Les primeres notícies documentals de l'orgue les troben en un manual del Consell amb data 23 de gener de 1557, on Jeroni Folqués, obrer, en nom i representació de l'Obreria d'aquell any, contractava amb el mestre Pere Serrano la construcció del primer orgue que fins avui es té notícia. En el contracte acordaven les característiques de l'instrument, el preu i la data d'acabament que deuria haver estat la nit de Nadal de 1558, però el document privat no es fa públic fins el 19 de desembre de 1590[1].
De l'aspecte extern de l'orgue: la façana o l'ornamentació, el propi document en diu que "ha de tenir i ser de tres castells, conforme a la mostra feta en paper i lliurada en poder de mi, dit Hieroni Folqués ...".
Per altre costat el rector mossén Miquel Belda Ferrer[2] en la seua publicació ens comenta dient:
Según se ve en el documento que referente a este asunto, guarda el Archivo Municipal, se celebró contrato para construir el órgano de la parroquia de Algemesí entre Jeronimo Folqués, labrador, obrero de San Jaime y el Maestro Pedro Serrano, organero, natural de la villa de Molinos de Aragón, el 23 de Enero de 1557.
El contrato detalla todo el mecanismo del órgano principal y de la "cadireta"; expresa la clase de materiales, condiciones de la labor, registros musicales que se han de poner y el precio convenido que es de seis mil sueldos pagaderos en varios plazos. El último de ellos, de libras 150, había de entregarse el 9 de Enero de 1560, aunque el estreno del órgano nuevo estaba fijado para la Navidad de 1558.
Més endavant trobem el comentari següent:
... resulta ser que el órgano contratado con el Maestro Pere Serrano, por todos sus detalles, registros y número de teclas, es el mismo que poseía nuestra iglesia parroquial hasta el año 1888 en que los Sres. Randeines y Delyri construyeron el actual órgano moderno, que se estrenó el 24 de Diciembre de 1893.
Pel que fa a la caixa d'aquest últim orgue que és la mateixa de l'orgue antic, mossén Miquel Belda diu:
Su fachada, que es la misma del órgano nuevo, es muy notable por su hermosura y magnitud, pues resulta un retablo de ocho metros de altura por seis de ancho, de estilo barroco, abundando mucho en él las alegorías de la música, camafeos y flores en los entrepaños, bases y respaldo de la plataforma.
De tota l'ornamentació solament conserven en l'actualitat part de la tribuna, més concretament "la cara de baix de l'orgue" utilitzada com a sostre del cancell, ubicat a la capella de la comunió, que dóna pas a la plaça major -té un gran paregut a la cara de baix de l'església parroquial de Morella-. Pel que fa a la música de l'orgue (els tubs), és a dir, els registres de què disposava l'instrument no hi tenim a hores d'ara cap notícia documental.
La ubicació de l'instrument sense cap dubte ja des del s.XVI, ha estat dalt de la porta de l'aire per diverses raons:
1) la porta coneguda amb el nom de "porta de l'aire" està lleugerament desplaçada cap a la sagristia, per tal de tenir prou espai per a l'escala que donarà pas a l'interior de l'instrument i a la tribuna.
2) dalt a la volta i mirant per l'interior (habitacle de l'orgue actual) s'observa la petjada de la fusta de la porteta que comunicava l'habitacle amb l'escala.
3) a l'exterior del temple i a la part del pati de la portada de l'aire, -on actualment es troba la primitiva pica del bateig de la parròquia, on batejaren a mossén Joan Bta. Cabanilles (1644)- i mirant cara al campanar, en la paret de l'esglèsia, s'observa una petita finestreta emmarcada en pedra, que dóna llum a l'habitacle de l'instrument; açò ens fa pensar que ja des del primer moment de la construcció del temple el mestre d'obres Domingo Gamieta, va pensar aquest lloc per tal d'ubicar l'orgue.
Per totes aquestes raons pensem que és el lloc més adient per instal·lar l'orgue nou.
La guerra civil espanyola suposà un trencament en tots els nivells, a Algemesí li va suposar entre altres coses perdre l'orgue (caixa i música de l'orgue), la parròquia estigué 18 anys sense poder gaudir de celebracions del so tan noble que aportava l'instrument, però el 24 de juny de 1954, dia de sant Joan, s'inaugurava l'actual orgue construït per Organeria Espanyola (OESA-Alberdi), amb la novetat que ja no era mecànic sinò electro-mecànic.
Aquesta innovació tecnològica, en aquell moment en mans de l'organeria espanyola, ha resultat al llarg del temps ser més un problema que un veritable avanç tècnic, donat que els materials de construcció són de qualitat pobra i els problemes que es presenten a nivell electromagnètic són cada vegada més complexos, la qual cosa fa que siguen pocs els organers que vulguen enfrontar-se a aquesta mena de problemes tècnics i conseqüentment el cost d'aquests reparacions siga elevat.
En aquest instrument, gran part del registrament (instruments que apareixen a la consola) no és real. Els mecanismes de transmissió elèctrica s'han de canviar per altres més moderns i la música de l'orgue (tubs i secrets) necessiten un repàs molt seriós. Actualment, l'instrument no és útil per fer concerts i acompanya amb gran dificultat el culte.
La Capella de la Mare de Déu de la Salut, coneguda popularment com a Capella de la Troballa, és el lloc on la tradició conta que en l'any 1247 s'aparegué la imatge de Santa Maria, dient:
"El tronc buit d'una morera
fon com el cofre diví
on retrobà Algemesí
vostra santa imatge vera ..."
L'ermitori construït com a record d'aquell fet miraculós fou renovat en el s.XVII i enriquit a mitjans del s.XVIII amb una col·lecció de rejolets de Manises. Des d'aleshores ençà, no tenim cap notícia documental que ens parle de cap orgue.
La primera notícia ena apareix cap a l'any 1987 essent capeller mossén Ricard Palop i Pérez, i amb motiu del 275 aniversari de la mort de Cabanilles (1712), es mana construir a l'organer Gabriel Blancafort, de Collbató (Barcelona), un orgue xicotet per tal de millorar el culte.
Les característiques de l'instrument queden recollides en la revista Cabanilles (ACAO), entre altres es mencionen les següents:
Total tubs: 400 Transmissió: mecànica, tant de teclat com de registres
Registres: partits entre C i C#
Vent: suministrat per turbina elèctrica
El subministrament és doble, un per a cada meitat del secret (mà dreta i mà esquerra), a la pressió de 45 mm de columna d'aigua
En aquest instrument es celebren diferents concerts d'orgue al llarg de l'any, entre d'ells el concert anual "Homenatge a Joan Bta. Cabanilles".
Josep Lluís Domingo Sancho
[1] DOMINGO BORRÀS, J. Antoni; Orgues del País Valencià, ACAO, 1981, p.9
* A la p.9 diu ... Al Manual de Consells de 1641-50 trobem una breu cita que diu textualment "admeterem 3 sous 2 diners del examen del orgue ..."
[2] BELDA FERRER, M.; Apuntes Históricos de la Villa de Algemesí, Gandía, 1908, pp. 141-144
EL BENIFET DE L'ORGUE
Un darrer interrogant ens resta és qui tocava aquest orgue. Fins 1609, que es fundava el benifet de l'orgue, i per uns quants anys després cal pensar en qualsevol persona experta o preparada, en conseqüència són, a manca d'altres, d'especial importància els noms de les persones contractades pel consell municipal per a mestres d'escola, baxonistes o bé músics a més dels mestres de capella. L'únic personatge del qual tenim referència és un tal mossèn Pere Àvila, mestre de capella en 1606.
El 10 de juny de 1609, davant el notari d'Algemesí Jeroni Macià, es fundava el benifet dels Sants de la Pedra i sant Jaume, vulgarment anomenat el benifet de l'orgue, i el 14 d'octubre de 1632 es fundava el de mestre de capella sota I'advocació, segons Joan Segura de Lago, de la Mare de Déu de la Salut. Tot açò significava el grau d'institucionalització que prenia una activitat musical creixent durant el segle del Barroc. Tenim constatat al Manual de Consells de 1684, amb motiu d'un recompte del censal que la vila tenia, que la Vila li respon (al Clero) a un censal de 500 lliures que es lo preu del benifet del mestre de capella, un altre de propietat de 6 lliures 13 sous i 4 diners en pensió de 100 lliures que es lo preu del benifet de l'orgue... .
Mossèn Josep Alcalá era el mestre de capella que per alguns quants anys regentava el benifet abans que se'n fes càrrec en 1653 mossèn Nofre Guinovart.
Nofre Guinovart havia nascut a Algemesí el 13 de juny de 1638, era fill de Pere Guinovart i de Casilda Escrivà i batejat en l'església de sant Jaume. El 28 de desembre de 1653, com a mestre de capella i no organista, fou acollit al votiu de la Vila d'Algemesí on romandrà fins al 28 de juny de 1659 a conseqüència d'un incident violent amb els Jurats arran del qual és probable degués d'anar-se'n del poble.
El temps que Guinovart residia a Algemesí fon coincident amb l'infància de Joan Baptista Cabanilles (1644-1712), però cap font parla de la presència d'aquest al poble ni de la possible relació entre ambdós. L'únic document de l'arxiu que fa referència al genial organista és el registre del seu títol de propietat al cadastre de 1673, a partir d'aquí es perd tota noticia.
La placa vacant de Guinovart fon ocupada entre 1664 i 1712 per mossèn Vicent Domingo, fill de Vicent, també d'Algemesí. A l'any següent, 1665, en pren possessió mossèn Jeroni Folqués, altre fill del poble, que apareix citat com organista beneficiat, essent el primer que és titulat així pels documents. Mossèn Folqués vivia prop de l'església, al carrer de les Creus, i va regentar el benifet fins a l'any de la seua mort en 1681. En morir deixava una molt bona herència. No sabem si des de la mort del beneficiat de l'orgue se'n féu càrrec el mestre de capella mossèn Domingo.
Passada la Guerra de Successió, de la llista de veïns confeccionada per a cobrar l'import de l'Equivalent de 1713 hem pogut extraure la relació completa dels components de la Comunitat i Clero d'Algemesí, a la qual consten mossèn Josep Pradas, que aleshores seria mestre de capella, i mossèn Nofre Cubells i Granja, també d'Algemesí, beneficiat organista per al llarg període de 1713 a 1779. Però mossèn Cubells no fou l'únic organista que visqué a Algemesí al segle XVIII, puix Josep Gans, encara que aquí sols és citat com a músic, sabem que es presentava en Sueca el 19 d'agost de 1745 á les oposicions convocades per a la plaça d'organista.
En morir Cubells es convocaren oposicions però tampoc sabem ni qui va participar ni qui componia el tribunal examinador. A més que l'absència de documents ens impedeix conèixer cap detall des de 1780 fins a 1794. Cal mencionar no obstant que a aquestos darreres anys del XVIII un altre algemesinenc, Vicent Adam, organista, residia a Madrid i s'encarregava de l'orgue de Nostra Senyora de l'Almudena, publicant-hi unes quantes obres amb gran difusió i lloances dels coetanis.
En 1794 amb mossèn Gregori Asensi continua la llista de beneficiats organistes de la parroquial de sant Jaume. Aquest l'ocuparà fins 1812 en que serà succeït per mossèn Josep Rovira que el tindrà fins 1822 encara que pareix ser que des de 1817, per causa desconeguda, no s'ocuparia amb tota dedicació i possiblement fóra accidentalment reemplaçat per l'aleshores mestre d'escoles Vicente Sos i Ferris que com a tal romangué al poble fins l'any 1830.
El curt espai que mitjançava entre 1823 i 1826 regentava el benifet l'organista mossèn Ramon Amorós i entre 1826 i 1831 mossèn Manuel Climent i Cavedo, que era succeït a 1832 per mossèn Ferran Gisbert i Boronat, que simultanejà el benifet amb el càrrec d'arxiver de la parròquia al llarg del seu prolongat estatge, ja que encara hi era en 1873.
A les darreries del segle XIX i per tot el XX les sèries documentals consultades globalitzen els pagaments al Clero i no citen noms concrets per tant es converteixen en insuficients, però pel ja esmentat mossèn Belda Ferré ens podem assabentar que a 1908-1914 era beneficiat de l'orgue mossèn Roderic Aguirre i Perelló, autor dels Gojos a la Mare de Déu de la Salut; en 1914-1916 fon mossèn Just Ballester i encara viu al record la imatge del darrer beneficiat en Vicent Igual i Úbeda que des de 1916, fins a 1962, any de la seua mort, ocupà dit càrrec en sant Jaume d'Algemesí.
Per acabar direm que el 24 de juny de 1954, dia de sant Joan, s'inaugurava l'actual orgue OESA-Alberdi i que des de la defunció d'en Vicent Igual, seguint la tradició, mai no va callar tocant-lo els senyors Macià, Girbés i ara Diego Ramon i Lluch qui ensems dirigeix la Schola Cantorum d'Algemesí continuant així també la mestria de capella.
Vicent Pellicer Ahuir
Extracció parcial sobre l'aportació de Josep Antoni Domingo i Borràs, Cronista d'Algemesí, a la revista Orgues del País Valencià, núm. XVII. Març de 1981.