"Espanya aporta el seu saber de nació vella i el seu entusiasme de poble jove, amb la convicció que un futur d'unitat és l'únic futur possible per a Europa. L'ideal de la construcció europea és més vàlid que mai, perquè ens ho imposen les exigències del món d'avui, i més encara el de matí." Amb aqueixes paraules concloïa el president del Govern, Felipe González, el seu discurs en la Signatura del Tractat d'Adhesió a les Comunitats Europees, el 15 de juny de 1985. Mesos més tard, amb l'arribada de l'any 86, Espanya oficialitzava la seua entrada en la CEE.
16 de de desembre de 2016
El passat 16 de novembre, amb motiu d'aquest aniversari, el Màster en Política Econòmica i Economia Pública coorganitzava la Trobada: '30 anys de política econòmica espanyola en la Unió Europea'. En ell es van debatre aspectes com els efectes d'aquesta unió en el sector industrial espanyol, la Política Agrària Comuna o l'estratègia a seguir per a eixir de la crisi dins del marc comunitari.
Per a entendre el que han sigut aquests 30 anys d'Espanya en la Unió Europea, ací us deixem 5 claus econòmiques:
1. El PIB es duplica:
En aquests últims 30 anys, Espanya ha passat de generar un Producte Interior Brut equivalent a 243.382 milions d'euros (1986), a 1,081 bilions al tancament de 2015. El creixement del PIB es va mantenir constant des de l'inici de l'aventura europea fins a l'esclat de la crisi l'any 2008, exercici en el qual Espanya va generar el major PIB de la seua història: 1,11 bilions d'euros.
2. El deute públic es dispara:
No obstant açò, també cal destacar aspectes negatius. Espanya és el quart país que més ha incrementat el seu deute públic des de l'inici de la crisi, solament per darrere d'Eslovènia, Lituània i Romania. El deute ha crescut en un 151% des de 2008 i per a esmenar-la cada espanyol hauria de pagar de mitjana 23.000 euros. En 1985, any previ a l'ingrés del país en la Unió, el deute ascendia a 75.700 milions i suposava el 42,06% del PIB. Actualment se situa en el 100,30%.
3. L'atur, problema estructural:
Un dels problemes que no ha pogut solucionar la integració en el projecte europeu és el de l'atur. Espanya atresora una de les majors taxes dins de la Unió. Ara com ara, el país ha de bregar amb un 18,91%, percentatge que duplica a la mitjana de la UE (8,5% al setembre de 2016). En el moment de la incorporació a la UE es vivia una situació similar a la present: Espanya comptava amb un 17,4% d'atur enfront del 10,7% de mitjana de la Unió Europea, i no va ser fins a 2005 quan tots dos actors van fixar unes taxes similars entorn del 9%.
“El nostre país atresora una de les majors taxes d'atur dins de la Unió. Ara com ara hem de bregar amb un 18,91%, percentatge que duplica a la mitjana de la UE (8,5% al setembre de 2016)”
4. Indústria, privatitzacions, i inversions:
La incorporació a la Comunitat Econòmica Europea va suposar l'eliminació d'aranzels o quotes i la reconversió d'un sector industrial endarrerit i sense elements òptims per a resultar competitiu en el nou mercat que s'obria. Sectors tradicionals, com el tèxtil o el calçat, es van veure fortament afectats per la integració, mentre que sectors intermedis amb elevada presència de capital estranger van augmentar la seua producció i les seues exportacions. D'altra banda, els governs de Felipe González (PSOE) i José María Aznar (PP), van dur a terme un procés de privatització de grans empreses nacionals com Telefónica, Repsol o Endesa.
Quant a inversions, només amb els fons estructurals -prop de 140 mil milions d'euros en 25 anys- la UE ha finançat, aproximadament, el 50% de les grans obres públiques, com a línies d'Alta Velocitat (l'AVE Madrid-Sevilla), la T-4 de Barajas, o l'aeroport de la Palma. Però també s'ha encarregat d'un percentatge de la despesa de de les principals autovies, o de la modernització de les xarxes de distribució de pobles i ciutats.
5. Política monetària i fiscal:
Finalment, el camí cap a la major integració econòmica i monetària va ser pautat en el Tractat de Maastricht (1992). A més de facilitar el comerç internacional, la pertinença a la moneda única també va suposar per als països membres prescindir dels principals instruments de política econòmica: la política monetària quedava en mans del Banc Central Europeu (BCE), la política fiscal se supeditava al compliment del Pacte d'Estabilitat i Creixement i la política cambiària desapareixia en eliminar les monedes dels estats, la qual cosa significaria la cessió de sobirania dels estats membres cap a la Unió Europea.
