Fitxa persona

Trajectòria científica:

En 1987-88 vaig estar a la Carnegie Mellon University, Pittsburg (EUA) com a postdoc. En 1989-90 al Max Planck Institut für Physik, Munic, Alemanya, també com a postdoc. En 1989 vaig guanyar per oposició una plaça de Professor Titular a la Universitat de València. En 1992-94 vaig obtindre una CERN fellowship al CERN, Ginebra, Suïssa. En 2007 vaig guanyar per oposició l’habilitació a Catedràtic d’Universitat i des de 2008 soc Catedràtic d’Universitat a la Universitat de València.

Línies d’investigació i resultats més rellevants:

1) Correccions quàntiques en el Model Estàndard.
Ací s’han obtingut diferents resultats, però potser el més interessant és el descobriment dels efectes de no desacoblament del quark top en la interacció Z-b-b. Aquest resultat es va publicar en el seu moment i va ser essencial per a determinar la massa del quark top al LEP abans que es descobrira a Fermilab (Bernabéu, Pich & Santamaria).

2) Neutrins massius.
En els últims anys hem aprés que definitivament els neutrins tenen massa; no obstant això, encara no existeix un «model estàndard de neutrins massius». És, per tant, essencial trobar un model que puga descriure totes les dades experimentals i que es puga comprovar en el futur. En aquest camp hem escrit diversos articles de gran impacte proposant i estudiant diversos models per a explicar la menuda massa dels neutrins (amb Bertolini, Valle, Nebot, Oliver, Palao, del Águila, Bhattacharya, Aparici, Wudka, Herrero-Garcia, Rius, Das, Alcaide).

3) Física del bosó de Higgs en l’SM i les seues extensions.
Finalment, el bosó de Higgs s’ha descobert al LHC i és molt important explorar-ne les propietats. Des de fa temps estem treballant en aquesta línia: hem estudiat la possibilitat que el bosó de Higgs es desintegrara invisiblement en altres escalars (Bertolini & Santamaria). Recentment, CMS i ATLAS han mostrat indicis que el bosó de Higgs es desintegra amb violació del sabor leptònic, i nosaltres hem explorat de manera exhaustiva aquesta possibilitat (Herrero-Garcia, Rius & Santamaria). També hem estudiat l’espectre de masses dels escalars en un model amb triplets escalars una vegada conegudes les propietats del bosó de Higgs (Das & Santamaria).

4) Física del leptó tau.
S’ha construït un model fenomenològic de ressonàncies per a descriure les desintegracions del leptó tau en dos i tres pions, que ha sigut àmpliament utilitzat (Kühn & Santamaria), i s’ha determinat el seu moment magnètic utilitzant dades experimentals del LEP (Gonzalez-Springer, Santamaria & Vidal).

5) Partícules en astrofísica.
En aquest camp, a més de les implicacions en models particulars, destacaríem l’estudi sistemàtic de noves interaccions de neutrins en el refredament de supernoves (Choi & Santamaria).

6) Teories quàntiques de camps efectives (EFT).
S’ha estudiat, en general, l’ús d’EFT per a analitzar nova física (Bilenky & Santamaria) i per a simplificar el càlcul de correccions radiatives en teories renormalitzables (Peris & Santamaria). En els últims anys també utilitzem EFT per a descriure les masses de neutrins de la manera més independent de model possible (del Àguila, Aparici & Wudka).

7) Teories en dimensions extra.
S’han analitzat els efectes quàntics de dimensions addicionals en la desintegració del bosó Z en quarks b (Oliver, Papavassiliou & Santamaria). També s’ha estudiat la calculabilitat, en aquest tipus de models, dels efectes quàntics que creixen amb l’energia. El control d’aquests efectes és essencial per a poder construir una teoria que unifique totes les interaccions a energies accessibles experimentalment (Oliver, Papavassiliou & Santamaria).

8) «Running» de masses i QCD.
En les teories quàntiques de camps, la massa apareix com un paràmetre més de la teoria, quasi al mateix nivell que les constants d’acoblament. Com a tal, no és constant i varia amb l’energia. No obstant això, fins ara no s’havia pogut comprovar la variació de la massa amb l’energia. Una fita important va ser suggerir que potser l’experiment LEP tinguera prou precisió per a comprovar la variació de la massa del quark b amb l’energia (Bilenky, Rodrigo & Santamaria). Aquesta comprovació va requerir càlculs molt complexos realitzats pel nostre grup i una anàlisi experimental molt sofisticada que va ser dut a terme per la col·laboració DELPHI de València (Fuster et al.). Gràcies a aquesta col·laboració entre grups teòrics i experimentals de València, hui podem afirmar que la massa dels quarks evoluciona amb l’escala d’energies.