Tema
Vaig nàixer i em vaig criar, fins a l'adolescència, en un poblet del Camp de Túria anomenat Benissanó, a uns 24 km al nord-oest de València. Dec ser dels últims que van nàixer a casa, tal com havia estat costum durant tota la història. Ma mare és d'allí, mentre que mon pare va nàixer en un dels pobles del voltant, a Benaguasil. Un entorn bastant neutre i gens èpic, en què l'única cosa destacable és el conegut castell-palauet del meu poble natal, i poques meravelles més.
Aquell castell, i els terrenys que l'envolten, van ser un dels llocs mítics
de la meua infantesa.
En aquells temps, els marquesos de Monistrol ja no l'empraven ni tan sols com a residència de descans, però una família del poble s'encarregava de custodiar-lo i de mantenir-lo més o menys decent. Les muralles, per la seua part interior, estaven vigilades per un o dos gossos. Des d'una petita pinada adjacent, orientada cap al Pou de la Salut, els infants de la meua generació ens plantejàvem tothora el mateix repte que devia haver excitat els xiquets des de feia segles: pujar per la muralla fins als llidoners, collir els llidons per menjar-se'ls i emprar els pinyols com a munició per als canuts, abocar-se des dels merlets i veure l'interior, cosa prohibida, temptar la sort i la mala llet dels gossos, fins i tot entrar dins, això ja era el súmmum. Els gossos feien la seua faena, evidentment, i nosaltres la nostra. La sang no arribava mai al riu, consumíem l'adrenalina necessària, experimentàvem intensament l'etapa més màgica (l'única etapa màgica, en realitat) de la vida. A la nostra manera, ens anàvem construint, mentre flirtejàvem amb la possibilitat de trobar, en aquell lloc vedat, un aleph que tot just imaginàvem en somnis sense saber què diantres podia ser.
Guarde una memòria naturalment vaga, boirosa i ambivalent, d'aquella època. A quinze anys, tota la família ens vam traslladar al poble de mon pare, a Benaguasil. El meu germà i mon pare treballaven sempre allà, jo hi estudiava música (en part perquè a Benissanó m'havien impossibilitat de continuar amb aquells estudis, en part perquè l'escola de la banda local ensenyava només els rudiments, i en part perquè al poble no hi havia institut de batxillerat). Tot s'ha de dir, mon pare no havia estat mai a gust a Benissanó: de família republicana i blasquista d'esquerres, aquell poble predominantment catòlic i franquista era per a ell un hàbitat poc falaguer. Amb l'emigració familiar al poble del costat, qui més ho va sentir va ser ma mare, que s'"allunyava" (si és que dos km es pot anomenar "llunyania") físicament del decorat de tota la seua vida.
La supervivència, doncs, va marcar bona part de la meua experiència dels llocs i de la vida. Els meus pares tenien l'obstinació que, per miserable que fóra la nostra situació financera, jo havia de concentrar-me en l'estudi i no treballar en absolut. Bé, no tant com això, sí que havia d'adquirir alguna experiència dels treballs manuals, per tal d'enfortir el caràcter i saber com costa guanyar les garrofes. Durant l'adolescència vaig treballar amb la família a l'obra, a l'horta i en un bar. A banda d'això, la prioritat única i absoluta era l'estudi. Primer la música, i quan la vaig haver d'abandonar per problemes amb els qui m'havien d'ensenyar, la carrera universitària. Per això, la meua disponibilitat de cacaus per a viatges va ser sempre mínima. Recorde la quantitat de vegades que vaig anar a peu, des de Benissanó o des de Benaguasil, fins als afores de Llíria, a escoltar música allà on vivia el meu gran amic Vicent Cintero; a peu, perquè ma mare no em podia donar el que costava un bitllet d'autobús o de tren. Per això sempre he tingut la il·lusió de viatjar i conèixer gent interessant, perquè les circumstàncies en què vaig créixer van inserir en mi la consciència aguda d'unes necessitats que aquell context, geogràficament petit i intel·lectualment pobre, no em permetia de satisfer. I aquest és el tema: com he anat coneixent llocs i gent els darrers anys, en la mesura que les meues possibilitats (i el meu caràcter reservat, tímid) m'han permès de fer-ho. Sobre les dificultats en el camp de les persones, un dia vaig escriure un petit assaig, inspirat per un dibuix d'Alfred Kubin. La Marta és de les poquíssimes persones que ho van entendre...