La primera impressió que fan els textos més o menys humorístics que ens han deixat els trobadors és un xic desconcertant. Potser és perquè han passat huit segles i les nostres estructures mentals han variat tant que no podem arribar a copsar quin valor li donaven ells a l’humor. Potser també és que encara patim del pes que ens va deixar la crítica romàntica sobre els trobadors.

 

Perquè si hi ha una valoració moderna en què tothom està d’acord és la que rep Bernart de Ventadorn. Tothom el reconeix com el poeta líric més elegíac de tota la producció occitana. Pot sobtar doncs que els seus col.legues feren servir les seues composicions com a base de paròdies diverses.

 

Amics N’Arnautz, cent dompnas d’aut paratge
van outramar e son a meia via,
e non podon lai complir lor viatge,
ni sai tornar per nuilla ren que sia,
si non o fan per aital covinen
c’un pet fassatz que mova un tal ven
que las dompnas vadan a salvamen.
Fer l’etz o non, que saber o voldria?

Amic Arnaut, cent dames d’alt llinatge van a ultramar i es troben a mig camí, i no poden terminar el viatge ni tornar ací de cap manera si no és amb aquesta condició: que us feu un pet que aixeque tal vent que les dames vagen a salvació. Vos el fareu o no?, que voldria saber-ho.(1)

Lo don vos dei molt mercejar
E l’ondrat nom que m’avètz mes,
E d’aitan vos vulh segurar
Qu’en farai un vent tan cortés,
Que mia domna qu’es la melhor
Del mon e la plus avinens,
Farai passar a la dolçor
Del temps con filhas altras cent.

Us he d’agrair molt aquest dó, i el nom magnífic que m’heu donat; i per això vull assegurar-vos que faré del pet un vent tan cortés que faré passar, pel temps dolç, amb cent altres donzelles, la meua dama que és la millor del món i la més agradable. (2)

 

La peça és interessant a més a més pel caràcter bilingüe occità/galaico-portugués, i perquè transcriu perfectament el caràcter d’intertextualitat de la producció trobadoresca.

Independentment del llinatge de l’autor, aquests poetes es lliuren a exercicis retòrics capaços de qüestionar els mateixos fonaments de l’univers cortés.

I com no podia ser d’una altra manera el tema per excel.lencia, l’amor cortés, rep la seua càrrega de paròdies més o menys obscenes. Encara que n’hi ha que no són escatològiques, com la següent tensó de Montan.

Nelli la considera com la poesia “la plus licencieuse de la littérature occitane”. S’utilitza evidentment el nom de Montan amb un objectiu eròtic (el penis que “puja”). Finalitat única: fer riure mantenint una especie de lirisme bufó deliberadament grotesc. Cal remarcar l’efecte còmic que produeix el primer vers de la segona estrofa, responent al de la primera estrofa:

 

 

Eu venh vas vos, Sénher, fauda levada,
qu’auzit ai dir qu’avetz nom En Montan,
Qu’anc de fotre non fui assazonada,
Et ai tengut dos ans un capelan,
E sos clèrgues e tota sa masnada,
Et ai gròs cul espès e tramejan
E màger con [que] d’autra femna nada.

Et eu vas vos, Dòmna, ab braga baissada,
Ab màger viet de nulh ase en despan;
E fotrai vos de tal arandonada
Que los linçòls tergeretz l’endeman
E pos diretz qu’òps i es la bugada;
Ni mais no’m lèu [mais] mei colhon gran
Se tant no’us fot que vos jairetz pasmada.

 

Vinc a vos, Senyor, falda aixecada, car he sentit dir que us nomeu Montan; mai de fotre no fon sadollada, i hi vaig tenir ocupats durant dos anys un capellà, els seus clergues i tot el seu seguici. Tinc el cul ample, espés i eixerit, i el cony més gran que cap altra dona al món.
I jo vinc a vos, Senyora, pantalons baixats, amb un penis més gran que el d’un ase en zel; i us fotré amb tal ardor que l’endemà haureu de netejar els llençols perquè els caldrà, pensareu, anar a la bugada. I no ens n’anirem d’ací, ni jo ni els meus grans collons sense haver-vos fotut fins a caure desmaiada. (3)

 

Ja el primer trobador conegut, Guilhem d’Aquitania, inaugura la lírica romànica fent servir aquest efecte còmic de juxtaposició d’un registre elevat amb un de baix.

Cal recordar que ja li deien a l’època “jocundus” i “facetus”. D’ell s’afirmava que era de gràcia histriònica i, el que és pitjor, habitual de les tavernes (segons els cronistes eclesiàstics, és clar).

 

 

En definitiva, com assenyala Ernst Curtius(5), el dualisme còmic-seriós és, a partir de l’Antiguitat tardana, un esquema ideològic i formal. Els poetes medievals, encara que no ho trobaren formulat així, tenien una preferència per totes les formes de creuament i barreja d’estils. Preferència que els occitans explotaren al màxim amb tots els seus gèneres dialogístics en què s’interpel.len per debatre i criticar-se els uns als altres.

 

...quoi traisses bran ni.s crides enseigna.
Ben aia cel qe tant gen lo enseigna,
car el sitot ha maiors onclas qe ors,
no.ill tengron pro, tan lo destreis paors.

...desembeinar la seua espassa ni per cridar el seu crit de guerra. Beneït siga qui l’ensenyà tan bé, perquè encara que té les ungles més grans que les d’un ós, no li van servir de res, tant l’angoixa la por.(6)

 

L’escurgachar me fa tan gran feresa
qe ja per pauc non renec tot qant es,
e.l garnisos m’ausi, tan fort me pesa...

 

Fer de sentinella em fa tal feredat que per poc no renegue de tot quan existeix, i l’arnès em mata, de tant que em pesa... (7)

 

De vegades el to humorístic és la millor arma per a oposar-se a les seues ordres. Quan en 1248 Carles d’Anjou decidí partir a la setena croada, Sordel es negà a acompanyar-lo, com d’altres occitans. I no trobà millor excusa que el vell tema ovidià de la por a la mar. Tanmateix, per fer la seua negativa menys ofensiva, li proposa a canvi que se’n porte amb ell a.... Bertran d’Alamanon:

 

 

Mas s’ab se vol marinier ben saben
de la mar, men En Bertran, si l’es gen,
d’Alamanon, q’a lui sai q’es plazen,
e sap tan be qal son li meillor ven,
q’en un jorn passa e s’en torna leumen,
e.l coms lai mi, qe poder ni talen
non hai passar la mar al meu viven:
tan mi fai mortz de paor e spaven.

 

Però si vol amb ell un mariner que conega bé la mar, que s’emporte, si li plau, a Bertran d’Alamanon, que sé que a ell li agrada, i sap tan bé quins són els millors vents que en un sol dia va i torna fàcilment; i el comte que em deixe, que no tinc ni forces ni desig de travessar la mar mentre visca: tanta por i feredat em fa la mort. (9)

 

El cas és que els seus amics ja es reien de les seues efusions amoroses, per exemple el trobador Blacasset. Blacasset i Sordel van coincidir a la cort de Raimon Berenguer IV de Provença. El primer li gastarà la broma al segon de comentar una estrofa molt sentida que havia escrit sobre el tema recurrent del cor furtat. En ella, Sordel dramatitzava sobre el poder dels ulls de la seua dama que li havien arrabassat el cor la primera vegada que es veieren... Blacasset seguint les mateixes rimes i la mateixa mètrica, li responia:

 

 

Per cinq en podetz demandar
vostre cors, pos emblatz vos fo,
En Sordel, si.us voletz clamar
al comte, ni.us tenh a razo
de lei que fes vas vos tan gran feunia
que.us emblet cor, don vos fes tal engan
que.n podetz cinq recobrar plaidejan,
e datz m’en un, Sordel, qu’eu no.n ai mia.

 

Podeu demanar cinc pel vostre cor, que us va ser furtat, Sordel, si voleu queixar-vos al comte, i us fa justícia amb aquella que cometé tan gran felonia furtant-vos el cor, amb la qual cosa vos féu tal engany que pleitejant podeu recuperar-ne cinc, i doneu-me’n un, Sordel, que jo no en tinc cap. (10)

 

Ben sabon tut d’En Sordel son usage,
que ben ama, ses jauzimen, s’amia
ni ja non voill que.il vegna d’agradage
qe.l colga ab se, qar vergona.l penria

 

Tots coneixen bé el costum de Sordel, que estima la seua amiga sense gaudir-la; i no vull que a ella li vinga de gust jaure amb ell, perquè ell en tindria vergonya. (11)

 

Bertran d’Alamanon discuteix amb Granet en una curiosa tensó sobre l’Anticrist i sobre la inconstància en amor. Com que la seua senyora l’ha enganyat, creu tenir tot el dret a buscar-se un altre amor. I la millor excusa que se li acut és l’exemple de Sordel, de qui diu que és un expert en això de canviar d’enamorada:

 

 

Car me camiet, camiar l’ay eyssamen;
Pos en Sordel n’a ben camiadas cen,
Ben puiesc camiar una, si no m’es bona.

 

Ella m’ha canviat per un altre, la canviaré jo al meu torn. Si en Sordel ha canviat cent vegades d’amant, jo puc molt bé canviar-ne una, si no m’és bona. (12)

 

E tot qan m’a ofes en aiqest an
de bon talan perdon a Ser Sordel,
q’el meteis me venzara jugan,
per qe no.m cal ausir lo de coutel;
q’el savei ben q’ambos sos palafres
e son destrier el a jugat totz tres;
s’el ven a flum, e no.ill a gau ni pon,
despoilla si e mostra son reon.

 

De bon grat li perdone a Sordel tot el que m’ha ofés enguany, perquè ell mateix em venjarà jugant, així no em caldrà matar-lo a ganivetades. Bé s’ha jugat ell els tres: els seus dos palafrens i el seu corser; i si arriba a un riu on no n’hi ha ni gual ni pont, es despulla i mostra la seua redonesa. (13)

 

Un dels amics de Sordel, Peire Bremon Ricas Novas, va intercanviar amb ell unes cançons d’un altre caire. Els següents versos formen part de la polèmica en què aquests antics amics, per causes desconegudes, s’embranquen en una agra discussió. Sordel ridiculitza el seu col.lega esbossant les seues maneres refinades amb les dames,

 

 

Car sol si sap peigner et afaitar,
e car se feing tot jorn non sap de que,
e car se sap torser e remirar
cre qe.is n’azut tota dompna de se.

 

Només perquè sap pintar-se i afaitar-se i perquè sempre presumeix no se sap de què, i perquè sap remenar el cos i contemplar-se, creu que tota dona es corprén d’ell. (14)

 

Aquest personatge va deixar de trobar i va arribar a ser bisbe de Tolosa quan la croada contra els càtars. Tenint en compte que va ser el suport espiritual de la croada, és molt probable que el públic cortés gaudira d’aquesta interpolació obscena, sobre qui va participar tan cegament en la destrucció de terres occitanes:

 

 

E lai de Marseilla.N Folquet
qe chanta de fotr’e folet
per una brutta cui s’aten
c’a plus ample con d’un cabet,
e fora.il meils pesqes ab ret
en mar can non la movool ven

 

I allí Folquet de Marselha que canta com un boig de fotre per una basta per la que es preocupa, que té un cony més ample que un capçal; faria millor de pescar amb xarxa al mar quan el vent no el mou. (15)

 

A vos m’autrei, bona dompna de Berga:
vots etz aurs, e vostres maritz merga.

A vos em lliure, bona dama de Berga; vos sou or pur, i el vostre marit, merga. (16)

Desfigura doncs la paraula que tots coneixem per fer-la rimar amb el seu odiat llinatge de Berga i produir, de pas, l’estrepitosa riallada dels habitants del Berguedà que segurament aplaudiren i se sorprendrien per la referència punyent.

 

Res aurana
Dieus engana
Cum desfaça’l lei romana,
Crestïana
Fot sotz vana
Quaranta vetz la setmana[...]
Anc clergavis
Ni gramavis,
Sarrazins ni Almoravis,
Non donavis
Tals culavis
Dessobre fòrt de cons cavis.
Rogier, grieu auretz bon avis
Si la colha bo’us tòl clavis.

Creatura frívola, enganya Déu violant la llei romana. Sota la flaçada fot una cristiana quaranta vegades per semana [...] Mai clergue ni lletrat, sarrasí ni almoràvid, no donavis tals culavis sobre fortalesa de conys cavis. Roger, els vostres avantpassats no seran gaire bons, si un clavis no us suprimeix els collons. (17)

 

La següent poesia és una d’eixes composicions que han arribat fins a nosaltres sense identificació d’autor. Val la pena per ser una cançó amorosa (de fin’amor, v.16) basada en hàbils jocs de paraules i en metàfores retòriques. Imaginem com gaudirien, per exemple, els estudiants del trivium. Però de fet, segur que la comprenien perfectament tots aquells que havien rebut un mínim d’educació gramatical:

 

E s’ieu ja, bella, tan vail
ch’amdui siam conjuntiu
nostre cor ferm optatiu,
pois non prezarai un ail
cels, c’ab voluntat activa
pauzan contra mi eror
e pugnon che disjuntiva
si’a nostra fin’amor[...]
Quan sera copulativa
cartenguda nostr’amor,
ja non er de mal passiva.
Ieu dich ver; per chai por?
E car es nominativa
volgr’aver un genitiu
de vos, chi es emperativa

I si jo, bella, valc tant que aconseguisc que tots dos siguem conjuntius i els nostres cors optatius (desitjosos), aleshores no apreciaré ni un all els que amb voluntat activa m’angoixen i procuren que en el nostre lleial amor hi haja disjuntiva. [...] Quan el nostre preuat amor siga copulatiu, ja no serà passiu (patidor) de mal. Dic la veritat; per què tinc por? I doncs sou nominativa (cèlebre), voldria tenir un genitiu (fill) de vos que sou imperativa (excel.lent). (18)

No és pas l’únic trobador que es dedica a un exercici paregut. De fet, aquesta utilització de termes gramaticals i retòrics procedeix del sistema escolar de la tardana Antiguitat. Es tracta de bromes erudites molt populars en l’edat mitjana llatina, on es feien servir les designacions dels casos com a eufemismes mordaços en els dos grans temes de les sàtires medievals: la cobdicia de la cúria (a Roma només triomfen l’accusatiuus i el datiuus.) i la corrupció dels costums (genitiuus).

 

Tampoc no és segur que totes aquestes peces que hem vist foren escrites exclusivament per a un públic masculí, el dels “companhos”. No es pot demostrar el contrari, però no seria d’estranyar que també les dones gaudiren d’aquest ambient carnavalesc i refrescant, segons es mire...