Amb la victòria dels revoltats contra la República van acabar les il7lusions que la Segona República havia sembrat, i el que és molt pitjor es va estendre la terrible repressió ja iniciada contra els republicans en la zona nacional. Detencions, afusellaments, tortures, exili... es va iniciar l'espantosa dictadura franquista que vam patir fins a la mort del dictador Franco.

Arrepleguem a través de testimoniatges els llocs de repressió, llocs per a la memòria, més destacats en la ciutat de València.

Vicent Gavarda en el seu estudi sobre la repressió franquista "Els afusellaments al País Valencià" assenyala que aquestes són les principals presons en la ciutat: "Presó cel7lular de València, anomenada també Presó Model, l'antic Monestir de Sant Miquel dels Reis, que es transformarà en penal; també hi apareixen d'altres centres com la presó Militar de Montolivet, la Presó Nova de Santa Clara (convent); la provincial de dones; fins i tot les Torres de Quart serviren per aquests fins".

 

Presó Model

 

Record de l'escultor Tonico Ballester al finalitzar la guerra:

Vaig regressar a casa al cap d'un parell de dies. Allí em va visitar un company escultor, el nom del qual preferisc silenciar, per a comunicar-me que coneixia per la premsa una citació perquè els artistes ens presentàrem en l'Escola de Belles Arts; segons ell, era convenient presentar-se, per descomptat, ell pensava acudir. Li vaig dir que estàvem exposats a una trampa, però per aclarir promte la situació i incertesa del moment, contra l'opinió de la meua esposa, em vaig deixar arrossegar i em vaig presentar amb ell en l'Escola. Efectivament, va succeir el pitjor; seguint les indicacions d'alguns "companys" traïdors i oportunistes, la policia ens va anar detenint i internant-nos en el Col7legi del Sagrat Cor de Jesús, aquell col7legi de senyoretes situat en el carrer Mur de Sta. Anna, habilitat momentàniament com presó preventiva, i des del qual ens anaven distribuint a diferents camps de concentració o presons.

En aquest col7legi ens trobem amics i camarades anteriorment capturats: el fotògraf i pintor Martín Vidal Corella, aïllat en una cel7la individual i desdentat a causa de les brutals pallisses rebudes; el Dr. Jimenez del Rey, que havia intentat suïcidar-se tallant-se les venes del canell i que va ser salvat a última hora pels mateixos companys presos a l'aconseguir que a alguns d'ells els fora permès dur-lo a l'Hospital Provincial.

Al cap d'uns 20 dies ens van traslladar a la Presó Model; allí vaig trobar a l'escultor Torán, afusellat dies després junt amb Alfredo Gomis i al dibuixant humorista Bluf, a Paterna. Efectivament, Gomis no havia aconseguit el seu propòsit de fugir a Alacant. Una vegada per setmana, el que anomenàvem "dia de la saca" ,uns 20 o 30 presos que eren transportats a Paterna per a ser afusellats; tots sabíem per les informacions dels presos que treballaven en l'oficina que aquell dia de saca després de1 dinar, Gomis seria un dels "cridats"; vam mantenir el secret entre nosaltres; al ser cridat pel seu nom des dels altaveus amb l'afegiment "amb tot", Gomis va eixir disparat sense acomiadar-se de ningú, i, molt conscient de la seua destinació, va cridar "Vengeu-nos!".

(pot llegir-se el testimoniatge complet en la web: http://www.nodo50.org/age/colabor1/tonicoballester.htm)

 

La Presó Model de Valéncia (també anomenada Presó Cel7lular), edificada el 1907, és un edifici de rajola rogenca bruta de pols, amb una estructura que és una barreja de magatzem i de fàbrica dun estil singular. Una portada gran, uns jardins descurats, guàrdies amb fusells i funcionaris amb uniforme de color verd destenyit, pàl.lid. Entrant, als dos costats, uns edificis auxiliars que serveixen doficines, al mig, una porta tancada amb clau, amb un home uniformat vigilant-ne lentrada, sobre la qual hi ha la frase Odia al delito, compadece al delincuente, presidida per un Sagrat Cor entronitzat sobre la llegenda Arriba España. A vista docell, el plànol daquest és en forma de ventall, amb galeries radials que convergeixen en el lloc anomenat Centro de Vigilancia; quatre galeries, cadascuna amb una escala de ferro que hi dóna laparença dun vaixell de guerra, i dos pisos amb dos corredors amb baranes també de ferro, i portes, moltes portes, amb un número damunt. Vora cada galeria hi ha un petit pati que les separa i les uneix a lhora de lesplai. La planta baixa de la primera está destinada als condemnats a mort, generalment plena a vessar dinquilins, i hi ha adossades la Sala de Corrección i la capella. És un lloc on van arribar a concentrar-se, de vegades, més de 15.000 presoners, malgrat que la capacitat original només nera de 528 persones.

Vicent Gabarda, Vicent. Els afusellaments al País Valencià

 

Penal de Sant Miquel dels Reis

A l'arribada al Penal vam haver de sotmetre'ns al conegut aïllament del període sanitari. Ens van distribuir individualment, en la *izrie de cel·les que estaven en diverses plantes, prop de la Infermeria , a les quals s'accedia per una escala que donava al pati menut, on vam romandre un mes.

El nostre aïllament no va ser complet, ni podia ser-ho. Una població de més de 4.000 presos, estava regida per un aparell administratiu compost pel director, Administrador, tres Caps de Serveis, un grup d'Oficials i Guàrdies, el Mestre, un Metge i el Capellà. La seua insuficiència, sens dubte, es cobria o neutralitzava mitjançant els presos, col·locats en els més diversos llocs des de les Oficines fins a les més simples tasques de neteja.

Els repartidors del ranxo —el brou de malta al matí, els cassons d'arròs amb bledes i abundant aigua al migdia i a la nit— que eren sempre presos, acompanyats pel corresponent Oficial de Presons, eren també transmissors sigilosos de notícies i, encara que en menys ocasions, fins i tot d'algun paper o escrit. Des del mateix moment del nostre ingrés en la presó els grups polítics organitzats en el Penal coneixien la nostra afiliació, bé pels Expedients, manejats en l'Oficina pel personal de presos allí emprats, o per referències d'un o altre company ja internat

Una Presó franquista era la versió, corregida i augmentada, de la Caserna de l'època; amb menys graus jeràrquics, però amb major autoritarisme. Des de les primeres hores del matí fins a les de la nit se succeïen els tocs de trompeta, les cridades a formació, els recomptes.

A les sis del matí, diana; a les 7, el recompte de l'Oficial que acabava la seua jornada, estant ja tot el personal dempeus i els bolics polidament ordenats; a les 8, el desdejuni, un cassó de malta superaiguada i tot just amb algun mil·ligram de sucre; a les 9, nou recompte amb la seua consegüent formació, a càrrec de l'Oficial entrant; a les 9 i mitja altra cridada a formació per a eixir al pati; a les 12 i mitja formació de nou en el pati, en quatre o cinc files, davant altres tantes calderes de ranxo per al seu repartiment, i seguidament retirada —també en formació— als dormitoris; poc després, a les tres de la vesprada repetició de cridades i formació per a nova eixida a patis; a les 5 o les 6, segons l'època de l'any, es distribuïa el ranxo de la nit, amb les formacions de rigor i es tocava a retirada a dormitoris, on a continuació es tornava a passar recompte per l'Oficial de guàrdia, i, finalment, uns minuts després, es tocava silenci. Alguna que altra vegada es produïa un error de comptes entre l'Oficial sortint i l'entrant, el que obligava a repetir l'operació. Altres motius per a tocs, cridades i formacions eren les visites oficials que es produïen amb alguna freqüència.

Carlos Llorens. La primera dècada.

 

Vaig a descriure, «grosso modo», el que és San Miguel. Un casalot gran, meitat convent meitat presó, antigament crec que palau, amb dos patis interiors, el gran i el menut com els anomenem, separats per l'església, aquesta bastant espaiosa però freturosa de bellesa, les seues parets, les quals donen als patis, úniques que veiem, grises i fredes. El pati menut, de caràcter conventual, amb pòrtics que han estat i avui estan tapiats, és més arreplegat, més íntim, que el gran. Aquest tindrà uns cinquanta metres en quadre i ja presenta aspecte de presidi, circumdat per una coberta o voladís de zinc, amb les seues tres portes col·locades com per ventura, sense simetria; en ell estan totes les dependències del penal, ajudantia, economat, barberia, excusats, entrada a l'església, peculi, forn, rastell, etc. Jo estic quasi sempre en el menut, amb un grup de gent de Manises. La característica especial, o essencial, d'aquests dies és el gran fred, pel que, per a defensar-nos d'ell ens estacionem en el «túnel», ampli corredor cobert que uneix els dos patis.

Fins ara havia estat allotjat en el sisè dormitori, primera brigada. A allò se li anomena dormitori, sens dubte perquè allí es dorm, clar que els rafals per a tancar guanyat també són dormitoris, i conste que no vull comparar-los amb açò. Abreujant, el tal dormitori és un corredor ampli, amb grans columnes al mig, peça de l'antic convent, en la qual, de la forma que millor podem, ens fiquem al llit uns dos-cents quaranta presos, en dues files de nosaltres arrimats a les parets i nou o deu entre cada dues columnes. Jo dormia entre aquests últims, al costat de l'estret passadís que ens separa dels que estan al costat de la paret. Per llit un matalasset, el mateix de la Model , estés sobre el bla somier del sòl i, afortunat d'aquell que té matalasset! Veritablement s'està més ample que sent tretze en una cel·la, doncs ací disposem entre cinquanta i seixanta centímetres d'amplària, sense encreuament de cames. En aquell dormitori, el sisè, aigua teníem la que es pujava en càntirs; jo dormia al costat de López i he renyit.

A més de la nau on jo estava, en el sisè havia altres tres, una paral·lela a la meva, altra a continuació de l'anterior i la tercera perpendicular enmig de les dues. A la nit, la característica principal de tal dormitori era l'atmosfera quasi irrespirable que es formava: finestres tancades, homes amuntegats i sostres molt baixos; no feia calor, però tampoc fred.

Per la mateixa escala, la qual dóna al túnel, s'entra a dos dormitoris més, la cambra i el cinquè. Des de les nostres finestres es veu l'horta, Alboraia, el Cabanyal, un tros de mar i el pas d'éssers que, oh Déus!, gaudeixen de la inefable dita de la llibertat; anar on volen, dormir en llit calent, amb la seua dona el que la tinga, etc., etc. Les parets del dormitori, del sisè i de tots, estan, com no podia ser menys, adornades amb els clàssics domassos: maletes, sacs, flassades, peces de vestir, cistelles i tota la resta que es puga imaginar.

Manuel García Corachán. Memòries d'un presidiari

 

Convento de Santa Clara

A pesar de la nostra situació tan desesperada, altres persones es trobaven pitjor que nosaltres. Molts mutilats de l'Exèrcit Republicà caminaven de poble en poble, mendigant un tros de pa o unes creïlles amb els quals alimentar-se fins a tornar a les seues cases, i els gitanos, adults o xiquets, es desplaçaven descalços a totes parts, també mendigant.

Un dia, la meua tia Lola, una germana de la meua mare, ens va dur al Convent de Santa Clara a València, en aquell temps convent de monges i presó de dones, on estava reclosa la meua mare. El meu germà, distingint-la aguaitada per una de les finestres amb vista a la carretera, es va soltar de la mà de la meua tia i va córrer cap a ella, amb tan dolenta sort que una bicicleta li va atropellar, ferint-li en el cap i precisant d'assistència mèdica, que va rebre en la mateixa presó. A partir de llavors, ja ens quedem amb la meua mare a la presó.

Conserve alguns vívids records d'aquells dies: unes aigüeres on les preses rentaven la seua roba, avions feixistes executant cabrioles pel cel o una tanca amb garites de guàrdies que envoltava tot el pati. Sempre que ens visitava la meua tia Lola, una adolescent en aquell temps, ens permetien al meu germà i a mi acompanyar-la a passejar una estona pels voltants del carrer, el que ella aprofitava per a, en un lloc on no poguérem ser vists, descosir-me part del doblec dels meus pantalons curts, introduint en ell una menuda nota, tot just unes línies, abans de tornar a cosir-lo, perquè cada vegada que entràvem o eixíem de la presó havíem de passar, prèviament, per una sala on ens escorcollaven

Eren els anys en els quals, joves i no tan joves, venien llumins i tabac a les portes de les massificades presons, en les quals, a l'eixir escortats pels guàrdies civils per a pujar als camions, alguns presoners deixaven caure al sòl, dissimuladament, alguna caixa de llumins o algun paquet de tabac buit, amb una nota en el seu interior en la qual informaven, tal vegada, de la data del seu pròxim judici o, qui sap, la del seu immediat afusellament. Els que estaven al corrent ho arreplegaven amb cura de no ser vists i anaven a les cases dels familiars dels presos, lliurant-los el missatge i rebent la voluntat a canvi.

En aquells dies de presó en el Convent de Santa Clara, m'entretenia construint cases de fang en el sòl on introduïa sargantanes que capturava pel pati. Quan les presoneres em preguntaven què estava fent, els responia que construïa una presó i que les sargantanes eren les preses de la República. No sé molt bé perquè els contestava això, però a elles els feia riure.

La propaganda franquista es va esforçar a donar una imatge positiva del seu règim penitenciari, presentant-lo -negant l'evidència- com un sistema humà, basat en la justícia i en els principis cristians de la Santa Mare Església. Però la realitat era molt distinta. "La idea de les íntimes relacions entre marxisme i inferioritat mental ja l'havíem exposat anteriorment en altres treballs. La comprovació de les nostres hipòtesis té enorme transcendència polític-social, doncs si militen en el marxisme de preferència psicòpates antisocials, com és la nostra idea, la segregació d'aquests subjectes des de la infància, podria alliberar a la societat de plaga tan terrible", dogmatitzava el comandant Antonio Vallejo Nájera, cap dels Serveis Psiquiàtrics Militars de Franco i director de les Investigacions Psicològiques dels Camps de Concentració. "Recorde's, per a comprendre l'activíssima participació del sexe femení en la revolució marxista, la seua característica debilitat d'equilibri mental, la menor resistència a les influències ambientals, la inseguretat del control sobre la personalitat... ", asseverava .

Vicente Muñiz i José Vicente Muñiz. Agualimpia. Editorial Sepha

 

Plaça de Bous

No és fàcil precisar l'abast que va tenir la repressió en les primeres setmanes d'abril. Eren moments de completa desorientació. El mateix aparell repressor de Franco, que arribava ja alliçonat per anteriors captures d'altres poblacions amb el seu consegüent seguici de forces jurídicopolicíaques i políticopropagandistes es trobaven una miqueta desbordades pel volum de la presa assolida i a tan escassos dies després de l'ocupació de Catalunya.

Encara en marxa els excombatients republicans pels camins que enllaçaven els Fronts de Llevant a València i ja se'ls comminava a canalitzar-se cap a les Places de bous i Camps esportius, per a la seua concentració i posterior identificació i classificació. Milers i milers de soldats republicans, que arribaven morts de fam i cansament, acollien de bona fe la crida que insistentment se'ls feia per Ràdio i Premsa, caent així en la trampa amb la major ingenuïtat, creient que allí, en els improvisats camps de concentració, se'ls facilitaria en primer terme menjar i després passatge o mitjans de transport fins als seus pobles.

La Plaça de Bous de València va ser un dels exemples que tota la ciutat va poder conèixer per la seua situació en el nucli urbà. Allí van mantenir tancats durant diverses setmanes a milers d'excombatients de la República. L'esporga dels presoners es feia mitjançant delacions de les comissions dels pobles que acudien per a descobrir a presumptes "criminals". Uns altres, més afortunats, van assolir eixir de moment gràcies als certificats que parents i bons amics els van remetre.

Des del carrer no podíem saber quin tipus de menjar se'ls donava -si és que menjaven-; però, el fet revelador del tipus de dieta a que estaven sotmesos ho evidenciava l'espectacle que oferien els que s'aglomeraven al costat de les escasses portes que llavors tenia la Plaça de Bous demanant menjar als transeünts. Era corrent el lliurament furtiu des del carrer d'entrepans o fruites als que s'apinyaven al costat de la porta del costat de la Infermeria.

Tampoc era molt el que se'ls podia ajudar des del carrer. Primer, perquè molt poca gent d'esquerres tenia en les seues butxaques diners "vàlid". El nou règim nacionalsindicalista iniciava les seues operacions financeres amb un colp de rapinya a les butxaques dels espanyols de la zona republicana, com bestreta del rosari d'estafes que caracteritzarien al règim, no reconeixent el valor dels diners emesos per la República , com si eixos diners no constituïren la contrapartida del treball de mitja Espanya. En segon lloc, el clima persecutori que es va deslliurar a València i Província, com en la resta de l'Espanya republicana, no resultava el més propici per a significar-se, encara que anara en el seu més elemental sentit humà, com afectat pel dolor dels espanyols concentrats en la Plaça de Bous, acostant-se a les escletxes de les portes per a proporcionar-los algun alleugeriment a la seua dura situació.

Carlos Llorens, La primera dècada. Fernando Torres Editor. 1984.

 

A pesar de la promesa que, a la Plaça de Bous de Valéncia i tots altres punts de partida cap als camps de concentració, se’ls hi subministraria menjar, la situació dels que hi eren reclosos era força diferent. A la Plaça de Bous, dins del nucli urbá, hi romangueren tancats durant algunes setmanes milers de combatents a l’espera de la llibertat després de la consegüent análisi de la seua situació. La tria es feia mitjançant delacions de les comissions dels pobles que acudien per descobrir els presumptes criminals; d’altres, més afortunats, aconseguiren d’eixir de moment grácies als certificats que parents bons amics van remetre. Des del carrer es podia observar la situació de l’interior per l’espectacle que oferien els que s’aglomeraven vora les poques portes que llavors hi havia a la plaça, per demanar menjar als transeünts; era corrent que algunes persones lliurassen furtivament des del carrer entrepans fruita als que eren a la porta de la banda de la infermeria. Peró el clima de persecució que patí Valéncia, així com la resta d’Espanya, no era pas propici perqué la gent es mostrás humanament pietosa envers aquests presoners.
Vicent Gabarda, Vicent. Els afusellaments al País Valencià

En el cementiri de Paterna van ser enterrats, segons l'estudi de Vicent Gavarda, 2238 republicans, molts d'ells procedien de les presons abans referides, afusellats contra els murs, a l'alba, tirats, després, els seus cossos a les fosses comunes. Alguns familiars, a poc a poc, van aconseguir saber que allí estaven les restes dels seus éssers benvolguts.

En el cementiri de València, investigacions recents, assenyalen l'existència de, almenys, sis fosses en les quals es van enterrar milers de persones entre el 1 d'Abril de 1939 i el 31 de desembre de 1945. 20000 metres quadrats de terra per a albergar a republicans. Silenciats, sense identificatius, sense senyals. L'Ajuntament de la ciutat, amb l'alcaldessa del PP Rita Barberá, ha intentat destruir l'última d'aquestes fosses, per a construir sobre ella nous nínxols. Mercantilismo i menyspreu absolut a les víctimes de la guerra civil, als vençuts pel feixisme.

Mes informació sobre les fosses del cementiri de València, aquí.