritable potència
explicativa: l'anàlisi sociològica dels discursos, la pragmàtica,
l'estudi de les representacions socials, l'anàlisi d'actituds, mentalitats
i ideologies, etcètera. Potser sigui l'única manera de fer
una sociolingüística intel·lectualment solvent i, sobretot,
rellevant.
NOTES
1.
Aquests papers s'han beneficiat moltíssim de constants converses
i intercanvis epistolars, durant els darrers dos anys, amb molts col·legues
i amics: Miquel Aleixandre, Antonio Ariño, Christine Bierbach, Antoni
Ferrando, José Gironès, Joan B. Llinares, Miquel Nicolás,
Hans-Ingo Radatz, Vicent Soriano, Amadeu Viana... Tots ells m'han ajudat
en un moment o altre a perfilar idees, però la responsabilitat del
que dic és, sens dubte, exclusivament meva.
2.
Com altres autors, no sóc partidari de parlar d'una «sociolingüística
catalana», terme tan poc coherent com «física nuclear
catalana» o «filosofia catalana» (ROMANÍ 1991:
32). El vehicle lingüístic no és rellevant a l'hora
de qualificar un conjunt d'aportacions científiques. D'altra banda,
el terme «sociolingüística» mateix em resulta antipàtic
i desagradable perquè, a força de voler significar-ho tot,
ja no sembla significar res en concret —llevat d'una mena de sociologia
de baix nivell, o una forma maquillada de lingüística. Per
tal d'evitar-lo en la mesura de les possibilitats del text, l'empro alternat
amb «sociologia del llenguatge», tots dos com a sinònims.
Sóc conscient, però, dels problemes que planteja aquesta
opció terminològica.
3.
Aproximadament des de 1986 fins a 1989 Aracil es dedicà més
a investigar problemes d'història integrada de les llengües
europees, amb especial atenció per al llatí europeu; com
és sabut, els últims anys ha centrat els seus esforços
en una sociologia idealista més pròxima a la filosofia que
no pas als seus primers estudis. La recent inversió ideològica
del seu missatge, cap a un integrisme religiós, espanyolista i reaccionari,
és merament anecdòtica i no fa al cas aquí.
4.
El nostre marc teòric, en aquest punt, és plenament solidari
del que exposa Randall Collins en un excel·lent article seu: «All
macro-evidence (...) is aggregated from (...) micro-experiences. (...)
Everyone's life, experientially, is a sequence of microsituations, and
the sum of all sequences of individual experience in the world would constitute
all the possible sociological data» (COLLINS 1981:
987). També tenim en compte les importants aportacions d'altres
autors, com ara Thomas J. Scheff, Rajeev Bhargava o Peter M. Blau. No els
incloem en la bibliografia per tal de no carregar-la innecessàriament.
5.
Cf., per exemple, PARSONS (1959).
Però la massa de bibliografia teòrica funcionalista és
enorme, i fóra una pèrdua de temps aturar-s'hi aquí.
Vegeu, sobre això, l'excel·lent síntesi crítica
de MARSAL (1977).
6.
«Cal anomenar acció "social" aquella que, d'acord
amb el sentit concebut per l'actor o pels actors, té en compte el
comportament d'altres i es troba orientada en el seu transcurs per aquest
comportament».
7.
Un magnífic exemple històric, encara poc explorat, és
el de les nacions integrants d'Àustria-Hongria. Cf. BAUER (1907),
FEJTÖ (1988).
8.
La formulació clàssica d'aquests conceptes, que nosaltres
seguim directament, es troba en WEBER (1913:
428, 442), WEBER (1921: 12-13).
9.
Una introducció impecable al concepte en qüestió, esdevinguda
ja gairebé un clàssic, és el magnífic estudi
de LAMO DE ESPINOSA (1981).
10. I el naixement de la «disciplina» sociolingüística als EUA és resultat, com tothom sap, de la necessitat de solucionar els problemes derivats de la presència d'àmplies minories lingüístiques i culturals que, precisament a partir dels anys seixanta, exigeixen —i de vegades exerceixen— llurs drets civils. Un exemple magnífic, per als sociòlegs del coneixement i de la ciència, del condicionament social del coneixement científic.
11.
L'arxifamosa «gàbia de ferro» [sic!], més exactament
«capsa (o estoig) dura com l'acer».
12.
Sembla que ambdós reduccionismes no són excloents, sinó
que segons el moment es pot prendre una orientació o l'altra. En
tenim exemples, evidents i coneguts, en alguns autors catalans; els quals,
però, en passar del discurs «crític» a l'«empirisme
institucional» no han canviat de teologia, que és el que interessa.
Com que en el context catalanòfon qualsevol crítica amb noms
i cognoms pot ser casus belli immediat, ho deixarem aquí.
13.
En una taula rodona no gaire coneguda, meditava Aracil en veu alta: «Sospito
la següent mena de truc: que la Renaixença es va inventar un
truc que era... la RE-naixença, precisament, valgui l'expressió.
La Renaixença era això. L'esquema podria ser aquest:
uns Orígens, estupends, O
una Decadència, D
i la Renaixença. R
Un esquema de tres etapes: els Orígens, bons; la Decadència,
dolenta; i el Re-torn o la Re-naixença, bona. (...) Un dels esquemes
més prototípics de la mitologia (...). Sospito que això
és el que fa la Renaixença. Després ve allò
de Franco. I què fan (...)? Doncs decideixen que la D de Decadència
és la de Dictadura, per lo qual [sic] aquí (D) foten "Franco".
I aleshores ja tenim una replicació, una reedició, del mateix
esquema. De manera que ja teniu aquí reunits i barrejats, doncs...
Guifré el Pelós i Enric Prat de la Riba. I ja resulta que,
si allò que hem de fer és retornar, doncs és evident
que hem de retornar a allò de Guifré el Pelós, que
és allò de Prat de la Riba» (MARBÀ ed. 1983:
2). En aquest punt resulta pertinent evocar els interessants passatges
que alguns autors han escrit sobre l'historicisme (Popper), sobre l'invent
de la tradició (Hobsbawm/Ranger), etc.
14.
Ens referim ara, naturalment, a la sociolingüística de (i des
de) la minorització.
15. La bibliografia sobre aquesta dicotomia és ja amplíssima. Vegeu-ne algunes referències en LAMO DE ESPINOSA (1990: 7-8 n.19).
AMMON, U.; DITTMAR, N. & MATTHEIER, K. J. (eds.) (1987/1988):
Sociolinguistics / Soziolinguistik. An International Handbook of the
Science of Language and Society. 2 vols. Berlin, Walter de Gruyter.
ARACIL, Ll. V. (1974):
«Sociolinguistics: Revolution and Paradigm», trad. cat. dins
Papers de sociolingüística. Barcelona, La Magrana, 1982.
Pàgs. 79-94
ARACIL, Ll. V. (1979):
«Educació i sociolingüística», dins Papers
de sociolingüística. Barcelona, La Magrana, 1982. Pàgs.
129-217.
BAUER, O. (1907):
Die Nationalitätenfrage und die Sozialdemokratie. 2 vols. Wien,
Verlag der Volksbuchhandlung. 2a. ed., 1924. Reed. Wien, Europaverlag,
1975.
CAMARTIN, I. (1985):
Nichts als Worte? Zürich und München, Artemis Verlags-AG.
Reed. Frankfurt am Main, Suhrkamp Taschenbuch Verlag, 1992.
COLLINS, R. (1981):
«On the Micro-Foundations of Macro-Sociology», dins American
Journal of Sociology, 86, pàgs. 984-1014.
DD.AA. (1979):
«Una nació sense estat, un poble sense llengua?», dins
Els Marges, 15, pàgs. 3-13.
FEJTÖ, F. (1988):
Requiem pour un empire défunt. Trad. cast. Réquiem
por un imperio difunto. Madrid, Mondadori, 1990.
FISHMAN, J. A. (1972a):
«The Sociology of Language», dins GIGLIOLI, P. P. (ed.), Language
and Social Context. London, Penguin Books. Pàgs. 45-58.
FISHMAN, J. A. (1972b):
The Sociology of Language. Trad. cast. Sociología del
lenguaje. Madrid, Cátedra, 1988.
LAMO DE ESPINOSA, E. (1981): La teoría de la cosificación.
De Marx a la Escuela de Francfort. Madrid, Alianza Editorial.
LAMO DE ESPINOSA, E. (1990):
La sociedad reflexiva. Sujeto y objeto del conocimiento sociológico.
Madrid, CSIC - Siglo XXI de España Editores.
MARBÀ, T. (ed.) (1983):
«Història i histèria del català. Taula rodona
amb Ll. V. Aracil, X. Lamuela i J. Murgades». Multicopiat.
MARSAL, J. F.(1977):
La crisis de la sociología norteamericana. Barcelona, Península.
MARX, K. & ENGELS, F. (1932):
Die deutsche Ideologie. Trad. cat. La ideologia alemanya.
2 vols. Barcelona, Laia, 1987.
MOLLÀ, T. & PALANCA, C. (1987):
Curs de sociolingüística. 1. Alzira, Bromera.
MOLLÀ, T. & VIANA, A. (1991):
Curs de sociolingüística. 2. Alzira, Bromera.
NIKOL'SKIJ, B. (1977):
«The Subject Matter of Sociolinguistics», dins LUELSDORFF,
P. A. (ed.), Soviet Contributions to the Sociology of Language.
The Hague/Paris/NewYork, Mouton. Pàgs. 185-195.
PARSONS, T. (1959):
The Social System. Trad. cast. El sistema social. Madrid,
Alianza Editorial.
PUEYO, M. (1991):
Llengües en contacte en la comunitat lingüística catalana.
València, Universitat.
ROMANÍ, J. M. (1991):
«Entrevista amb Rafael Ll. Ninyoles», dins Treballs de Sociolingüística
Catalana, 9, pàgs. 31-35.
ROYO, J. (1991):
Una llengua és un mercat. Barcelona, Edicions 62.
ŠVEJCER, A.D. (1976):
Sovremennaja sociolingvistika. Teorija, problemy i metody. Trad.
angl. Contemporary Sociolinguistics. Theory, Problems, Methods.
Amsterdam/Philadelphia, John Benjamins Publishing Company, 1986.
TUSON, J. (1988):
Mal de llengües. Barcelona, Empúries.
WEBER, M. (1913):
«Über einige Kategorien der verstehenden Soziologie", dins
Gesammelte Aufsätze zur Wissenschaftslehre. Ed. Johannes Winckelmann.
Tübingen, J.C.B. Mohr (Paul Siebeck), 1922. 5a. ed., 1982. Pàgs.
427-474.
WEBER, M. (1921):
Wirtschaft und Gesellschaft. 3 vols. Ed. Johannes Winckelmann. Tübingen,
J.C.B. Mohr (Paul Siebeck). 5a. ed., 1976.
BACK TO SOCIOLOGY
OF LANGUAGE MENU!
BACK TO MAIN
MENU!