Comparteixo, no en abuses

No tenim cultura de compartir internet. I és una llàstima, perquè avui seria facilíssim: les connexions domèstiques són enormes i quasi ningú no arriba a usar tot l'ample de banda que paga. Tampoc no és cap novetat; compartir la connexió amb un veí porta sent perfectament factible des de fa molts anys.

Molts ni s'ho plantegen per por que algú use la seua xarxa per a alguna cosa il·legal. Però a Espanya, almenys fins on jo sé i des de quan vaig començar a pensar en açò, el fet que una descàrrega provinga de la teua IP no és suficient per a condemnar-te: la policia necessita trobar alguna cosa als teus dispositius. Diferent és Alemanya, on baixar-se una pel·lícula per P2P pot comportar una multa considerable. Ací, de moment, el risc legal és menor del que la gent s'imagina.

Hi ha un altre temor més legítim: la seguretat de la teua xarxa domèstica. Si comparteixes sense aïllar, algú amb coneixements podria arribar als teus dispositius: el NAS, la impressora, el termòstat, les bombetes intel·ligents. El correcte és una xarxa completament separada, que no veja res del teu.

Fa temps vaig tenir un router que feia açò sol, sense esforç: creava una segona xarxa wifi amb el seu propi SSID i li podíeu posar un límit d'ample de banda. Era ideal: llevaves una xarxa a part, li assignaves un topall i ja estava. La gent que s'hi connectara no tenia accés a la teua xarxa principal.

Així que vaig muntar una xarxa oberta, sense contrasenya, i la vaig anomenar COMPARTONOABUSES. El nom ho deia tot: comparteixo, però no en abuses.

Va funcionar una temporada. Fins que un dia vaig notar que la meua connexió anava lentíssima. Va resultar que algú, malgrat el nom, no va trobar res millor que aprofitar la meua xarxa oberta i gratuïta per a muntar un client P2P i baixar-se pel·lícules. Reconec que em va doler una mica; em va fer perdre una mica de fe en la humanitat.

Però el que de veritat em va molestar va vindre després. Quan vaig anar a revisar el límit d'ample de banda d'aquella segona xarxa, vaig descobrir que l'opció ja no hi era: Jazztel, el meu proveïdor d'aleshores, havia tret aquella funció del router en alguna actualització, sense avisar.

M'imagine el raonament. Si la gent començava a compartir, aquells usuaris consumien objectivament més ample de banda, així que millor eliminar —discretament— una funcionalitat interna del router que la majoria ni sabia que existia.

Avui la solució tècnica segueix existint: pots comprar un segon router, connectar-lo al primer fent NAT, i aconseguir que la xarxa que comparteixes quede completament aïllada de la teua. No és trivial de configurar, però es pot fer.

El problema és que requereix maquinari addicional que consumeix energia, ocupa espai i acumula pols, tot açò sols per a regalar ample de banda a desconeguts. No hi ha cap incentiu evolutiu perquè la gent faça açò.

I Jazztel ho va entendre perfectament. Quan compartir era un clic —una opció al panell del router—, ho van treure. Si ara requereix comprar un aparell addicional i dedicar-li una vesprada a configurar-lo, sols ho farà qui tinga una veritable vocació altruista. La resta, senzillament, no ho farà.

Amb el temps Jazztel em va fer alguna jugada més, ja de major abast, i vaig acabar evitant-los. Tenien preus competitius, sí, però —almenys en la meua experiència— a costa de pocs escrúpols.

Hi ha un cas que em fa especialment mal: les comunitats de veïns. La meua, per exemple, té una connexió contractada simplement per a monitoritzar les plaques solars comunitàries. Imagine que seran centenars de megabits —avui en dia no hi ha contractes més xicotets—, una línia que té connectat un cable Ethernet i que no usa ningú per wifi. Aqueixa connexió podria ser la base d'una xarxa compartida per a tot l'edifici; n'hi hauria prou amb un petit cablejat estructurat, una inversió mínima en el moment de construir o reformar, i llavors tots els veïns compartirien una connexió que entre tots ja estan pagant, amb garanties reals d'aïllament. La wifi no és pràctica per a set pisos; el cable sí que ho és. No sé exactament com està el marc legal per a aquest tipus d'acord entre veïns —caldria investigar-ho—, però tècnicament seria molt factible i molt raonable. I qui diga que així la companyia «perdria diners»: quan compres una barra de pa, el forner no et pregunta si te la menjaràs sol o si la compartiràs per a cobrar-te més en el segon cas.

I queda la sensació de fons: compartir internet seria de les coses més fàcils i més raonables, però ni la cultura ni els proveïdors ho posen fàcil. Una llàstima.