MOC-KEM
Pç. Consejo,
3, 5.
31001 Pamplona.
L'informe el publiquem al MOCADOR, partit en dos números i
afegint-hi una entrevista als seus autors.
Per: Perico Oliver, Lander Aurrekoetxea, Juan Manuel Martín Encinar
Col.lectiu d'Insubmisos Presos
Pamplona, 23 de març de 1995
Estigui la situació, al seu nivell de transcendència publicada, tan activada com ho va ser ara fa un any o tan esmorteïda com als darrers mesos, el fet és que, amb més de trenta plantats en segó grau, i mentre continua de forma ininterrompuda la celebració de judicis per insubmissió, pel KEM-MOC de Pamplona el conflicte es troba més que obert i lògicament ens manté força centrats en ell.
Per tot plegat, tot i que tan sols volem explicar la lluita anticarcerària (fonamentar-la i aportar-la com a proposta) també farem aquí algunes valoracions sobre la situació actual i del nostre paper en el moviment d'insubmissió, conscients de que poden ser útils de cara al debat global previst als diversos grups coordinats al MOC (i ho farem intentant ser sincers, considerant l'enfocament de la insubmissió com a fenomen que ens serveix per difondre l'antimilitarisme en el seu sentit integral, però sobre tot parlant de les conseqüències que està tenint la campanya de desobediència iniciada el 1989 i de la forma que ens condiciona la situació dels presos en particular).
Possiblement altre grups mai s'ha van creure, però la intuïció d'aquell moment i l'experiència de després ens ha indicat que una gran majoria dels insubmisos que van fer la primera plantada (el 13 de desembre de 1993) tenien al cap l'espectativa d'una eventual resolució més o menys ràpida del conflicte per la via de l'excarceració. I sembla obvi que també el MOC, en general, es va estimar més descartar les previsions més pessimistes "les quals finalment podríem estar coneguent", la qual cosa, lluny de fer-nos caure en el pessimisme analític s'hauria de tenir només en compte a l'hora d'avaluar amb rigor l'etapa en la qual ens trobem.
Tot i que als entrenaments teòricament s'intentava conscienciar al desobedient amb la finalitat que "assumí" el risc d'una possible estada prolongada a la presó, sembla clar que hem de plantejar dubtes sobre aquest treball d'assumpció personal que l'insubmís ha de realitzar "no fos que..." (com està passant) s'imposi el compliment íntegre de les condemnes un cop realitzada la plantada. A Navarra, com a mínim, degut a la relativa massificació del fenomen era difícil no sotmetre's a l'ambient de lluita, a cops triomfalista, en boca d'alguns sectors del moviment antimilitarista i sempre ple d'ansietats.
Tot i així, s'ha comprovat que aquelles falses espectatives no han suposat per la majoria dels insubmisos presos una "cremada" lamentable, una ruptura greu per la capacitat d'encaixar el compromís que havien assumit al plantar-se. Això ha estat i és possible gràcies a que, tot i que per alguna gent, sobre tot d'altres col.lectius, el més rellevant de la plantada era (i continua essent, i d'aquí la decepció que els embarga) el caràcter de súmmum antirepressiu que comportava un "trencament", per moltes altres persones la desobediència al tercer grau tenia, si de cas, dues vessants: per un costat, sens dubte, una possible acceleració de la resolució del conflicte i per un altre "la qual cosa és molt més coherent amb l'esperit originari de la campanya iniciada el 1989 i el que realment ens animava", recol.locar i dinamitzar el missatge antimilitarista de la insubmissió i la seva incidència social i política.
És clar que no hi ha res que ens lligui, i que la campanya de desobediència civil a la conscripció molt menys ho farà essent com és quelcom que considerem "més nostre" que qualsevol altra lluita (tot i que per no contradir-nos absurdament, hem de recordar una altre vegada que ja el 1988 vam voler que no fos realment de ningú i fos de tots a la vegada); però igualment tampoc voldríem obviar allò que s'anomena "responsabilitat" amb els nostres propis reptes, fins i tot a l'hora de valorar, amb una certa perspectiva històrica, que el fenomen de la insubmissió i el moviment que el protagonitza, en unes zones més que en altres, ha superat àmpliament l'àmbit d'influència del MOC i fins i tot el d'altres grups que hauríem de considerar .certament menys que el MOC- veterans d'aquesta història (Kakitzat, Campi, Mili-kk, etc).
Sabem que en el moviment convivim amb opcions en alguns extrems radicalment diferents a les nostres, però no creiem que es pugui dir que al menys mediàticament s'hagi trencat encara la imatge de cohesió de la campanya de desobediència civil al Servei Militar Obligatori (SMO), ni que el MOC ja no sigui referència política obligada del fenomen de la insubmissió. Tot i així, és cert que a la pràctica caminem "ara encara més" sobre una realitat jurídicament caòtica que ens divideix a diversos nivells: insubmisos que refusen la llibertat condicional, uns altres que es troben en tercer grau, els que fem la plantada, etc.
La realitat de la insubmissió no és la mateixa a totes les zones de l'estat. No anirem a descobrir res de nou, però destacarem que ho hi ha hagut plantades a moltes províncies, que fins i tot no es jutgi ni es condemni en moltes altres, o l'absència de Catalunya en el paisatge repressiu de la campanya (que no analitzarem, però és un fet rellevant). Aquests aspectes tan importants de la nostra realitat ens influeixen, globalment parlant, i incideixen de forma prou contradictòria sobre tot a llocs que, com a Navarra, Saragossa i Biscaia, s'ha pogut centrar en continuar el camí de la insubmissió amb un tipus de resposta tan compromesa i costosa com és la plantada.
Al KEM de Navarra -suposem que també a molts altres llocs- molt aviat vam ser conscients de que la plantada havia nascut neutralitzada pel que fa a la seva potencialitat antirepressiva, el que és el mateix que assumir la impossibilitat d'allò amb el que altres somniaven: aquella mena de "triomfal excarceració" que s'expressava moltes vegades amb la frase "anem a trencar...". Les limitacions que des del principi va resultar a nivell estatal va disparar de manera alarmant les ansietats d'alguns dels seus protagonistes als pocs mesos de trobar-se en el segon grau; i el fet de que actualment es cotitzi tan "a la baixa" i es trobi pràcticament circumscrit a algunes poques zones desanima i duu a pensar a alguns que és gairebé un despropòsit fer-ho degut al car preu que s'ha de pagar.
Tot i així, creiem que més que revisionisme ben entès, o debat recurrent i valent, podríem estar assistint a un veritable fenomen de decadentisme no assumit, o al menys això és el que sembla a vegades que es transmeti. Això preocupa als que pensem que (amb altres col.lectius o sense ells, que valori cada zona el que està fent) en tot cas al MOC li correspondria donar "alegria" a aquesta situació i per això hauria de valoritzar precisament el caràcter conscienciador de la desobediència al tercer grau carcerari, debatent obertament amb les concepcions gradualistes de qualsevol condició, aquelles que lamenten el fet de que no els hi surti ni els comptes ni els terminis: en aquest sentit, veiem als que es senten derrotats pels canvis en els indicadors estadístics doncs pretenien fer any rera any un irreparable "mal" a l'exèrcit, i per altra part a aquestes altres persones i entitats diverses que veuen en l'"excarceració i la despenalització" de la insubmissió un pas previ per l'abolició del SMO i l'avantsala d'altres "conquestes", assistint amb evident desànim a la realitat d'un govern que sagna pels quatre costats i que es troba paralitzat amb aquesta i altres "patates calentes" a les seves mans mentre potencia a marxes forçades la PSS i la cara cada cop més netejada de l'Exèrcit.
A Navarra, un cop realitzada la plantada, vam afrontar una realitat de la insubmissió carcerària molt especial. Es tractava d'un grup nombrós i divers pel que fa a la ideologia, en el qual els militants del MOC-KEM tan sols en som uns quants (què passaria si no n'hi hagués cap?). Front a visions més hermètiques de la nostra pròpia raó de ser com a moviment polític que actua mitjançant estratègies noviolentes, ens vam estimar més no lamentar la situació (sens dubte políticament més incòmode que a altres llocs amb pocs presos i no tan "dividits") i d'aquesta manera hem tingut ocasió de practicar aquells valors que diem defensar en les nostres declaracions ideològiques: diàleg amb altres sensibilitats; assemblearisme en condicions poc òptimes degut al xoc de tradicions polítiques diverses; afavorir el consens en la presa de decisions; potenciar l'afirmació del col.lectiu front la repressió de la institució que ens tancava; etc...
Queda clar que no és fàcil practicar el que diem i a cops s'ha tingut la temptació de trencar amb aquesta línia de treball, el que hagués significat "trencar" el col.lectiu de presos o no impedir que altres, més interessats, ho fessin. Això darrer -cal dir-ho- s'aguditzava cada cop que teníem una iniciativa i als presos ens arribaven veritables desqualificacions cap a les intencions dels que encapçalàvem els manifestos i propostes afirmant "formem part del moviment antimilitarista"; sorprenia per tant que des de grups de MOC es jutgessin determinades activitats antimilitaristes i anticarceràries dels presos com si es tractés d'una imposició, tot i que es deixava sempre clar que eren propostes si de cas obertes per que quedessin simplement com una activitat navarresa més, o per que es jutgés la conveniència d'estendre-la i coordinar-la si la resta de l'estat ho volia. Una cosa d'aquestes va passar quan la vaga de fam d'abril de 1994 i s'ens va contestar des d'alguns grups de MOC amb certa incomprensió cap a la realitat del col.lectiu de presos: a judici nostre, es confonia el que en realitat era un lògic desig per part de tots els presos amb un "manament moral" més propi d'altre tipus d'experiències dissidents. N'hi havia prou amb contestar seriosament a la proposta, fins i tot per dir clarament que el MOC mai havia previst res de tot plegat i no esperava que apareguessin iniciatives pròpies de part d'uns presos incapaços de veure passar el temps impassiblement i no aprofitar la seva situació especial com a col.lectiu nombrós dins d'una presó. No s'hauria donat pàbul a interpretacions recargolades ni a decepcions sinceres.
Pel que fa al que ens divideix a la pràctica, al que s'ha dit fins ara caldria afegir que, a més de comptar amb les dues realitat penals conegudes per tots arreu (2,4,1 i 1 any), en grup navarrès estava separat "assembleariament" perquè hi havia dos mòduls amb força insubmisos cada un -grans i joves-, la qual cosa plantejava, i segueix plantejant ara mateix, una dualitat que genera inquietuds i tensions per ser realment dues assemblees diferents.
A la vegada hem de tenir present que el marc regimental de la presó, mitjançant els expedients disciplinaris, ens divideix a tots els insubmisos presos encara més perquè suposa de fet més temps de condemna per uns que per uns altres. A la qual cosa cal afegir, en el cas navarrès, la divisió que va suposar la posterior dispersió d'alguns per altres presons de l'estat, problema que encara es manté.
En definitiva, la presó ens divideix de veritat, pel que fa a la pràctica concreta de la insubmissió carcerària, sense que això s'hagi pogut evitar ni controlar del tot.
Lluny de ser tot això una reflexió posterior, va ser llavors quan ho vam fer i comprendre-ho ens va dur a plantejar-nos la lluita anticarcerària. Però no seríem seriosos si no afegíssim a l'explicació altres factors que explicarien l'experiència de Pamplona: l'assumpció de la possibilitat cada cop més certa de la prolongació de la situació ("de la plantada n'hi per estona", es deia, i previsiblement seríem a la presó tota la condemna o bona part d'ella); sentir-nos capacitats degut el gran número d'insubmisos que érem; i afrontar al mateix temps discussions internes del grup de presos front a la nostra pròpia realitat a la presó i davant la disciplina permanent que s'imposava amb ella.
Com passa a qualsevol grup assembleari que cerca en el consens el mètode d'actuació es van succeir debats de tota mena; ningú ha de creure que la lluita anticarcerària va ser resultat d'ansietats descontrolades (de fet, les impaciències i falses espectatives que es van donar -això és cert- d'haver marcat el treball de tot el col.lectiu de presos ens hagués dut a tot el contrari, a qualsevol altre situació immobilista i mai a la d'un treball anticarcerari conscient).
Podem afirmar que es raonava, s'investigava i s'acordaven línies concretes de treball que eren assumides col.lectivament o es valoraven altres que podíem qualificar de més individualitzades (el cas de la no cooperació amb el despullar-se desprès del vis a vis, per exemple).
S'ha discutit molt al llarg d'anys sobre d'aquests dos eixos citats, en recurrent autoavaluació, a mesura que, al mateix temps, el moviment antimilitarista ha hagut de seguit consensuant noves respostes col.lectives segons evolucionava el conflicte polític de la insubmissió. Ens motiva i ens motivarà sempre que la presó no provoqui simples reaccions antirepressives del moviment que dona suport a la desobediència civil al SMO i a la PSS; tampoc oblidarem viure l'experiència amb l'ànim d'enriquir-nos moralment. Però el 1994 quelcom havia canviat: els que vam entrar després de realitzar la plantada volíem discutir (i, el que és més important, experimentar discutint) un aspecte de la insubmissió empresonada sobre el que mai, després d'aquests anys d'experiència de presó, hem pogut concretar res mitjanament definit: La tònica dominant de la utilitat que hem buscat a la insubmissió empresonada ha estat, i està sent, "treure'n profit antimilitarista i també un profit antirepressiu". Fins el decret de Belloch sobre l'aplicació immediata del tercer grau, i mentre gravitava en els nostres ambients la proposta de refús als beneficis penitenciaris (redencions, i sobre tot tercer grau), havíem assumit a la pràctica una realitat repressiva que consistia, generalment, en la permanència a la presó dels insubmisos al llarg d'un temps relativament curt (normalment tres mesos). Hem anat a cavall de la fermesa i la improvisació: ¿Qui no ha rebut, astorat, les diatribes d'algunes persones autodenominades "molt kañeras", quan ens preguntaven sobre la contradictòria actitud de l'insubmís que, acceptant "destins penitenciaris", pactava objectivament -això és cert- amb el sistema que precisament pretenia denunciar per ser militarista i inhumà?; ¿quants cops no s'ha dit, no obstant, que el MOC encarava críticament i responsable aquestes conseqüències pràctiques de la lluita que havia promogut, però que era entre tots i totes, sense "manuals ideològics prefixats", com s'havia d'afrontar, de forma col.lectiva i eficaç, possibles actuacions a l'"interior de les presons", respectant les "sortides" que cada persona es reserva i es reservarà sempre?
Bé. Evidentment, les anteriors són preguntes que porten implícita la resposta, no cal donar-hi més voltes. Tan sols direm que mai hem de renunciar a que, erràticament si fa falta, a cops de viure els processos amb lògica autoavaluadora, acabem apuntant alguna cosa que finalment ens serveix per clarificar-nos. I, en aquest sentit, de la mateixa manera que vam saber veure en la desobediència al tercer grau una resposta eficaç i ajustada al moment actual de la insubmissió -ressituant a aquesta novament-, es pot deduir així mateix que amb la plantada s'obren unes noves perspectives: la desobediència al tercer grau ens estava enfrontant a un important número d'insubmisos a llargues estades de presó. Sincerament, com va passar a Pamplona, creiem que no es podien esperar possibles maniobres "despenalitzadores", mentre passaven les mesos, sense decidir-nos a afrontar amb serenitat i coherència el que podíem anomenar tercer objectiu de la insubmissió empresonada:
A més, els mètodes utilitzats han estat sempre programats des d'aquests criteris d'acció noviolenta que tant ens identifiquen per ser tan apropiats per un moviment com el nostre. En concret, a Pamplona, hem denunciat de moltes maneres les injustícies de la presó i a més, davant el seu burocratisme repressiu ens hem saltat, de forma col.lectiva, oberta i organitzada, la via reglamentària que el Reglament Penitenciari estableix amb la finalitat de dominar el que els "interns" formules o "reclamen". Segons com, comprovant que les formalitats penitenciàries solen ser obstacles més que garanties, no hem "sol.licitat" informació: hem practicat directament el nostre dret a informar, a expressar-nos.
L'objectiu operatiu de la primera proposta de "lluita anticarcerària" que es va fer a Pamplona durant la primavera de 1994 era reivindicar i exercir (dues cares de la mateixa moneda) el dret a la llibertat d'expressió, reunió i associació dels presos. La tècnica es va verificar per sí mateixa a partir del 6 de juliol i en diverses ocasions més: consistia, efectivament, en practicar el que es persegueix, la qual cosa recorda la pròpia lluita de la insubmissió i entronca -històricament- amb els mètodes utilitzats pels moviments pro-drets civils, i fins i tot evoca remotament quelcom molt més allunyat en el temps i massa oblidat: el dret a la "rebel.lió" que proclamava la Constitució revolucionària de França de 1789. En una institució que sembla més una micro-dictadura que altra cosa (per utilitzar un recurs didàctic), ens semblava pràctic i eficaç actuar des d'un cert "radicalisme democràtic", posant en clara contradicció al sistema penitenciari amb les mateixes llei que diuen defensar els "demòcrates de tota la vida i garants de la legalitat constitucional": la presó és una il.legalitat en sí mateixa.
Però el més important era tractar de crear un CONTRA-PODER dins de la presó i provocar-li reaccions que deixessin clar davant la societat les autèntiques finalitats deshumanitzadores i els mètodes antidemocràtics que utilitza la presó. Volíem, a més, fer de la nostra molesta presència a la presó un missatge pràctic cap el govern: els insubmisos segueixen promoguent l'ideari social i transformador que fa possible la influència del propi antimilitarisme i per això entra en conflicte amb aquesta institució repressiva. Probablement i a judici nostre, poques vegades l'antirepressiu va estar tan justificat i tot i així tan confós i sotmès a polèmica, doncs s'afegia a les discussions del moviment tot i que ja no es tractava d'un problema del moviment al carrer -ser o no ser més o menys antirepressius amb la insubmissió- sinó d'exercitar unes tècniques de lluita que s'enfrontaven a un sistema dictatorial i de solidaritzar-se amb aquesta lluita. Creiem que això no va acabar de ser entès per gairebé ningú del carrer i possiblement tampoc ho vam saber transmetre els que hi érem més implicats. En definitiva, al negar-nos a determinades ordres o al protestar col.lectivament amb assegudes i encartellades ens havíem decidit per "investigar" certes reaccions de la presó sense que tinguéssim del cert quines podrien ser aquelles, tot i que valoràvem totes les possibles i en funció d'això actuàvem d'una manera o altre. Uns grups antimilitaristes que havien "entrenat" als presos per... o bé sortir aviat o sortir tard, però sencers i amb profit, no entenien que ara els presos es plantegessin "crear conflictivitat". En definitiva, com ja s'ha dit, mai al MOC havíem afrontat i trobat solució a aquest assumpte: la "xarxa" de protecció prevista per l'insubmís empresonat no arribava fins aquí, lluitar a la presó era un terreny nou.
Bé, doncs si de tot plegat no n'haguéssim parlat a les assemblees de presos, si el debat que estem exposant aquí no s'hagués posat en marxa entre els insubmisos cap a la primavera de 1994 (i experimentat només en part), tal vegada les ansietats del col.lectiu haguessin aparegut per un altre costat i de forma negativa, no hagués estat possible encarrilar de forma pacífica i assemblearia les tensions que es donen a la presó i els problemes de divisió penal que t'ocasiona, i mai hauríem conegut la famosa i "espontània" protesta col.lectiva del 6 de juliol (fita que dona inici a l'etapa més coneguda de conflictivitat interna a la presó de Pamplona i que es va convertir en un autèntica bogeria per la direcció).
La suposada divisió inicial entre "insubmisos reflexius" i "kañeros" era més falsa que real, tots ens trobàvem en una situació nova i gairebé tots preteníem -veient que l'empresonament anava per llarg- treure'n profit. La lluita va aconseguir lògicament, i com passa gairebé sempre, la unitat d'un col.lectiu dividit en altres qüestions a cops més estètiques que de fons. No sabem si a aquests aspectes tan subjectius se'ls hi dona el valor que tenen en un procés de lluita i resistència com el que persones de carn i ossos estàvem vivint, però és cert que vam tenir l'oportunitat d'autoafirmar-nos consensuant una línia d'actuació contra la presó que més o menys satisfeia a tothom.
Al mateix temps, no oblidem que com a presos de consciència aportem la nostra quota part a la mobilització antimilitarista, tot i que entre nosaltres també s'expressaven aquells que més que res i a cops lamentablement es limitaven a lluitar per la consecució de l'excarceració.
Tot i l'encès que va ser el debat intern algunes vegades a l'hora d'actuar com a presos antimilitaristes i de consciència, el consens polític va ser possible i així va quedar reflexat en comunicats, articles, en la rendibilitat de la nostra pròpia presència a la presó (ocasionalment fotografiada) i sobre tot en el que van suposar les vagues de fam (1).
Però, si buscar el consens no va ser fàcil a l'hora de redactar simples comunicats polítics, existia un altre tipus de consens quelcom més complicat un cop iniciada obertament la lluita anticarcerària: ens referim al "consens afectiu", a superar l'aclaparament que provoca la tensió dins de la presó un cop inicies la protesta, doncs no es podia fer res que no pogués ser assumit per tothom degut a que sobre tot cauria la previsible represàlia. Aquest últim treball (deixeu que ho senyalem) és el que de veritat ens va arribar a importar en molts moments i per això li dediquem un altre llarg comentari en un document a part.
A l'informe que els presos van fer arribar a la Comisión de Derechos Humanos del Parlamento de Navarra es sistematitza molt bé l'actuació duta a terme, però cal també agrupar-les seguint formes d'enunciació que semblen més apropiades al nostre llenguatge polític i que ens resulten com a mínim força familiars als membres del MOC.
Lògicament hi va haver errors: no es va valorar en el seu terme just un possible treball de confraternització i diàleg amb el funcionariat (tot i que es va evitar la desqualificació global i es va identificar al grup de carcellers més autoritari i feixista, el cert és que no vam evitar que es fomentés el corporativisme i el silenci còmplice dels que haguessin pogut ser més crítics); a cops es va improvisar molt i fins i tot es va pecar de voluntarisme; però el pitjor de tot va ser tal vegada la incomunicació amb el carrer, la reacció entre paternal i fe cega dels col.lectius, la tardana assumpció per aquests de que el que estava passant tenia una lògica, que la nostra lluita estava fonamentada, que no era fruit de l'espontaneïtat (encara que hi hagués situacions espontànies) ni de la irracionalitat i que la dispersió finalment havia arribat precisament per impedir que aquesta lluita continuara doncs s'estava deixant a la direcció de la presó sola front a un contra-poder que creixia.
La dispersió va ser refusada àmpliament a Navarra i va tenir el ressò estatal que va merèixer atesa la focalització de l'atenció periodística i social en els escàndols des de fa un any. Desprès això, i sobre tot amb la vaga de fam de la tardor, la lluita anticarcerària a Pamplona ha entrat en una altra fase: