Projecte «La ironia en la literatura catalana de la Postguerra fins als nostres dies: entre la Modernitat i la Postmodernitat» (FFI2008-00230/FILO del Programa Nacional de Proyectos de Investigación Fundamental del Ministerio de Ciencia e Innovación, 2009-2011)
El principal objectiu del projecte és l'estudi de les funcions que ha exercit la ironia en els diversos moviments literaris i en els diferents autors del període que va des de la postguerra fins a l'actualitat. La intenció del grup investigador és posar de manifest la importància de la ironia en la construcció d'una part significativa de les poètiques que marquen la literatura de l'època, amb la voluntat d'omplir el buit existent en els estudis literaris catalans en relació amb aquesta àrea d'estudi. A diferència del que s'esdevé en altres cultures del nostre entorn, en les quals les investigacions sobre la ironia han cobrat una enorme rellevància i els estudis acadèmics han dut a terme una gran renovació en aquest camp, en l'àmbit català, amb comptades excepcions, l'estudi de la ironia no ha estat objecte d'atenció investigadora. L'objectiu central del projecte és, doncs, contribuir a normalitzar aquesta anomalia, des del convenciment, com a punt de partida, que la ironia és una peça fonamental en la discussió sobre la Modernitat i la Postmodernitat. Es tracta, en definitiva, d'analitzar la concepció i l'ús de la ironia,entesa tant en sentit estricte com incloent-hi també la ironia hipertextual, segons la proposta de Genette, és a dir, sobretot la paròdia i el pastitx, així com la ironia metaficcional, en la producció literària dels escriptors del període assenyalat. En canvi, quedaran fora de l'abast del present projecte altres categories com la comicitat i l'humor; a pesar que es tracta de concepte que estableixen una complexa relació amb la ironia, cal tenir present que constitueixen fenòmens de caràcter diferent a l'irònic.
La ironia, entesa com a trop o com una modalitat literària que vehicula una visió del món particular, constitueix un element essencial de la poètica d'autors com Josep Pla, Joan Fuster, Joan Oliver, Pere Calders, Llorenç Villalonga, Joan Perucho, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Pere Gimferrer, Josep M. Benet i Jornet, Rodolf Sirera o Quim Monzó, per citar-ne només uns noms significatius per la qualitat literària, la representativitat i el pes específic de la ironia en la seua literatura. Tanmateix, com ha hem assenyalat, la bibliografia sobre ironia en la literatura catalana és reduïda. Són ben pocs els estudis dedicats específicament a investigar la ironia en un moviment o en un autor i tampoc no són gaire nombrosos els treballs que tracten tangencialment la ironia, de vegades únicament com a menció puntual, sense definir-ne ni detallar-ne o analitzar-ne el funcionament.
El dèficit és encara més gran en els estudis teòrics: en català no n'existeix cap monografia. Tot just podríem destacar el capítol dedicat a la ironia per Vicent Salvador al seu llibre El gest poètic. Cap a una teoria del poema (1984) o alguns articles d'Amadeu Viana («Fuster in fabula», Els Marges, 38, 1987), Joan Argente («Parodil·lelismes», Reduccions, 6, 1979) o la introducció de M. Dolors Madrenas al seu llibre Va de broma? Aproximació a la paròdia literària (1999). També resulta útil per a l'estudi de la ironia l'anàlisi de l'humor des d'una perspectiva pragmàtica i sociolingüística que Amadeu Viana duu a terme en els darrers anys amb, entre altres, el llibre Acròbates de l'emoció. Exploracions sobre conversa, humor i sentit (2004).
La situació, en canvi, és diferent en la bibliografia en castellà, d'àmbit espanyol, en la qual, especialment en els darrers anys, hom pot trobar contribucions teòriques, algunes de les quals notables. En destaquem, a tall de mostra, La parodia dramática en la literatura española (1979), de S. Crespo Matellán; el llibre col·lectiu E. Rodríguez-Monegal (ed.), Humor, ironía, parodia (1980); L. Zavala, Humor, ironía y lectura. Las fronteras de la escritura literaria (1993); P. Ballart, Eironeia. La figuración irónica en el discurso literàrio moderno (1994); M. A. Torres Sánchez, Aproximación pragmática a la ironía verbal (1999) o J. C. Pueo, Los reflejos en juego (Una teoría de la parodia) (2002).
Ara bé, l'estudi de la ironia no es pot plantejar sense acudir a les fonts bibliogràfiques que encapçalen avui encara la reflexió teòrica sobre el tema i el paper de la ironia en la Modernitat i en la Postmodernitat. En primer lloc, el potent àmbit anglosaxó (des de, per exemple, C. Brooks fins a L. Hutcheon, passant per una llarga nòmina d'estudiosos entre els quals cal citar W.C. Booth, N. Frye, D.C. Muecke, G. G. Sedgewick, M. A. Rose, M. Hannoosh, P. de Man, J. Culler, J.A. Dane, D. J. Enright...), seguit del francés (recordem, per exemple, P. Hamon, V. Jankélévitch, C. Kerbrat-Orechioni, G. Genette, P. Schoentjes, Groupe M...) o alemany (on podem citar, per exemple, E. Behler, U. Japp, E. Lapp, B. Alleman...), sense oblidar, és clar altres aportacions fetes des de cultures properes, com la italiana i la portuguesa, o, per descomptat, la contribució ja clàssica de Bakhtín i els formalistes russos.
El grup responsable del present projecte compta amb una llarga trajectòria investigadora, que ha estat reconeguda amb la concessió de diferents ajudes i projectes d'investigació:
- 'La producció literària des de 1939 a l'actualitat', Ajut a la investigació de l'Institut de Literatura i Filologia de l'Institut Valencià d'Estudis i Investigacions (1996-1997).
- 'La producció i l'evolució de la literatura catalana des de 1939 fins a l'actualitat', Projecte d'investigació precompetitiu de la Universitat de València (1997-1998).
- 'El realisme social o històric en la literatura catalana', Projecte d'investigació de la Generalitat Valenciana (1999-2001).
- 'Definició i trajectòria del realisme social català', Projecte d'investigació del Ministerio de Ciencia y Tecnología (2000-2003).
El grup també ha format part de la Xarxa temàtica 'Corrents i tendències a la literatura catalana del segle XX' de la Generalitat de Catalunya (1996-1998).
Una vegada finalitzat el projecte sobre el realisme social català, el grup va encetar la dedicació investigadora a la ironia en el període ja assenyalat, des de la postguerra a l'actualitat. Els anys transcorreguts han servit per entrar en contacte amb la bibliografia, conéixer el camp d'estudi i traure'n a la llum pública els primers resultats en forma de llibres i articles. Segurament la contribució més destacada del grup siga la coordinació per part de dos dels seus membres -Carme Gregori i Ramon X. Rosselló- d'un monogràfic de la revista Caplletra, 41 (2006), amb el títol «Usos de la ironia en la literatura catalana contemporània», el qual compta amb la col·laboració de dos teòrics de primer nivell -Pierre Schoentjes i Pere Ballart-, a més d'incorporar també treballs de membres del grup investigador sobre la ironia en la literatura catalana del període proposat: l'investigador principal, Vicent Simbor, amb «Llorenç Villalonga: la ironia o la civilització» (p. 193-216), Carme Gregori, amb «Metaficció històrica a Estremida memòria, de Jesús Moncada» (p. 131-150) i Ramon X. Rosselló, amb «Ironia i metadiscurs en el teatre català actual, a propòsit d'Elsa Schneider, de Sergi Belbel» (p. 175-192).
A més, els components del grup investigador han aportat diversos estudis sobre el tema proposat en el present projecte. L'investigador principal, Vicent Simbor Roig ha analitzat el paper de la ironia en dos dels narradors més significatius de la postguerra, Pere Calders i Llorenç Villalonga, amb «Ronda naval sota la boira: el pacte del somni», en Miscel·lània homenatge Enrique García Díez (1991) i Llorenç Villalonga a la recerca de la novel·la inefable (1999).
Ferran Carbó ha tingut en compte la ironia en els següents estudis sobre poesia i teatre: La poesia de Joan Valls (1991), El teatre a València entre 1963 i 1970 (2000), «Els inicis de Vicent Andrés Estellés i la poesia dels anys cinquanta», en Vicent Andrés Estellés (2004) i «Enmig de les marees. Una mirada a la poesia de Manel Garcia Grau», en L'obra literària de Manel Garcia Grau (2007).
Carme Gregori ha estudiat la ironia en Joan Fuster i Pere Calders, amb «L'humor segons Joan Fuster», en Quaderns de Filologia. Estudis Literaris, 6 (2001), «L'humor de Pere Calders en la guerra», en L'Avenç, 265 (2002) i en Pere Calders: tòpics i subversions de la tradició fantàstica (2006).
Ramon X. Rosselló ha analitzat el joc paròdic en Salvador Espriu, amb «Fedra en l'escriptura teatral de Salvador Espriu», en Quaderns de Filologia. Estudis Literaris, 10 (2005).
Assumpció Bernal ha realitzat l'anàlisi de la ironia hipertextual en l'obra de Joan Perucho en «Je liu parle chapeau bas o els petiti principi peruchians», en Les literatures catalana i francesa al llarg del segle XX (1997) i «De a-història i històries: el cas peruchià», en Quaderns de Filologia. Estudis Literaris, 7 (2002).
Mariola Aparicio ha estudiat la ironia en el poeta Vicent Andrés Estellés en «Ironia i humor en la poesia de Vicent Andrés Estellés», en Quaderns de Filologia. Estudis Literaris, 6 (2001).
