Dones i Desplaçament forçat a Colòmbia

Dones i Desplaçament  forçat a  Colòmbia

Del 26 de novembre de 2008 al 6 de gener de 2009

Sala Oberta - La Nau

Horari: de dimarts a dissabte de 10 a 13.30 hores  i de 16 a 20 hores. Diumenge i festius de 10 a 14 hores. ENTRADA LLIURE

I Jornades internacionals Dones, Drets Humans i Pau a Colombia[+]

Visita visual

Projecte: ONGD Atelier, Cooperació  Internacional per al Desenvolupament

Organitza i produeix: Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València

A Colòmbia, milions de dones de totes les edats pateixen el rigor de la guerra: desarrelades de les seues terres, desposseïdes de les seues pertinences, truncats els seus projectes vitals. Moltes van perdre les seues filles i fills, els esposos o companys, amigues, amics, veïns i altres éssers estimats. A més, massa vegades han estat testimonis de massacres o elles mateixes van ser sotmeses als pitjors tractes i violacions.

Elles, que carreguen el seu dolor i el dels seus, són també les artífexs de la supervivència de les seues comunitats. Són elles qui troben la manera de suportar la cruesa de les seues condicions i de reunir els recursos per a continuar endavant: quotidianament s’omplin del coratge necessari per a sanar el dany, sargir tot allò fet miques per la guerra, i enmig de la profunda complexitat i de la falta de suports, tiren endavant els seus entre la runa que han deixat els més de quaranta anys de conflicte armat a Colòmbia.

L’exposició fotogràfica “Dones i desplaçament forçat a Colòmbia”, una encertada proposta de l’ONG Atelier Cooperació Internacional per al Desenvolupament, ens convida a conèixer aquests rostres que brillen enmig de la guerra i la violència; les protagonistes ens obrin les portes de sa casa i dels seus cors i ens porten des de la seua pròpia mirada al nucli de les seues biografies. Els seus habitatges, construïts a vegades enmig del no-res, esdevenen espais de resistència i d’esperança. Alimenten, cuiden, acompanyen, construeixen i protegeixen els seus; elles alimenten l’esperança que els serveix de bitàcola per a alçar en el present la possibilitat d’un futur amb pau i justícia.

La mostra, composta de quaranta obres realitzades per diferents fotògrafs, ens acosta a aquestes dones colombianes. La força dels seus gestos és un símbol de la determinació dels seus actes per a sembrar en el present la ferma voluntat de cultivar personalment i col·lectivament una societat capaç d’afrontar els seus conflictes sense violència.

El Vicerectorat de Cultura de la Universitat de València, fidel al seu compromís social, aborda la problemàtica de les dones desplaçades per la guerra a Colòmbia a través d’aquesta mostra fotogràfica amb l’objectiu de contribuir a fer pública la seua situació i afavorir accions solidàries amb la seua causa.

COLOMBIA A L’ALTRA BANDA 

Susana Fortes

Deia Robert Capa que una causa sense imatges no és només una causa oblidada. És també una causa perduda. Les fotografies marquen la ruta més directa cap a la nostra comprensió. Posar-se dins de la pell de l’altre davant d’una imatge és molt més natural que fer-ho davant d’un eslògan polític o una consigna partidista de qualsevol tipus. Les paraules, moltes vegades, ens arraconen contra les cordes del possible i l’impossible. La imatge, no. Està aquí. No hi ha manera d’evitar-la ni de trampejar-la. Plou, una dona amb un xiquet a coll carrega un cabàs de dacsa en una clariana de la selva colombiana. Clic. La taula d’una escola amb quaderns i llapis i una xiqueta escrivint amb la màxima atenció una “m” amb tres palets. “m” de mare, de mina, de mà… Però també “m” de mort. És la lluita quotidiana per la vida en un territori dur, precari, amenaçat per la fam, els segrestos i la guerra. I ací no hi val Reserva Federal, ni Banc Mundial, ni Déu.

Algunes persones s’entreguen davant de la dificultat. Llancen la tovallola, alcen les mans i diuen, fins ací he arribat. Però n’hi ha moltes més que no es rendeixen. Dones i homes que cada dia posen un peu davant d’un altre, traient forces d’on no en tenen, per a construir una escola, per a muntar un corral de gallines o un dispensari mèdic, per a portar un sac de cafè al damunt pel mig de la selva, per a tirar endavant amb tot en contra. Amb coratge i orgull. Això és el que ens arriba d’aquestes fotografies: les rialles de les criatures, l’olor del ranxo, el so de la pluja quan colpeja fort contra la terra, la humitat, la fanfàrria de la xarrada sobre els assumptes de cada dia que es resolen a la cuina amb la naturalitat de qui ens conta el seu món des de dins, perquè no en coneix un altre: les malalties, els parts, el treball al camp, les bromes, els amors, la mort… Deia Susan Sontag que “les fotografies tracen les rutes de referència i serveixen de tòtem per a les causes”. És veritat. Algunes imatges fan que puguem travessar milers de quilòmetres a penes en uns segons i arribar per exemple a aquest territori colombià de foc encreuat entre la pobresa i la guerra, on sobreviure cada dia és una gesta heroica.

Ser capaces d’una reflexió lúcida davant d’un país crucificat és guanyar la primera batalla. Emprendre les accions necessàries per a canviar-lo: això és solidaritat. Atrevir-se amb el més difícil: això és valor. Mantenir l’ànim enfront dels revessos: això és coratge. Buscar la manera d’aprendre sempre. Això és tot.  

Susana Fortes és escriptora, columnista d’El País i finalista del Premi Planeta de l’any 2003 amb la novel·la El amante albanés.

Quattrocento és la seua última obra.