La comunicació científica institucional ha esdevingut un element central per a fer front als reptes de la desinformació i reforçar la confiança de la ciutadania en les institucions públiques. Així ho manifesta la investigadora de la Universitat de València Carolina Moreno-Castro en un article recent publicat en la revista Journal of Science Communication (JCOM), que analitza el paper estratègic de la comunicació en contextos de crisi i alta incertesa.
L’estudi de la catedràtica de Periodisme de la UV examina com la falta d’informació oficial clara, accessible i immediata pot generar espais propicis per a la proliferació de notícies falses, rumors i narratives conspiratives.
Segons recull la recerca, en situacions d’emergència o crisi, la ciutadania requereix informació fiable basada en evidència científica per a prendre decisions informades. Tanmateix, la falta de coordinació comunicativa o els retards en la transmissió d’informació poden provocar confusió i incertesa, increment de l’ansietat social, erosió de la confiança institucional i expansió de la desinformació.
Aquesta mostra de desconfiança té símptomes palpables, entre els quals, destaquen “la proliferació de fake news, la circulació de “fets alternatius” i continguts emocionalment carregats, així com la consolidació de cambres d’eco i biaixos cognitius que reforcen creences prèvies”, assenyala Carolina Moreno, i apunta: “Aquest fenomen genera una situació “d’entropia informativa” en què el volum i la velocitat de la informació desdibuixen la distinció entre veritat i falsedat, cosa que debilita la capacitat crítica de la ciutadania i erosiona la confiança tant en la ciència com en les institucions democràtiques”.
L’article analitza diversos episodis recents que exemplifiquen aquestes dinàmiques: d’una banda, les inundacions de València provocades per la dana del 29 d’octubre de 2024, amb avisos tardans i informació fragmentada i, de l’altra, l’apagada elèctrica a la península Ibèrica i el sud de França el 28 d’abril de 2025, amb absència inicial de comunicació oficial.
“En aquests contextos de crisi recents, s’han documentat casos especialment rellevants. Durant la dana a la ciutat de València en 2024, es difongueren narratives falses sobre la suposada demolició de preses o manipulacions climàtiques deliberades. Igualment, durant l’apagada massiva de la península Ibèrica en 2025, proliferaren teories conspiratives que atribuïen l’esdeveniment a sabotatges, ciberatacs estrangers o fins i tot causes extraterrestres. Aquests continguts, amplificats per la manca d’informació oficial immediata, generaren confusió, por i una realitat paral·lela en què els rumors substituïren els fets verificats”, comenta la catedràtica de la Universitat de València.
Són casos, per tant, que evidencien la necessitat d’establir protocols de comunicació de crisi robustos i eficients vinculats a la comunicació institucional i oficial, la qual esdevé, al capdavall, un servei essencial i un dret de la ciutadania.
Comunicació pública de la ciència
La recerca emplaça aquests fenòmens en un escenari caracteritzat per la sobreabundància d’informació, en què la ciutadania ha de gestionar simultàniament continguts rigorosos i desinformació. Aquesta situació pot derivar en la sobrecàrrega cognitiva, la dificultat per a discriminar fonts fiables, la polarització social i la desafecció cap a les institucions.
Per a solucionar aquest tràngol, l’article proposa una transformació estructural de la comunicació institucional, basada en la transparència i l’accessibilitat de la informació, la rapidesa en la resposta comunicativa, la coordinació entre institucions, la formació especialitzada en comunicació del risc, i el desenvolupament d’estratègies multicanal. Destaca així mateix la necessitat d’integrar la comunicació com a part essencial de la gestió pública i de les polítiques científiques.
Assessorament científic i universitat
L’estudi subratlla la importància d’incorporar sistemes d’assessorament científic en la presa de decisions polítiques; així, iniciatives com l’Oficina Nacional d’Assessorament Científic (ONAC) representen un pas significatiu cap a la institucionalització de l’evidència científica en la governança.
En línia amb les directrius europees i els estàndards internacionals, la comunicació científica s’estableix com a funció essencial de les institucions acadèmiques, vinculada a la transferència de coneixement i a l’impacte social de la recerca. Les universitats, com a agents clau del sistema de coneixement, tenen un paper fonamental en la generació, la validació i la difusió d’informació rigorosa i accessible per a la societat.
En aquest sentit, Carolina Moreno assenyala que una comunicació institucional eficaç és fonamental per a contrarestar la desinformació i garantir el bon funcionament democràtic. “La seua contribució principal –afirma– resideix en la capacitat de proporcionar informació veraç, clara, accessible i oportuna, especialment en situacions de crisi. Això implica millorar els canals i protocols de comunicació i també assumir un compromís ètic amb la transparència, la rapidesa i la rendició de comptes. A més, una comunicació institucional sòlida contribueix a restaurar la confiança ciutadana, facilita la presa de decisions informades i reforça la legitimitat de les institucions públiques”.
Per aquest motiu, Moreno fa una crida a les institucions públiques i acadèmiques per a impulsar “una transformació profunda dels models actuals de comunicació”. D’acord amb l’article, els enfocaments centrats exclusivament en la disseminació per part de científics individuals són insuficients, especialment en contextos de crisi. “Cal avançar cap a models institucionals més robustos, integrats i estructurals, que incorporen la comunicació científica com un element central de la governança pública. Això inclou el desenvolupament de protocols de comunicació de crisi, la formació especialitzada de responsables institucionals, la creació d’estructures d’assessorament científic en els nivells més alts de decisió política i la garantia d’un accés obert i comprensible a la informació basada en l’evidència”, detalla la investigadora.
I conclou: “Una comunicació institucional eficaç actua com a mecanisme de transmissió d’informació, i com a pilar fonamental de cohesió social i qualitat democràtica. En contextos marcats per la desinformació i la desconfiança, la seua funció és restablir l’autoritat informativa de les institucions, reduir la incertesa ciutadana i prevenir la proliferació de narratives falses. Així mateix, contribueix a enfortir el contracte social, en tant que reconeix el dret de la ciutadania a rebre informació veraç i útil, i situa la comunicació com una responsabilitat pública essencial i no com una acció accessòria”.
El treball s’ha desenvolupat en el marc de tres projectes de recerca que tenen com a objectiu analitzar les narratives desinformatives en l’esfera pública. En concret, s’inscriu en el projecte estatal CONFIDES, finançat per l’Agència Estatal d’Investigació, així com en dos projectes europeus, IBERIFIER+ i COALESCE, finançats per la Comissió Europea, sobre els quals Moreno destaca que “comparteixen la voluntat d’estudiar l’impacte de la desinformació en àmbits com la salut, el canvi climàtic o la intel·ligència artificial, així com de contribuir al desenvolupament d’estratègies comunicatives basades en l’evidència per a enfortir la confiança pública i la qualitat democràtica”.
Referència de l’article: Moreno-Castro, C. (2026). “Reshaping science communication in a critical period of disinformation and distrust”. JCOM 25(1), C03. https://doi.org/10.22323/304220251109231221