Projecte actual: «La literatura de segon grau: les relacions hipertextuals en la literatura catalana des del “Modernisme” fins a 1939»
Resum
La conceptualització i anàlisi de la hipertextualitat per part de Gérard Genette a Palimpsestes (1982) aportà un marc teòric sòlid, funcional i molt operatiu per a l’estudi de l’anomenada “literatura de segon grau”. La divisió en pràctiques de transformació i pràctiques d’imitació i la distinció entre els règims seriós, lúdic i satíric ofereixen com a resultat sis tipus d’hipertextualitat que serveixen per a identificar i caracteritzar el conjunt d’obres que deriven, d’alguna manera, d’una obra anterior.
L’objectiu principal del projecte d’investigació és afrontar l’estudi de la literatura catalana de segon grau durant el període que va des del “Modernisme” fins a 1939, adoptant com a marc teòric bàsic per a l’anàlisi el model proposat per Genette, oportunament completat o matisat per les diferents contribucions d’altres estudiosos. En la tradició bibliogràfica catalana, les aproximacions crítiques a les relacions d’obres i autors amb els models dels quals deriven han mancat habitualment, amb escasses excepcions, d’un model d’anàlisi coherent i compartit; en general, el caràcter d’aquestes relacions, essencials per a la interpretació dels textos, s’ha plantejat en termes d’“influències”, “recreacions” o altres conceptes igualment vagues.
A més dels excel•lents recursos analítics que proporciona, la proposta del teòric francès és fonamental per assegurar l’homologació terminològica i conceptual dels resultats de la investigació i per poder establir elements fiables de comparació entre obres, entre autors, entre moviments estètics o entre èpoques.
El projecte d’investigació es proposa estudiar les relacions hipertextuals, en totes les modalitats, en una mostra extensa i significativa de la producció literària catalana del període assenyalat, tant a nivell formal com, sobretot, temàtic; tant entre obres concretes, com entre mites i obres o entre gèneres i obres; i tant les de caràcter seriós com les de caràcter paròdic o satíric. Els resultats esperats permetran avaluar la importància i les funcions que té la hipertextualitat en la definició de les poètiques dels distints moviments i autors. A més, donada la naturalesa irònica d’una part de les relacions hipertextuals que formen el corpus d’estudi, el projecte es proposa continuar ampliant i actualitzant el banc de dades bibliogràfiques sobre la ironia que va posar en marxa en els anteriors projectes d’investigació amb la pròpia web: http:www.uv.es/ironialitcat.
Paraules clau:
hipertextualitat, transposició, forgerie o imitació seriosa, travestiment, paròdia, charge o imitació satírica, pastiche.
1. Antecedents i estat actual dels coneixements cientificotècnics de la matèria específica del projecte
D’acord amb Gérard Genette (Palimpsestes, Seuils, París, 1982, p. 16), es pot afirmar que la hipertextualitat és un aspecte universal de la literarietat, perquè no hi ha cap obra literària que, en cert grau i segons les interpretacions, no evoque una altra obra i, en aquest sentit, totes les obres són hipertextuals. En múltiples ocasions, el rastreig i anàlisi de la genealogia i dels models i influències dels textos literaris s’han portat a terme des d’aquesta convicció, tan àmplia com teòricament inaprensible, i ha desembocat en constatacions més o menys definides, descrites habitualment sense disposar d’un aparat conceptual que presente sense ambigüitats i de la forma més estable i unívoca possible els resultats. D’altra banda, el fet de no establir límits clars per al fenomen hipertextual ha contribuït a diluir aquestes relacions dins del camp general de la literatura, amb la consegüent pèrdua de sentit i de valor.
Els avanços teòrics en l’estudi de les relacions que les obres literàries estableixen amb la tradició en la qual s’inscriuen -unes relacions sense les quals la comunicació literària i l’existència mateixa de les obres serien inconcebibles- han permès acotar, fixar i analitzar d’una manera operativa els casos en què aquestes relacions tenen un pes específic significatiu en la proposta, és a dir, aquells que mantenen un deute inequívoc i essencial amb textos, gèneres, etc., anteriors. En aquest sentit, la proposta de Genette planteja que la hipertextualitat és un tipus de relació de derivació, mitjançant la qual, un text (hipertext) deriva d’un text anterior (hipotext) per transformació simple o per transformació indirecta o imitació; a més, afegeix explícitament, que aquesta derivació ha de ser massiva i, d’alguna manera, declarada, de manera que l’anàlisi de la hipertextualitat no depenga únicament del criteri interpretatiu del lector. Una altra de les virtuts del model establert per Genette és la divisió en sis categories dels casos d’hipertextualitat, com a resultat de combinar dos tipus de relacions (transformació i imitació) i tres tipus de règims o funcions (seriós, satíric, lúdic). D’aquesta manera, categories amb una llarga trajectòria crítica, com la paròdia i el pastitx, s’inscriuen dins d’un marc general de relacions que no solament posa de relleu el caràcter lúdic o irònic, sinó també la condició de transformacions o imitacions de textos, estils o gèneres precedents. La proposta de Genette desenvolupa els elements per a l’anàlisi de la principal de les relacions hipertextuals, la transposició o transformació seriosa, però igualment té el mèrit de renovar la consideració i el sentit de la paròdia, el pastitx, el travestiment i la imitació satírica o charge, molt deteriorats per l’ús com a etiquetes aplicades a productes d’escàs valor literari, que s’interpreten en moltes ocasions com a simples caricatures.
Si bé Genette proposa distingir entre les relacions hipertextuals i les intertextuals, reservant, com ja hem advertit, el primer terme per a les relacions que funcionen per derivació, existeixen unes altres línies d’investigació que inclouen aquestes pràctiques dins del camp general de la intertextualitat. En molts casos, les aportacions realitzades per aquests autors resulten de gran interès per a matisar i complementar la proposta de Genette. Així, per exemple, la distinció de M. Riffaterre entre “intertextualitat aleatòria” i “intertextualitat determinada”, les distintes concepcions de la intertextualitat, derivades de les convencions culturals dominants (afirmativa, negativa, invertida i relativista), de H. F. Plett, el concepte d’“intertitularitat” enunciat per W. Karrer o el d’“interfiguralitat”, de W. G. Müller, o l’enfocament, molt productiu en els estudis britànics i nord-americans, de la intertextualitat pictòrica, que analitza les relacions entre pintura i literatura. En l’àmbit de la hipertextualitat o intertextualitat irònica, l’estudi de la paròdia i del pastitx també ha produït una interessant línia d’anàlisi per part d’autores anglosaxones, com Linda Hutcheon, Margaret A. Rose i Michele Hannoosh.
El projecte d’investigació que presentem connecta parcialment amb la línia d’investigació desenvolupada per l’equip investigador en els dos projectes finançats anteriorment: “La ironia en la literatura catalana de la postguerra als nostres dies: entre la Modernitat i la Postmodernitat” (FF1208-00230, Ministerio de Ciencia e Innovación, 2009-2011) i “La ironia en la literatura catalana des del ‘Modernisme’ fins a 1939” (FFI2013-41147-P, Ministerio de Economía y Competitividad, 2014-2016), desenvolupat per un equip d’investigació i un equip de treball pràcticament idèntics a l’actual, augmentat en el present amb la incorporació de nous investigadors. La connexió es produeix pel costat de les relacions hipertextuals iròniques (paròdia i pastitx), que constituïen un dels apartats del camp general de la ironia al qual s’orientaven els anteriors projectes. En aquest sentit, el projecte actual pretén, d’una banda, ampliar i aprofundir els treballs realitzats amb anterioritat: analitzar un corpus més extens i més divers; i, d’una altra, diversificar les perspectives d’anàlisi a partir de l’increment de la bibliografia específica. A més, el canvi d’orientació teòrica del projecte repercutirà en un canvi substancial dels aspectes en els quals se centrarà l’enfocament i l’aplicació de l’aparat conceptual. Si en els projectes precedents un dels objectius principals residia en el fet de distingir la ironia hipertextual de les altres modalitats d’ironia (les diverses ironies textuals i la metaficció), en aquesta ocasió, un dels focus de l’anàlisi se centra a discernir allò que separa i/o aproxima les relacions hipertextuals iròniques a les relacions hipertextuals que pertanyen al règim seriós o al satíric.
Alguns dels punts forts que ens ofereix la connexió parcial del projecte amb els projectes anteriors són la perfecta familiarització amb la literatura del període en què se centrarà la investigació, el domini ja adquirit per part de l’equip d’investigació del marc teòric relatiu a la ironia hipertextual i la significativa aportació ja realitzada a una part del futur camp d’estudi, com detallarem més endavant. D’altra banda, el projecte que presentem suposa també una investigació nova, en la mesura que preveu, com a objectiu compartit amb l’estudi de la ironia hipertextual, la investigació sobre les relacions hipertextuals serioses i satíriques.
En el terreny de les relacions iròniques, les publicacions del grup d’investigació han suposat l’aportació més rellevant a l’estudi del tema en la literatura catalana en els últims anys, i han representat una incorporació decidida dels estudis de literatura catalana a la investigació de la hipertextualitat. Així mateix, el treball del grup ha estimulat l’aparició de publicacions d’altres investigadors, que han participat en activitats impulsades des dels projectes d’investigació. En aquest sentit, destaca el llibre monogràfic col•lectiu del grup investigador El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània (2008), integrat per estudis de F. Carbó, C. Gregori, G. Lluch, R. X. Rosselló i V. Simbor, i les diferents contribucions sobre ironia hipertextual del volum, editat per F. Carbó, C. Gregori i R.X. Rosselló, La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939 (2016), entre las quals podem assenyalar les de F. Carbó, J. Malé, C. Gregori, S. Sellés o M. Llopis. Entre el nombrós conjunt de publicacions que els integrants del grup investigador i de l’equip de treball han dedicat a l’estudi de les relacions hipertextuals iròniques, podem apuntar: els treballs de Carme Gregori sobre Pere Calders (Pere Calders. Tòpics i subversions de la tradició fantàstica, PAM, 2006, i “Els fonaments de la ironia caldersiana: La Glòria del Dr. Larén”, Caplletra, 60, 2015, p. 163-182.), sobre Joan Fuster (Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, PUV, 2011), sobre Mercè Rodoreda (“Gènere negre i ironia en els inicis literaris de Mercè Rodoreda”, dins de F. Carbó, C. Gregori, R. X. Rosselló (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939, PAM, 2016, p. 476-496), sobre Víctor Català (“La ironia en la narrativa breu de Víctor Català: Drames rurals, Ombrívoles i Caires vius”, dins de V. Simbor (ed.), Ironies de la Modernitat. La ironia del Modernisme al Noucentisme, PAM, 2015, p. 97-125), sobre Quim Monzó (“Revisitar la tradició, rebentar els tòpics. El joc paròdic monzonià”, dins de Carbó, F., Gregori, C., Lluch, G, Rosselló, R.X. i Simbor, V., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, PAM, 2008, p.53-91) i sobre Carme Riera (“Formes de la ironia en l’obra de Carme Riera”, dins de P. Arnau, L. Cotoner (eds.), Els subjectes de l’alteritat. Estudis sobre la narrativa de Carme Riera, PAM, 2011, p. 33-57); els estudis de Vicent Simbor sobre Llorenç Villalonga (Llorenç Villalonga, ironista i jogasser, IIFV-PAM, 2013; “De M. Bergeret a D. Toni de Bearn: Llorenç Villalonga ironista”, Revista de Filología Románica, 28, 2011, p. 81-106, i “Llorenç Villalonga, pasticheur de Proust”, dins de Carbó, F., Gregori, C., Lluch, G, Rosselló, R.X. i Simbor, V., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura en la literatura catalana contemporània, PAM, 2008, p. 157-190), sobre Santiago Rusiñol (“La ironia en Rusiñol: L’auca del senyor Esteve”, Rivista Italiana di Studi Catalani, 5, 2015, p. 1-24) i sobre Bernat i Baldoví (“Josep Bernat i Baldoví: l’estètica de la paròdia”, Estudis Romànics, XXXI, 2009, p. 163-181); les investigacions de Ferran Carbó sobre Salvat-Papasseit (“Una lectura de tres poemes de Joan Salvat-Papasseit des de la ironia hipertextual”, dins de Carbó, F., Gregori, C. i Rosselló, R. (2016) (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939, PAM, 2016, p. 159-174), sobre Pere Quart (“Les primeres bèsties de Pere Quart”, Rivista Italiana di Studi Catalani, 6, 2016, p. 79-99) o sobre Vicent Andrés Estellés (“‘L’amarga enyorança d’aquell temps de les èglogues’. (Una subversió en la poesia de Vicent Andrés Estellés)”, dins de Carbó, F., Gregori, C., Lluch, G, Rosselló, R.X. i Simbor, V., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, PAM, 2008, p. 11-52); els treballs de Ramon X. Rosselló sobre Espriu (“La mirada retornada de Salvador Espriu: figures de mediació i nivells ficcionals en l’escriptura teatral”, dins de Carbó, F., Gregori, C., Lluch, G, Rosselló, R.X. i Simbor, V., El bricolatge literari. De la paròdia al pastitx en la literatura catalana contemporània, PAM, 2008, p. 123-155, i “Fedra en l’escriptura teatral de Salvador Espriu”, Quaderns de Filologia. Estudis literaris, 10, p. 33-47) i sobre Millàs-Raurell (“A l’entorn de la ironia de situació i la comèdia burgesa: el cas de La Llotja, de Josep M. Millàs-Raurell”, Caplletra, 60, 2016, p. 183-203); el capítol de Jordi Malé sobre Espriu (“Letizia: un conte de Poe però amb Espriu i amb un humor de por”, Miscel•lània Joan Veny, 8, 2006, p. 69-94); els treballs de Magí Sunyer (“First Republican Theatre in Catalan: satires and parodies”, dins de The Myths of the Republic: Literature and Identity, Kassel, Reichenberger, p. 23-40) i de Veronica Orazi (“Comediants y los clásicos”, eHumanista/IVITRA, 7, 2015, p. 372-385) sobre paròdia teatral; la investigació de Francesco Ardolino sobre Pere Calders (“Un escriptor sense préstecs? Influències i confluències (sovint iròniques) a l’obra de Pere Calders”, dins d’I. Matei, X. Montoliu (eds.), La vida entre vides. Festschrift für Jana Balacciu Matei, Ormania, p. 46-65) o l’estudi d’Antoni Maestre sobre Sergi Pàmies (Essències d’estil. Aproximació a la narrativa breu de Sergi Pàmies, Universidad de Alicante, 2013).
L’equip investigador també disposa d’aportacions rellevants en el camp de les relacions hipertextuals serioses. En aquesta línia d’anàlisi, destaquen les aportacions de Jordi Malé sobre els mites com a hipotextos de la literatura catalana contemporània (amb E. Miralles, Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània, Barcelona, Publicacions i Edicions Universitat de Barcelona, 2007; Del mite als mites, Obrador Edèndum, 2007, i “Catalan Antigones: Between Religion and Politics”, Hispanic Issues On Line, vol. 13, 2013, p. 163-182) o sobre els hipotextos de la poesia de Marià Manent (“‘L’amor tenia a ran de llavis’. Yeats, Rilke i altres presències a ‘L’ombra’ de Marià Manent”, Actes del Catorzé Col•loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. I, PAM, 2009, p. 331-344), les aportacions de Magí Sunyer sobre hipertextos i mites (“Amb una nova pietat: la transformació del mite en Joan Maragall”, dins de Maragall: textos i contextos, 2012, p. 255-262, i “La popularització dels mites catalans. Víctor Balaguer i Manuel Angelon”, Catalonia, 1, 2008, 1-9), l’estudi global de la hipertextualitat en els aforismes de Joan Fuster de Carme Gregori (Anotacions al marge. Els aforismes de Joan Fuster, PUV, 2011), l’anàlisi de les relacions hipertextuals entre Maragall i Dante de Francesco Ardolino (Una literatura entre el dogma i l’heretgia. Les influències de Dante en l’obra de Joan Maragall, 2006) o l’aproximació des de la hipertextualitat al gènere antiutòpic d’Alfons Gregori (“La construcción de la (anti)utopía a través del género y el espacio nacional: Llorenç Villalonga, M. Aurèlia Capmany y M. Antònia Oliver”, Sociocriticism, XXVII/1-2, p. 83- 124).
Per assegurar una sòlida base a les investigacions del projecte actual, resulta igualment important el coneixement en profunditat, per part dels investigadors, de la literatura de l’època objecte d’estudi, ja que aquest coneixement assegurarà que l’anàlisi de la hipertextualitat s’establisca de manera coherent en relació a les poètiques dels autors i es convertisca en un recurs decisiu per a caracteritzar els trets que els són distintius. En aquest sentit, convé destacar que el grup d’investigació compta amb especialistes destacats en diversos autors del període. Així, per exemple, entre els membres de l’equip hi ha importants especialistes en l’obra de Joan Maragall: Alfons Quintana (entre molts altres treballs, La veu misteriosa. La teoria literària de Joan Maragall (1996), director de l’equip encarregat de l’edició de las Obres Completes de l’autor, de les quals ja ha publicat el volum, editat per Quintana, Poesia completa (2010)); Francesco Ardolino (director de la revista Haidé. Estudis maragallians, i autor de diverses publicacions sobre l’autor, com el llibre adés esmentat); Mònica Güell (amb estudis com “La recepció de Maragall a França”, Catalonia, 10, 2012, o “Maragall ironista? Pinzellades iròniques a les proses”, dins d’Ironies de la modernitat, PAM, 2015, p. 127-145) i Magí Sunyer (entre altres publicacions, en “Amb una nova pietat: la transformació del mite en Joan Maragall”, dins de Maragall: textos i contextos, 2012, p. 255-262, o “’Que es llarga l’eternitat’. Sobre la ironia en Joan Maragall”, Haidé. Estudis maragallians, 4, 2015, p. 129-140). Carme Gregori és una reconeguda especialista en el conjunt de l’obra de Pere Calders, incloent-hi l’etapa inicial de producció que s’inscriu entre els objectius d’estudi del projecte (entre molts altres publicacions, el llibre Pere Calders. Tòpics i subversions de la tradició fantàstica, PAM, 2006), però també ha dedicat diferents treballs a Víctor Català (“Factors de cohesió a Solitud”, Quaderns de Filologia, 1995, p. 407-417, “Ironies del destí i visió del món en dues narracions de Víctor Català i Josep Carner”, Zeitschrift für Katalanistik, 27, p. 207- 224, a més del capítol ja ressenyat anteriorment entre els estudis sobre ironia hipertextual) i Mercè Rodoreda (“Metamorfosis i altres prodigis en els contes de Mercè Rodoreda”, Actes del I Simposi Internacional de Narrativa breu, 1998, p. 281-299, a més del capítol ja esmentat entre els estudis sobre ironia hipertextual). Vicent Simbor és un dels màxims especialistes en l’obra de Llorenç Villalonga (entre un gran nombre de publicacions, destaca el llibre Llorenç Villalonga, a la recerca de la novel•la inefable, 1999, a més de l’altre llibre ja citat entre els estudis sobre ironia hipertextual); d’altra banda, Simbor ha dedicat diferents articles a Víctor Català, Mercè Rodoreda, Francesc Trabal, Pere Calders, Eugeni d’Ors i Santiago Rusiñol. Ferran Carbó és un referent en els estudis sobre Joan Vinyoli (amb llibres com Introducció a la poesia de Joan Vinyoli, 1991, i La freda veritat de les estrelles, 1995, a més de múltiples articles); igualment, ha dedicat diferents publicacions a l’obra de Salvat-Papasseit, Carles Riba, Joan Oliver i Josep Carner. Jordi Malé és un especialista indiscutible en l’obra de Carles Riba (particularment, amb els seus tres llibres: Carles Riba i el Noucentisme, 1995; Poètica de Carles Riba. Els anys del postsimbolisme 1920-1938, 2001; Carles Riba i la traducció, 2007), és autor d’un estudi de referència sobre Josep Carner («Auques i ventalls», de Josep Carner, 1995) i ha dedicat articles a diferents autors del període, como Pere Calders, Salvador Espriu, Joan Oliver i Josep Pla. Ramon Rosselló ha estudiat l’obra de Salvador Espriu (en els treballs ja esmentats) i de Joan Oliver (en «Usos de la ironia de contrast entre text i context de comunicació en l’escriptura teatral de preguerra de Joan Oliver», dins de Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939, 2016, p. 425-443). A més de las publicacions sobre Maragall anteriorment ressenyades, Francesco Ardolino ha dedicat diferents publicacions a Pere Calders (com, por exemple, l’estudio “El desig del retorn: contribució a una lectura de L’ombra de l’atzavara”, dins de C. Puig (ed.), Pere Calders i el seu temps, 2003, p. 313-334). Magí Sunyer suma als treballs sobre Maragall les publicacions sobre Josep M. de Sagarra («Modalitats de la ironia en la poesia lírica de Josep Maria de Sagarra», Caplletra, 60, p. 231-245), Carles Soldevila («Eva, de Carles Soldevila, la ironia de situació», dins de F. Carbó, C. Gregori i R. X. Rosselló (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l'inici de segle fins a 1939, 2016 p. 348-362) i Santiago Rusiñol (“La ironia trista de Santiago Rusiñol”, dins de V. Simbor (ed.), Ironies de la modernitat, 2015, p. 253- 276). Mònica Güell, ja esmentada com a especialista en Maragall, ha dedicat diferents investigacions a l’obra de J.V. Foix (“Poètica de la ironia a l’obra de J.V. Foix”, dins de Ferran Carbó, Carme Gregori i Ramon X. Rosselló (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l’inici de segle fins a 1939, 2016, p. 175-198) i de J. Salvat-Papasseit (“Aproximació a un estudi de la ironia en Salvat-Papasseit”, Rivista Italiana di Studi Catalani, 6, 2016, p. 121-134). Per la seua banda, Patrizio Rigobon és autor de diferents publicacions sobre Eugeni d’Ors (“Eugeni d'Ors i la ironia: una aproximació entre filosofia, literatura i vida”, dins d’Ironies de la Modernitat, 2015, p.179-190) i sobre Salvador Espriu, mentre que Gonçal López-Pampló ha publicat diferents treballs sobre Eugeni d’Ors i Josep Pla (D’Ors a Fuster. Per una història de l’assaig en la literatura catalana contemporània, Publicacions de la Universitat de València, 2017, «Study of two texts on Eugeni d'Ors by Josep Pla and Joan Fuster», dins d’E. Balaguer, M. J. Francés i V. Vidal (eds.), Aproximació a l'altre. Biografies, semblances i retrats / An approach to the other. Biographies, resemblances and portraits, IVITRA 11, John Benjamin Publishing Company, 2015, p. 91-98, i «Formes de la ironia en Josep Pla: anàlisi d'alguns exemples argumentatius», dins de F. Carbó, C. Gregori, R. X. Rosselló (eds.), La ironia en les literatures occidentals des de l'inici de segle fins a 1939, PAM, 2016, p. 319-331). Un altre dels investigadors que ha treballat sobre l’obra de Pere Calders és Antoni Maestre (“La fantasia del marit monstruós en ‘La clau de ferro’ de Pere Calders”, Brumal, vol. 4, 2, 2016, p. 189-204). Finalment, Alfons Gregori és especialista en literatura fantàstica, als enfocaments teòrics i a la seua aplicació en autors com Pere Calders (La dimensión política de lo irreal: el componente ideológico en la narrativa fantástica española y catalana, Wydawnictwo Naukowe, UAM, 2015; “Las corrientes de investigación en teoría de lo fantástico presentes en el hispanismo: estado de la cuestión”, Studia Romanica Posnaniensia, XL/2, 2013 p. 5-23, o “Calders, Arreola i Anderson Imbert: L’esperit de l’humor encarnat en el fantàstic”, dins d’A. Gregori & alii (ed.), Discurso sobre fronteras - fronteras del discurso: estudios del ámbito ibérico e iberoamericano. Wokól Literatur i Kultur Romanskich, 2009, p. 405-413).
Per últim, entre els resultats previs, fruit també del treball del grup investigador, cal assenyalar la creació d’un banc de dades bibliogràfiques sobre l’estudi de la ironia, paròdia i pastitx en la literatura catalana des de l’inici del segle XX fins als nostres dies, consultable en línia (http://www.uv.es/ironialitcat), que, amb el projecte present, tenim intenció de continuar, ja que la paròdia i el pastitx continuaran sent part dels nostres objectes d’estudi.
La bibliografia sobre hipertextualitat en la literatura catalana és escassa. En l’apartat de les relacions hipertextuals iròniques (la paròdia i el pastitx), les aportacions del grup investigador en els últims anys han suposat un avanç considerable en aquest camp, en el qual, anteriorment, les contribucions eren molt puntuals i aïllades. Quant a les relacions hipertextuals serioses, la bibliografia existent tampoc no és molt més abundant, a més de no cenyir-se, en general, a un marc teòric explícit i coherent. A més, els estudis sobre la hipertextualitat seriosa han tendit a concentrar-se en un nombre reduït de temes i autors: la transformació de mites de diferents tradicions en la literatura catalana, amb una atenció preferent a les obres de Joan Maragall, Salvador Espriu i Carles Riba. En aquesta línia, disposem d’aportacions com els diferents estudis de Carles Miralles (Eulàlia. Estudis i notes de literatura catalana, 1986; “Dues notes sobre l’Antígona de Salvador Espriu”, Indesinenter, 8, 2013; Sobre Riba, 2007, o Sobre Espriu, 2013, entre d’altres), Josep Murgades (“Recepció de Nausica en la literatura catalana”, dins de Mites clàssics en la literatura catalana moderna i contemporània, 2007, p. 83-105), J.M. Ragué (Els personatges femenins de la tragèdia grega en el teatre català del segle XX, 1990), M. Àngels Anglada (El mirall de Narcís. El mite grec en els poetes catalans, 1988), Josep Romeu (diferents aportacions, des del seu estudi inicial sobre el “Comte Arnau”, de 1947), Juan M. Ribera (“Nausica entre Nausicas”, dins de Tejiendo el mito, 2012), a més d’una sèrie més aviat curta d’articles dedicats a analitzar unes altres relacions hipertextuals en textos de diferents autors, com, per exemple, “Del mite a la poesia. Interpretació dels poemes ‘Agar’, ‘Abigaïl’ i ‘Micol’ de Joan Alcover”, de Carme Bastardas (Miscel•lània Jordi Carbonell, 4, 1992, p. 119-142), Mercè Boixareu, “Màrius Torres i la poesia francesa contemporània”, Urc, 7, 1993, p. 33-39, o Jordi Marrugat, “L’herència romàntica en l’obra de Marià Manent”, Els Marges, 78, 2006, p. 81-106.
En el capítol de la bibliografia teòrica, l’estudi de Gérard Genette, Palimpsestes. La littérature au second degré (1982), imprescindible per la claredat i la funcionalitat de la proposta, ha de completar-se amb una nodrida bibliografia internacional, que compta amb algunes referències clàssiques, impossibles d’obviar, com l’estudi de Linda Hutcheon, A Theory of Parody (1985), però també amb un ampli conjunt de contribucions recents, en un camp d’estudi que en manté la vigència i en renova constantment el discurs. En relació a la paròdia, en l’àmbit hispànic, conserven l’interès les investigacions de Pere Ballart, contingudes en el seu estudi global sobre la ironia Eironeia. La figuración irónica en el discurso literario moderno (1994) o el llibre de J.C. Pueo, Los reflejos en juego (Una teoría de la parodia) (2002), entre altres treballs més breus. Entre els estudis estrangers sobre la paròdia i el pastitx més recents, cal destacar aportacions com Contesti della parodia, de M. Bonafin (2001), Du pastiche, de la parodie et de quelques notions connexes, de P. Aron (2004), La relation parodique, de Daniel Sangsue (2007) o Parodie et analyse du discours, d’Ida Lucia Machado (2013). Mentre que en el camp de la intertextualitat, entesa com a concepte que engloba les relacions entre textos integrant les pràctiques de derivació junt amb les pràctiques de citació, en el qual trobem un bon nombre d’aportacions teòriques d’interès per a l’estudi de la hipertextualitat, tal com la concep Genette, podem apuntar, entre les contribucions d’interès: M. Riffaterre, “Intertextual Representation: On Mimesis as Interpretative Discourse”, Critical Enquiry, XI, 1984, p. 141-162; H. F. Plett (ed.), Intertextuality (1991), que inclou un capítol del mateix Plett, així com altres, igualment innovadors, de W. Karrer i W. G. Müller; T. Samoyault, L’intertextualité. Mémoire de la littérature (2001), Carmen Lara Rallo, Las voces y los ecos. Perspectivas sobre la intertextualidad (2007) o els estudis que indaguen en las relacions entre pintura i literatura, en l’anomenada intertextualitat pictòrica, com, per exemple, les obres col•lectives: M. Heusser et al. (eds.), The Pictured Word (1998) o U-B. Lagerroth et al. (eds.), Interart Poetics. Essays on the Interrelations of the Arts and Media (1997).
