La paradoxa del relleu generacional a les associacions
Volem joves, però que no manen
Moltes associacions, clubs, colles, corals, penyes i entitats de tota mena es queixen, de manera recurrent, de la falta de relleu generacional. "No ve gent jove", "els joves no s'impliquen", "quan nosaltres faltem, qui continuarà açò?". La preocupació pot ser completament sincera.
Però hi ha una paradoxa: de vegades, quan finalment apareix gent jove amb iniciativa, energia i capacitat, la recepció no és tan entusiasta com es podria esperar.
El problema no és necessàriament l'edat. Un membre jove que assistix de tant en tant, escolta i no qüestiona massa coses difícilment altera l'equilibri intern d'un grup. En canvi, una persona nova que proposa projectes, aprén ràpidament, domina ferramentes que els altres no coneixen, busca informació, detecta problemes i vol participar en les decisions pot transformar-lo molt més.
I això significa també redistribuir poder.
El relleu implica una pèrdua
Des del punt de vista de qui arriba, la situació és senzilla: veu coses que podria fer i intenta fer-les. Però, des del punt de vista de qui porta vint, trenta o quaranta anys ocupant una posició central, la mateixa situació pot percebre's d'una altra manera.
De sobte, algú pot organitzar activitats sense necessitar-lo, accedir a informació que abans només ell coneixia o proposar mètodes diferents dels que s'han utilitzat durant dècades. Allò que per a l'entitat és renovació pot ser, per a una persona concreta, una pèrdua d'estatus.
No cal que hi haja mala fe. Probablement, la major part de les vegades no n'hi ha. La resistència pot expressar-se mitjançant arguments perfectament raonables: "encara no té experiència", "primer ha de conéixer com funciona el grup", "sempre s'ha fet d'una altra manera" o "no convé precipitar-se".
I moltes vegades estos arguments són certs.
La qüestió és una altra: durant quant de temps?
Si una persona nova ha de demostrar indefinidament que està preparada, mentre que les persones veteranes no han de demostrar que continuen estant-ho, no estem davant d'un simple reconeixement de l'experiència. Estem davant d'una jerarquia.
Experiència i capacitat no són el mateix
L'experiència té valor. Una persona que ha participat durant dècades en una associació coneix la seua història, els errors que ja s'han comés, les relacions personals i moltes de les raons per les quals les coses són com són.
Però l'experiència no garantix automàticament una millor capacitat per a qualsevol funció.
Les tècniques canvien, les ferramentes canvien i les formes de comunicar-se també. Una persona més jove pot tindre menys memòria institucional però més coneixement d'altres àmbits, més facilitat per a incorporar noves tecnologies o, simplement, més energia disponible.
Per això, la qüestió no hauria de ser si han de manar els majors o els joves. El criteri raonable és molt més senzill: qui està en millors condicions de fer cada cosa?
Una entitat saludable combina experiència i renovació. Una entitat bloquejada convertix l'antiguitat en un dret adquirit.
"Necessitem joves"
Hi ha una situació especialment curiosa: associacions que porten anys lamentant-se perquè no entra gent nova però que, quan entra algú amb iniciativa, intenten limitar la seua influència.
La contradicció és només aparent.
És possible voler joves com a continuadors sense voler-los encara com a protagonistes. És possible desitjar que l'associació sobrevisca, però imaginar inconscientment una continuïtat en què tot continue funcionant aproximadament igual.
El problema és que el relleu real no funciona així.
Cada generació incorpora interessos, ferramentes, sensibilitats i maneres de treballar diferents. Si una entitat només accepta nous membres a condició que reproduïsquen fidelment la cultura anterior, no està buscant relleu: està buscant substituts.
El respecte als majors
També intervé una norma social molt antiga: el respecte a les persones majors.
Té bones raons per existir. Durant gran part de la història humana, l'edat significava acumulació d'informació, experiència i memòria que difícilment es podia obtindre d'una altra manera. I una societat que només valorara la força, la velocitat o la productivitat deixaria les persones majors en una situació molt vulnerable.
Però respectar una persona no significa concedir-li indefinidament autoritat.
Es pot respectar profundament la trajectòria d'algú i considerar al mateix temps que una altra persona està millor preparada per a una responsabilitat determinada. Es pot valorar el que una generació ha construït sense convertir-ho en un dret permanent a decidir sobre el futur.
De fet, una de les formes més valuoses d'experiència podria ser precisament saber quan cal deixar espai.
Institucionalitzar el relleu
El millor antídot contra estos conflictes és que la successió no depenga exclusivament de les relacions personals.
Els càrrecs temporals, la rotació de responsabilitats, la documentació dels procediments, la formació de persones noves i la distribució del coneixement fan que el canvi deixe de percebre's com una derrota individual.
Una associació madura no espera que una persona desaparega per a substituir-la.
Prepara el relleu mentre eixa persona encara pot transmetre el que sap.
Això permet que les persones veteranes continuen aportant experiència sense haver de conservar necessàriament totes les funcions que havien assumit, i que les noves generacions adquirisquen responsabilitat abans que siga massa tard.
La pregunta incòmoda
Per això, quan una associació diu que necessita gent jove, potser convé fer-li una pregunta més concreta:
Si arribaren demà cinc persones joves, competents i amb moltes ganes de fer coses, fins on estaríem disposats a deixar-les arribar?
Perquè voler que vinguen és fàcil.
Acceptar que algun dia decidiran elles és el verdader relleu generacional.