Testimoniatges.

 

A través de les seues pròpies veus
Consuelo Moscardó
 Josep Vanyó
Juan Marín Vicente Ramis
Angela Briones Guillermo Pérez


Nicolás Guillen*

....El mateix dia que arribem a València, al vespre van sonar les sirenes: la ciutat va ser bombardejada. Bonica recepció.... A Marinello i a mi ens havien instal·lat en una mateixa peça d'hotel, un hotel que estava situat en el molt valencià carrer de la Pau. Ens apressem a vestir-nos, doncs algú ens va tocar a la porta mentre cridava "Al refugi, al refugi!". Quan vam eixir ens vam adonar que la gent corria en una mateixa direcció, el que ens va fer pensar que el refugi, com així va ser, es trobava en ella. Entrem immediatament, i l'espectacle que se'ns va oferir no era dels més tranquilitzadors. Sobretot cridava dolorosament l'atenció els xiquets menors, estrets compulsivament per les seues mares. Al cap de cert temps –en aquest cas va poder haver estat una hora- van sonar les sirenes novament, la qual cosa volia dir que el perill havia cessat. A la matinada van tornar les sirenes a sonar i es va repetir l'espectacle, només que en condicions més modestes, doncs sens dubte la gent tenia mes són que a la tarda. Mentre l'alarma va durar, es van escoltar els tirs dels antiaèris i, a espais regulars i profunds, els de les bombes feixistes.


Depósito de cadáveres

 

Mijail Zoltov*

....A la nit han bombardejat amb consciència la ciutat -és possible que amb motiu del Congrés. Els delegats dormien com troncs després del viatge i de les impressions del dia. Podien haver-se quedat dormits tots. Jo he ordenat a la telefonista del Metropol que despertara de seguida a tota la meua delegació i l'he conduït solemnement al soterrani. Tocaven les sirenes, l'artilleria antiaèria disparava sense parar, el soroll que produïa era com si estriparen enormes trossos de tela. S'escoltaven, al lluny, les sordes explosions de les bombes. "Com va? – he preguntat en to d'hospitalari amfitrió. Tots estaven impressionats i molt contents. Vishnievski ha preguntat quin és el pes de les bombes. Però jo no ho sabia. El diable sap el que pesen. Tolstoi ha dit que el que menys importa és el pes, l'important és que són bombes. Amb el seu pijama carmesí, estava magnífic, en el soterrani.

Efecte d'un bombardeig

 

Alejo Carpentier*

A les vuit de la nit no queda una llum visible a València. Les tenebres més denses s'apoderen dels carrers, de les places. En Barcelona quedaven encara alguns encenedors vetlats, alguns tramvies fantasmagòrics.

Ací res... sopem en el menjador de l'hotel Espanya, amb una temperatura africana, darrere de finestres hermèticament tancades. Alguns teatres i cinemes romanen oberts, però cal saber on es troben per a concórrer a ells, doncs cap llum, cap claredat, revela la seua existència. Tots els cafès han corregut les seues cortines metàl·liques des de la posta del sol. En l'oficina de Correus, oberta fins a les dotze, els empleats s'agiten darrere de les seues finestretes embolicats en llums de vetla. Els pocs transeünts que es troben en els carrers es guien per mitjà de llanternes de butxaca, esporàdicament enceses en llocs on el peu pot trobar un obstacle... a partir de la mitjanit regna a València un silenci profund, silenci de ciutat sense habitants, encara que milers i milers d'evacuats de Madrid han vingut a agregar-se a la seua ja nombrosa població.

*En: Manuel Aznar Soler, II Congrés Internacional d'escriptors per a la defensa de la cultura (1937)

Victimes de les bombes

Manuel Azaña

"Parlant estàvem en l'horrorós despatx de la Divisió, quan vaig sentir una trepidació llunyana, persistent i a poc els vidres de les finestres van vibrar. 'Són avions, Giral, deuen estar prop'. En aquell punt van sonar els espetecs de les antiaèries, es va obrir la porta i va entrar Menéndez: 'Estan bombardejant. Cal baixar al refugi'. Escoltem llavors les explosions. Es va apagar el llum. Vaig eixir a la recerca de la meua dona que tenia de visita a la d'Ureña i a la de Morla. Quan baixàvem l'escala els espetecs feien retrunyir la sostrada de vidre. En arribar al refugi, ja s'havia conclòs tot, almenys en els voltants. Vaig estar en el refugi una estona amb les senyores i Giral. A poc va aparèixer Casares que venia a saber de nosaltres. Ens van comunicar que havien caigut bombes en la plaça contigua on hi ha alguns ministeris, dos d'elles molt prop del Ministeri de Marina. El despatx de Prieto va quedar molt avariat. Casualment en aquell moment Prieto estava en altra estança parlant amb el Ministre anglès. Estant encara en el refugi es va presentar la meua neboda Anita, desfeta en plor. Anant amb el seu marit en un autobús, una bomba va esclatar prop; el seu marit va caure ferit i estava dessagnant-se en la casa de Socors, on no havia mitjans per a atendre a tantes persones com arribaven. La pobra Anita havia vingut com boja a demanar-me auxili. No sabia per on ni amb qui havia fet el camí. Va voler prendre un taxi i es va trobar dins amb un xiquet sense cap. L'espant la tenia mig transtornada. Antonio, el seu marit, tenia una ferida al costat del maluc. Estés en terra entre morts i ferits estava en perill de morir per falta d'assistència. Van eixir immediatament Bolívar i un ajudant meu cap a la Casa de Socors... Va morir en la nit del dimarts al dimecres... En València hi ha hagut moltes víctimes. La indignació és gran. Ara voldran prendre represàlies, les quals donaran pretext per a altres estralls, i així fins a la infinita destrossa. 'Però és que hem d'aguantar-nos i no respondre?' diuen molts. No sé què serà pitjor"'.

Manuel Azaña. (relatant el bombardeig que va patir València el 16 de maig de 1937).

Dorothy Parker, narra la seua impressió al conèixer als xiquets evacuats de Madrid i altres llocs, allotjats en colònies, ells dibuixaven l'horror viscut:

"Era sorprenent veure que molts d'aquells nens sabien dibuixar i dibuixaven bé; era encoratjador veure com els seus professors estimulaven els seus dots. Quan van anar per primera vegada a la colònia, els nens coneixien les coses més pròximes i profundes per a ells: dibuixaven avions, bombes explotant i cases cremant. Per la terrible perfecció dels detalls, s'apreciava el bé que coneixien aquests temes. Ara dibuixen flors, pomes, vaixells de vela i casitas amb fum sortint de les xemeneies; ara sí que són nens.
I a uns quants quilòmetres, els avions dels feixistes sobrevolaven València i soltaven bombes, i per això haurà més nens que dibuixin avions, flames i fragments de cossos volant per l'aire; això si queda algun nen". .

En la pàgina web: http://orpheus.ucsd.edu/speccoll/tsdp/ podeu trobar informació sobre els dibuixos que van realitzar alguns d'aquells xiquets.