Carlos Llorens fa referència al canvi en els noms dels carrers, relatant l'ocorregut en la que vivia: Unió Ferroviària:

"La nomenclatura del carrer en els seus successius canvis, va reflectir al seu torn el procés dels esdeveniments socials. Abans de 1917, acabat de traçar el carrer en el Plànol Municipal d'Eixample, quan era major el nombre de solars que el d'edificis, se li va designar com el carrer número 14 del Plànol. Arran de la vaga dels ferroviaris de l'estiu de 1917, que en aquesta zona del barri de Russafa va tenir un dels seus principals focus d'agitació, se li va assignar el nom d'Unió Ferroviària. A la dictadura de Primo de Rivera li va semblar excessivament proletaritzada tal denominació, canviant-la pel nom de Doctor Moliner. La proclamació de la República va dur la restauració de la Unió Ferroviària, el que havia de durar el mateix temps d'existència que aquella. La victòria feixista va retornar el nom del Doctor Moliner al primitiu carrer número 14 del Plànol, per a poc després substituir-lo pel de Sueca que encara perdura" (Llorens: 1978: 63)

Lise Ricol London secretària d'André Marty , l'organitzador de les Brigades Internacionals, en el seu llibre : La madeixa del temps. Roja Primavera, evoca d'aquesta manera la plaça d'Emilio Cautelar:

M'agrada anar al mercat de flors de la plaça Emilio Castelar, prop de la qual visc actualment. Amb el bon temps, els amos de la casa on m'allotge s'han anat a Elx, i jo m'he canviat a una habitacioneta de l'hotel Europa, situat en el carrer de Ribera, que desemboca en la plaça. Segueix existint, idèntica, com podré verificar-ho en 1987 durant la peregrinació que emprenem amb Frédo i Fernande pel país dels nostres pares .

Un matí, m'adone que hi ha una gran animació i un inusitat moviment de gent que convergeix cap al centre del mercat. M'unisc als curiosos; fent ús dels colzes, m'òbric pas fins a les primeres files i veig a Pasionaria, somrient, envoltada de floristes, mestresses i passejants que, al reconèixer-la, s'apinyen al seu voltant oferint-li flors. Quasi no pot amb els rams que estreny contra el seu pit:

—Gràcies, gràcies, però no sóc una deessa hindú, només tinc dos braços i dues mans, siguen raonables, queden-se amb les flors, adornen les seues cases...

Algunes dones volen besar-li la mà, altres tocar els plecs del seu llarg vestit negre:

—No, això no! —explica, tractant de soltar-se—. No sóc la verge, sóc Dolores Ibárruri, la vostra camarada, la vostra amiga. Compartisc la vostra destinació, les vostres alegries, les vostres penes, les vostres esperances...

La veu s'estova, no necessita altaveus o micròfons per a arribar lluny. Fa un moment, un s'haguera cregut en una ocelleria sorollosa, i ara, en profund silenci, se segueix l'improvisat discurs. L'emoció arriba al seu punt àlgid quan Pasionaria evoca els durs combats que sostenen «els nostres homes» perquè «els nostres fills» puguen viure lliures i feliços en una Espanya democràtica, on se'ls òbriguen les portes del saber...

—Com els que lluiten amb les armes en la mà, nosaltres diem també: Més val morir dempeus que viure de genolls! Valor, germanes meves, i gràcies per les flors. Vencerem!

 

Notícia dels canvis en la llista de carrers arreplegada en L'Almanac de Las Provincias de 1940.

l'abril de 2005 s'observen alguns canvis "testimonials". Recuperant els seus anteriors noms