La fin'amors i la superioritat femenina

A l'hora d'abordar l'estudi de l'amor cortés o de la fin'amors, com qualifiquen els poetes occitans la seua particular visió de les relacions heterosexuals, sovint es fa referència a un dels trets més cridaners: el de la superioritat femenina. Se sap que en la cansó els trobadors proposen una visió idealitzada de la dama en la què aquesta juga un paper distant, fins i tot altiu, alhora que l'enamorat suplica insistentment una mínima prova d'afecte.

Posats a buscar un exemple conegut i caraterístic, se sol citar la reina Ginebra en el Lancelot o El cavaller de la carreta de Chrétien de Troyes. Prototip de la dona capritxosa que somet l'amant a les més dures proves i humiliacions per a ser mereixidor del seu amor, Ginebra ha passat a la història com la dama per excel.lencia.

Inclús per a un profà en la matèria, aquest sembla ser el tret més significatiu y definitori de l'òptica cortés: el fin'amant, l'amant perfecte és aquell que somet la pròpia voluntat als desitjos de la seua dama, aquell que accepta sumisament i sense contrapartides la superioritat de l'estimada.

 

El que acabem de remarcar no deixen de ser generalitats més o menys acceptades, i com totes les generalitats, corren el risc d'oferir una visió restringida de tota la producció cortés, representada per més de 450 autors al llarg de més de dos segles de creació, des de finals del segle XI al XIII. Per això seria interesant revisar una vegada més el tòpic, perquè almenys des del punt de vista dels trobadors, no tot sembla tan clar.

El tema de la desigualtat en l'amor, de l'altivesa o l'orgull amb què la dama escolta les peticions amoroses del seu submís enamorat, és en efecte, un dels favorits dels poetes occitans. Justament per això abunden els testimonis sobre experiències particulars que venen a conformar aquesta noció, que marca les condicions d'aquesta distància que separa els enamorats.

 

Ens hem de demanar doncs, com consideren els trobadors aquesta dominació de la dona, aquesta desigualtat i sota què condicions estan disposats a mantindre-la.

No falten els trobadors, com Pistoleta, (Riquer, 1989:1166), que es rebel.len justament contra l'excessiva altivesa de la dama. La ironia i l'humor solen ser en aquests casos armes més contundents del que en un principi pot semblar. En aquest cas, la dama es troba poc a corrent dels usos i costums amatòris. No només es nega a donar-li consol quan ell s'humilia..:

I no sembla que la dama vulga canviar de conducta. A la humiliació que pateix l'amant, se li afegeix un perill real per a la seua integritat física:

Però ironies a banda, el que semblen valorar tots els trobadors no és l'altivesa ni la distància de l'estimada. Precisament el contrari: ells voldrien trobar en la dama la dosi "correcta" d'orgull. És a dir, que la dona no es mantinga en les altures de la superioritat del seu rang i deixe una via oberta per a que l'amant puga accedir. Accedir a què? A situar-se a la seua alçada o a dominar-la?

 

En aquest sentit, no podem descartar la paraula de trobadors que expressen justament aquest objectiu. Dominar a la dama d'una manera o d'una altra no sembla doncs un objectiu tan descartat ni tan desgavellat.

De vegades inclús, l'amant no pot evitar expressar eixa sensació de superioritat que produeix la conquesta amorosa. Peire Vidal (Riquer, 1989: 911-912) remarca el fet que a una dama no se la pot obligar ni forçar contra la seua voluntat; el paper de l'amant consistirà doncs en convencer-la, en què voluntariament caiga a la seua xarxa:

Peire Vidal està segur de com "domesticar" joves dames, però no tots els amants poden exercir un control paregut. Alguns arribaran inclús a abandonar la relació, negant-se a adoptar el paper de submís enamorat. Raimon de Miraval (Riquer, 1989: 989), que compara l'orgull de la seua dama amb el del lleó (midons es a semblan de leona), desisteix del seu desig perquè l'excessiva altivesa de la seua senyora l'aparta d'ell. El trobador remarca la seua imposibilitat de dominar-la:

 

Oposant-se a una concepció estàtica de la superioritat femenina, a bona part de la producció occitana, la relació entre els amants s'exposa com una confrontació de forces. No és difícil trobar metàfores relatives al camp de les armes(1) per traduir la desigualtat de forces que s'enfronten en l'amor.

 

En principi, està clar, l'amant té les pitjors cartes. La dama és l'objectiu. Convencer-la representa un treball difícil i l'enamorat és conscient que la dificultat representa un repte, important sí, però a l'abast, si se saben fer servir els recursos adients.

Guilhem Magret (Riquer, 1989: 918-919) compara el seu cas al d'un lluitador que es troba gairebé vençut pel seu adversari. Al principi té interés en deixar plantejada la diferència entre les seues possibilitats i l'objecte del seu desig. Però ben aviat comprenem que la seua convicció d'assolir l'èxit, de salvar les distàncies, és molt més ferma del que cabia suposar:

Com el soldat que no es rendeix encara que la realitat li vaja demostrant la seua inferioritat, com el soldat que considera que la seua és una causa justa, i que per tant té el dret del seu costat (son dreg), Guilhem va recuperant seguretat. Aquest canvi és degut en gran part a què el seu cas no és pas l'únic, cent casos com el seu el recolzen en la seua decisió. I és que posseix un arma que li permet acurtar distàncies amb la seua dama: la seua audàcia (ardimen)

 

Ara bé, en amor, l'audàcia de l'enamorat ha de tenir una contrapartida, ha d'obtindre una resposta digna de l'esforç. L'altivesa, l'orgull de la dama no s'ha de mantenir inalterable per la seua banda. És precís un acostament, i aquest només pot ser vertical: l'estimada ha de baixar de la mateixa manera que l'amant se supera en les proves:

 

A Guilhem Magret li agrada generalitzar perquè això va amb els seus interesos. Ja no es tracta del seu cas particular ni de la seua dama, sino del que ha de ser un comportament cortés comú a tots els amants: si la seua dama no el segueix, no podrà rebre aquest qualificatiu. La perseverància de l'amant, la seua submissió absoluta, no semblen doncs ni gratuïtes ni desinteressades. Són una tàctica com les que es fan servir a les batalles. La guerra, Guilhem la guanyarà, d'això n'està ben segur:

 

 

Afinar l’enamorat, polir-lo i millorar-lo en la mesura que es mereix és la principal obligació de la dama que accepta les peticions. Però per a portar a terme tal missió, és convenient que la dama també s’adapte a l’objecte de perfeccionament.

 

Aquesta sembla ser la major virtut que puga posseir la dona, que per la seua elevada condició social pot còrrer el risc d’aïllarse en la seua superioritat. La dama de Guilhem Magret demostra un savi equilibri entre orgull i humilitat:

Però aquest procés de refinament que l'amant accepta com una prova per accedir a la dama té els seus límits, i no és estrany sentir advertències d'aquest tipus per part dels trobadors. Peire Raimon de Tolosa (Riquer, 1989: 937) exposa, com tants d’altres, la qualitat d’un sentiment que el diferencia de tots els altres amants. En funció de la seua vàlua ha d’actuar la dama, és a dir, ha de tenir-la en compte a l’hora de respondre a les seues peticions, fins i tot les que poden semblar massa agosarades:

Peirol (Riquer, 1989: 1118) és de la mateixa opinió. Encara que es troba en una situació incòmoda (desesperatz), no considera que la súplica incondicional s’avinga amb el bon amant. Ell s’estima més fer servir mitjans menys humiliants per acostar-se a la seua dama:

Per a que “un cor s’avinga amb un altre” es necessita doncs una dinàmica de convergència: els esforços de banda i banda han de trobar-se en un punt intermedi per conciliar la desigualtat que presideix les relacions. No és difícil, inclús, trobar declaracions que advoquen per un equilibri total entre els amants.

Bonifaci de Castellana (Riquer, 1989:1385), dirigeix un sirventés-cançó contra Carles d’Anjou que ha sotmés per la força Provença. Es tracta d’una obra escrita en calent, on critica els seus compatriotes per deixar-se enredar tan fàcilment pels francesos i on desafia directament el responsable:

Pero el que més crida l’atenció és la seua concepció de les relacions amoroses. Ni dama altiva, ni submís enamorat sino una concepció igualitaria de l’amor, que el trobador insisteix a considerar superior a qualsevol altre tipus de relació:

 

No sembla que s'hagen tingut en compte declaracions d'aquest tipus a l'hora d'establir una definició de la cortesia, probablement perquè no encaixen amb la imatge tòpica creada a partir d'obres posteriors. Però estem parlant de poetes que declaren obertament tractar sobre fin'amors.

No son cortesos? En quin sentit les seues obres anirien contra la cortesia? El que és just, el dret o la rectitut en l'amor, no semblen basar-se en la diferència entre enamorats, més aviat en la reciprocitat del sentiment que iguala inevitablement la condició dels amants. I això tant si la relació es desenvolupa satisfactòriament com insatisfactòriament, tant en la fidelitat com en la infidelitat.

 

Bernat Martí (Riquer, 1989: 249) aborda el controvertit tema, qua ja van tractar Marcabrú i Cercamón, sobre quants homes pot estimar una dama. Defensa les dones que, a banda del marit, tenen un amic “cortés”. És més, advoca per una total igualtat en la parella, fins i tot quan l’amant es permet enganyar a la dama:

 

Es tracta d’una vella polèmica que no deixen d’animar els trobadors. No es estrany veure’ls defensar el punt de vista femení quan existeix un conflicte amb la figura masculina. Sobretot si es tracta del marit. Huguet de Mataplana i Raimon de Miraval s’embranquen en una discussió, sobre els drets de les dames.

 

En aquest cas tenim dos trobadors casats i un d’ells, Huguet, repren l’altre per coartar la llibertat de la seua esposa, Na Caudairenga, una bona trobairitz. Huguet de Mataplana sosté que, pel fet de ser dona, Na Caudairenga té també el dret a practicar l’amor cortés i a celebrar en les seues cançons un amant, curiosa defensa del que hui en dia anomenariem una dona intel.lectual. Més curiosa per nosaltres és la manera explícita amb què Huguet retrata el matrimoni cortés:

 

Però i les dames? Entre tanta paraula masculina no podem entreveure l’actitut de la dona, independentment de l’experiència dels homes? Es considera amb dret a mantenir-se superior a l’enamorat, en nom del seu mèrit o del seu orgull de gran dama?

No volem passar per alt l'absoluta indiferència amb què se sol considerar la producció de les trobairitz. Quan això succeeix, les argumentacions es basen en un raonament sorprenent: contràriament als trobadors, les trobairtis no són sinceres (3). Al nostre parer, es tracta d'un fals problema, i pel mateix motiu podríem desestimar tota la producció dels trobadors (!) perquè no podem assegurar que no es tracte només d'un joc literari.

 

Ens temem que bona part qu'aquestes reticències són degudes a l'alta tensió sensual que es desprén de les seues composicions, un aspecte que ha pogut inquietar en algún moment, i evidentment desentona si s'ofereix una visió estereotipada de la fin'amors (cf. érotisme féminin).

 

Quan precisament es deixa la paraula a les dones, perque posen en la seua boca discursos, o perque són elles mateixes les compositores de les cançons, tornem a trobar una situació que no corrobora el tòpic de l’altivesa o de l’orgull de la dama front a l’humiliat amant.

Peire d'Alvernha (Riquer, 1989:319) transcriu en la segona part de Rossinhol, el seu repaire la resposta de la seua estimada en un to que no desmereix en absolut l’apassionada primera missiva del trobador:

La confessió amorosa, el descobrir a l’èsser volgut la passió que crema, no sembla un atribut únicament masculí. Les dones no es queden les últimes en alliberar el secret més ben guardat. En general es pot dir que és tracta d’una catarsi, tant pel que fa als homes com a les dones: al.lludir a la passió sempre es útil per informar l’altre del patiment personal, i amb freqüència representa una cura, un bàlsam que alleugen la impotència de no tenir al tan desitjat amant.

 

Com en el cas de la trobairitz Castelloza: (Riquer, 1989: 1326):

Els problemes, les penes que comporta la relació amorosa és un dels temes predilectes de les trobairitz, que no semblen resignar-se tampoc devant de la situació injusta o desequilibrada en amor.

Raimbaut d’Aurenga (Riquer, 1989: 452) debat amb una dama que no sembla estar molt d’acord amb la part de dolor que li ha tocat en la relació. La seua queixa rau precisament en què creu patir molt més que el seu amant:

 

No sembla que quan les dones prenen la paraula el seu discurs siga menys apassionat que el dels homes. S’ha comentat molt que elles es limiten a reprendre el discurs masculí però invertint-lo (com si aquest fet llevara mèrit a la seua producció). A més, i si es tractara del mateix discurs?

 

El patiment que provoca la insatisfacció amorosa sembla impregnar tant les paraules masculines com les femenines. No podem establir diferències en la jerarquia, si no és, per part de la dona, una certa por que es malinterprete la seua “gosadia”, o una defensa de la igualtat, segons es mire.

Com a prova, el següent intercanvi de cobles entre el trovador Gui de Cavalhon i la seua dama Garsenda, comtesa de Provença (Riquer, 1989: 1191). Ella inicia l’intercanvi retraient-li la seua timidesa en fer explícita la passió

Sí, tant les trobairitz com els trobadors solen tèmer que es malinterprete la seua gosadia, però això no els impedeix en absolut expressar sense embuts el seu desig. Sota aquest recurs retòric s'amaga el ferm convenciment que l'amor cortés és un valor positiu en sí mateix.

 

L'amor pur, l'amor perfecte, justifica el dret a exterioritzar els sentiments malgrat que alguns consideren que es tracta d'una actitud inconvenient per a una dama. Així de contundent ho expressa la trobairitz Castelloza (Riquer, 1989: 1330):

Estem al davant de casos que es plantegen com una confessió amorosa. En moltes d'aquestes composicions la reflexió gira al voltant de la insatisfacció o del temor de no trobar el mateix sentiment en l'èsser estimat. Es tracta d'un tipus d'experiència en la què el públic havia de reconèixer-se, tant homes com dones.

Sembla lògic pensar que la situació no siga tan diferent per ambdós sexes: per l’home i per la dona es igualment humiliant reconèixer-se feble i afligit per una passió que no sap si serà corresposta. En aquests casos, l'excessiva altivesa, la superioritat d'un dels amants respecte a l'altre, és justament l'obstacle a combatir.

 

Sentim la Comtessa de Dia(Riquer, 1989:801):

La dama altiva i el submís enamorat tradueix un concepte de les relacions amoroses que tenim perfectament identificat en la producció occitana. De fet havia de ser un dels punts de vista més freqüents, donat que el trovador preten confessar un sentiment, demanant a més a més una resposta satisfactòria de la dama. Així era d’esperar una millor resposta que si se l’interpel.lava des d’una posició de superioritat, cas que es pogués.

 

Però a més hem trobat que aquest no és l’únic punt de vista: dominar la dona sense que ella se n'adone no deixa de ser una de les possibilitats. Això si, la seducció s’ha de fer subtilment, de manera que la dona tinga la sensació de desitjar el mateix que el trobador. L’amant espera que la dona “rebaixe” el seu orgull, la seua altivesa, i faça possible l’acostament del seu enamorat.

Sense oblidar tampoc els casos en què podem entreveure la paraula femenina. Elles no es mostren precisament altives. El detentor d’eixa altivesa, que mai no ha de ser excessiva, és l’èsser desitjat. Ací ni dama altiva ni amant submís. És igual per tots dos sexes: serà la dama quan la confessió la faça un trovador; serà l’amant quan la confessió la faça una trobairtitz o una dama.

La fin'amors tindrà una influència decisiva en la literatura europea a partir de la segona meitat del segle XII. A l'hora de determinar les seues característiques haríem de tindre en compte testimonis com els que hem citat, que contradiuen el tòpic de la dominació femenina. Podríem còrrer el risc de basar-nos únicament en estereotips i d'oferir una visió sistemàticament reduïda.

 

La tan celebrada superioritat de la reina Ginebra, que citàvem en un principi, podria tindre antecedents en algunes composicions dels trobadors. Però la lírica occitana està molt lluny de presentar un model únic de relacions heterosexuals.

 

Cada poeta exposa, sota la ficció del jo-amant, una experiència personal que es presenta com a "autèntica", i en la què el públic reconeix sensacions o voldria experimentar-les. D'alguna manera cadascú dibuixa el seu ideal d'amor, la seua fin'amors. Aquesta varietat de testimonis ens obliga a ser molt cautelosos a l'hora d'establir generalitats si no volem arribar a la paradoxa de considerar anti-cortesos a la majoria dels trobadors.

 

 

Text trad. "La Fin'amors y la superioridad femenina", Homenaje a Luis Quirante, Volume 1, Cuadernos de Filología, Universitat de València, 2002,p.647-658

 

NOTES

(1) Una idea molt apreciada en Ovidi, per exemple.
(2) La dama és candial i argent; l'enamorat el blat i el plom.
(3) "J'ai bien de la peine à croire à cette sincérité....Nos trobaïritz se sont bornées à exploiter un thème commun, à user d'un formulaire courant en intervertissant les rôles". (Jeanroy, 1934:315) "... on ne saurait faire état des poèmes des trobairitz (...) puisqu'on ne sait trop bien si les paroles des poètesses représentent des aveux sincères ou de purs exercices littéraires et qu'on ne peut pas fonder des conclusions sur un terrain aussi mouvant". (Jonin, 1958:296)

(4) Gui li ofereix el seu servei, però no la seua súplica (encara que afirme saber suplicar, qu'us honrat faitz deu be valer un dir [perquè un fet honrat ben deu valer una paraula].

(5) Senyala Riquer: "Comparable a las Heroidas de Ovidio, esta composición, escrita en forma epistolar, es una joya de la poesía amorosa provenzal. La condesa supone orgullo y veleidad en los desprecios de que su amigo la hace objeto. Apasionadamente enamorada, invoca con toda valentía su excelencia, su nobleza, su hermosura y su leal corazón para atraer al esquivo enamorado". El mateix Riquer senyala en d'altres composicions de la trobairitz el paregut amb altres conceptes dels trobadors, per exemple, Bernart de Ventadorn. De fet tots dos recorden a Ovidi, Amors, II, xviii, 9.

Bibliografia

BADIA, L., (1994, 1a ed. 1982): Poesia trovadoresca. Antologia, 5a ed., Barcelona, Edicions 62,
DI GIROLAMO, C., (1994, 1a ed. 1989): Els trobadors. Trad. de Núria Puigdevall Bafalui, València, Alfons el Magnànim
KÖLHER, E. (1964): "Observations historiques et sociologiques sur la poésie des troubadours", en Cahiers de Civilidsation Médiévale, VII, p.27-51
JEANROY, A., (1934): La poésie des troubadours, Paris,
JONIN, P., (1958): Les personnages féminins dans les romans français de Tristan au XIIe siècle, Aix-en-Provence
LAZAR, M., (1964): Amour courtois et “fin’amors” dans la littérature du XIIe siècle, Paris, Klincksieck
LEJEUNE, R., (1959): The Troubadours, en Arthurian Literature in the Middle Ages, Oxford
P MENEGHETTI, M.L., (1992): Il Pubblico dei Trovatori. La ricezione della poesia cortese fino al XIV secolo, Torino
P MARROU, H.I., (1971):.Les troubadours, Paris, Seuil
P NELLI, R., (1963): L’érotique des trouvadours, Toulouse, Privat,.
RIQUER, M. de, (1989, 1a ed. 1975)Los trovadores. Historia literaria i textos, Barcelona

 

accueil