RECONSTRUIR L’ALTERNATIVA D’ESQUERRES

El mes estiuenc d’agost pot ser adequat per a les reflexions. I és clar que tota la gent d’esquerres hauria de reflexionar sobre com superar la dolenta situació generada en primer lloc per la victòria del PP en les eleccions municipals i autonòmiques a la “Comunitat Valenciana”, i en segon lloc pel trencament de l’acord del Compromís.

Aquestes reflexions no s’haurien de reduir a “una cadena infinita de rèpliques” a la qual certament Carles Arnal no està obligat, encara que haurà d’acceptar que es replique a les seues afirmacions (podeu trobar la darrera rèplica en http://annanoticies.com/2007/08/06/darrera-replica-a-rafael-pla/#comments).

Escrivia, el 28 de maig, que “Davant una derrota de la magnitud de la que hem patit, el primer perill és la descomposició. I contribuirem a ella si comencem a tirar-nos les culpes uns a altres: EUPV al Bloc, el Bloc a EUPV, el PCPV a Esquerra i País, Esquerra i País al PCPV, etc.“. Això, malauradament, és el que ha passat. Però sense renunciar a respondre a tergiversacions, contraposant fets documentats a interpretacions esbiaixades, hem d’anar més enllà en l’anàlisi autocrítica.

La Comissió Política del PCPV, en juny de 2005, va assenyalar la convergència programàtica i la mobilització social com eines fonamentals per a impulsar la convergència política i social de l’esquerra. Però en juny de 2007, després del resultat electoral, vam haver de reconèixer que era també imprescindible l’articulació de teixit social amb voluntat d’alternativa a allò existent. Sense aquesta articulació en profunditat, que requereix un treball de base ampli, llarg i pacient, la mobilització social en el carrer no pot involucrar a la majoria social imprescindible per a canviar les coses, i s’està inerme davant de les manipulacions mediàtiques, cosa que té la seua traducció en uns resultats electorals decebedors.

Doncs bé, amb el que ha passat després de les eleccions, a les tres condicions assenyalades (programa, mobilització social i articulació de teixit social alternatiu) caldrà afegir una quarta: honestedat política. És clar que una convergència sòlida d’esquerres solament és possible amb persones i organitzacions disposades a acomplir els acords que signen, i que no utilitzen els escons obtinguts en contra de les organitzacions que els han permès la seua obtenció.

El punts 16é del Manifest del Compromís feia una crida a “la transparència, la regeneració democràtica i la recuperació de l’ètica en la vida política“. Però malauradament, la tolerància davant de la corrupció sembla haver-se estés dins d’àmbits suposadament d’esquerres. I així, junt amb la descarada corrupció econòmica al si de la dreta, hem hagut de constatar comportaments de notòria deshonestedat política de gent que havia assumit un programa d’esquerres, junt amb intents de justificar la deslleialtat als acords signats.

Seria, tanmateix, un greu error tancar-nos en nosaltres mateixos renunciant a la convergència política i social de les esquerres. Al temps que reconeguem la lleialtat de l’organització relativament majoritària d’Els Verds i dels companys d’Izquierda Republicana, als intents de demonitzar als comunistes no es pot respondre amb un injust intent de demonitzar genèricament als nacionalistes. Segur que hi ha molta gent nacionalista d’esquerres que vol ser fidel als acords del Compromís pel País Valencià, i no comparteix la pràctica d’incomplir els acords signats. Hem d’esforçar-nos per evitar que una informació distorsionada la confundisca, i obrir les portes per a la participació de tota la gent honesta d’esquerres en la construcció d’una alternativa d’esquerres, al voltant d’Esquerra Unida del País Valencià, en front de la dreta extrema del PP i del bipartidisme.

Rafael Pla López
secretari de Formació i Debat del PCPV