
Més de 2.000 persones assisteixen
a l’acte realitzat en les fosses comunes del Cementeri general de València
El
passat diumenge 17 d’abril tingué
lloc l’acte l’homenatge
i desgreuge de les víctimes del franquisme soterrades a les fosses comunes del Cementeri General de València. Un gran nombre de
persones ha acompanyat
la comitiva, responent
a la convocatòria de
les següents organitzacions: EUPV, PCPV, Fòrum per
la
Memòria
del País Valencià,
Centre Social Terra, Maulets, Alerta Solidaria,
CNT-AIT València,
Coordinadora Obrera Sindical l’Horta
(COS), Societat Coral
El Micalet, CGT, Comissió de la Dignitat,
PSAN, Esquerra Republicana del País Valencià,
Esquerra Anticapitalista, Col•lectiu
Antifeixista de València. També altres associacions,
col•lectius, entitats, familiars de represaliats i persones a títol individual, en nombre de
212, han signat el manifest unitari.
De
la porta principal del Cementeri
ha partit la comitiva a
ritme de dolçaina i tabalet que entonaven parts dels
lírics de la cançó de Obrint
Pas, "Mil nou-cents trenta
nou". Anava encapçalada
per una corona de llorer que era duta per
les nétes de dos represaliats llençats a aquestes fosses,
fins que s’ha arribat
al lloc que ocupa l’aterrador i lamentable monòlit erguit
per l’Ajuntament, simbòlicament negat per
les banderes valenciana
i republicana. D’esquenes
al mateix els assistents
han guardat un minut de silenci
per totes les víctimes, només trencat
al final per la interpretació de la Muixeranga
(Himne del País València). Aquest himne,
junt a la resta de les
peces musicals previstes ha estat objecte
de la prohibició
municipal. L’Ajuntament
de València havia prohibit
també l’Himne de Riego,
l’actuació de Pau Alabajos
i l’entrada a les pròpies fosses.
Aquest lloc és
probable que siga quotidianament
traspassat per gents
que van a recordar els seus morts
–de fet alguna flor n’hi havia
quan la comitiva hi va arribar- però sembla
que està prohibit quan,
simplement vol dipositar-se
una corona i alguns noms que recorden
als que l’ocupen des de fa tants anys.
Òbviament, i com a cloenda
de l’acte els assistents
entraren respectuosament
i deixaren en eixe recinte,
que tant preocupa a les
autoritats, les flors i els
noms. Abans, Pau
Alabajos interpretà “Fosses del silenci” i es va procedir a la lectura del manifest.
Les
colles de dolçainers i tabaleters Estrela Roja de Benimaclet; Buf-Alí de la Malva-Rosa,
la
Societat Coral
El Micalet de València, Arrossejat de Torrent i El Tudell de València han acompanyat musicalment alguns dels
diferents moments del breu però
intens acte que, un any més,
ha reivindicat l’existència d’aquests fossars. I és que ni tan sols això,
el fet de ser-hi les víctimes,
la constància
del seu nombre, és acceptat,
en totes les seues dimensions, per un poder ciutadà que, any rere
any, continua entrebancant i amenaçant l’organització de l’homenatge. És, doncs,
més necessari que mai el record, l’expressió del reconeixement envers tots
aquells que van morir pel sol fet
de desitjar
una societat més justa, la contínua reivindicació
que dignifique la seua memòria, amb
totes les conseqüències
que se’n deriven.
Aquestes
fosses són la prova
d’un genocidi. I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot
i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses
ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals
o indiferents. Allí roman el nostre
passat més recent,
el que segueix confrontant-nos amb les injustícies
i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista
de tot allò que el molesta. De tot allò
que desvetlla la seua naturalesa
última: autoritària i sotmesa als
poders de sempre.
Quan
els assistents han pronunciat en veu alta noms
i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha
evidenciat que aquests ens
continuen involucrant, apel•lant també a la nostra dignitat
ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb
el record de les víctimes.
Sembla que cada vegada és
més difícil quelcom tan natural i senzill. Però
també que no ho tindran fàcil
aquells que volen tancar
totes les portes a la memòria.
Perquè la memòria és
allò últim que es pot perdre.
Aquestes fosses són
la prova d’un genocidi.
I, malgrat les prohibicions, no resten en el silenci, tot
i que es pretenen silenciades. Aquestes fosses
ens parlen de nosaltres mateixos i no es resignen a les mirades neutrals
o indiferents. Allí roman el nostre
passat més recent,
el que segueix confrontant-nos amb les injustícies
i contradiccions d’aquest sistema nominalment democràtic però liquidacionista
de tot allò que el molesta. De tot allò
que desvetlla la seua naturalesa
última: autoritària i sotmesa als
poders de sempre.
Quan els assistents
han pronunciat en veu alta noms
i cognoms de soterrats a les fosses, s’ha
evidenciat que aquests ens
continuen involucrant, apel·lant també a la nostra dignitat
ciutadana, allò que també el poder vol arrebatar-nos. Un genocidi. Unes fosses. Un encontre amb
el record de les víctimes.
Sembla que cada vegada és
més difícil quelcom tan natural i senzill. Però
també que no ho tindran fàcil
aquells que volen tancar
totes les portes a la memòria.
Perquè la memòria és
allò últim que es pot perdre.