Un estudi liderat per la professora de la Universitat de València Anna M. Brígido Corachán destaca el valor dels coneixements ancestrals sobre l’aigua per a afrontar els desafiaments climàtics actuals. La investigació, publicada en la revista European Journal of American Studies analitza les relacions entre l’ésser humà i l’aigua en la literatura indígena d’Amèrica.
El treball detalla algunes de les pràctiques sostenibles que s’han transmès durant segles, qui les va preservar, com continuen vives en nombroses comunitats indígenes del sud-oest dels Estats Units i com poden inspirar noves formes de relació amb l’entorn. Amb aquest objectiu, Brígido Corachán, directora del grup LENA (Literatures Ètniques Nord-americanes en un Context Global) de la UV, explora principalment les obres de Leslie Marmon Silko i Ofelia Zepeda, que converteixen séquies, rierols, núvols i torrenteres en espais estratègics de memòria ambiental.
L’article mostra que per a algunes comunitats indígenes l’aigua és un ésser viu amb voluntat, no un recurs explotable. En aquesta línia, s’exposa que en les zones més àrides de Nou Mèxic encara poden trobar-se gravats de civilitzacions antigues amb forma de serp en algunes superfícies rocoses per a assenyalar on es troben els brolladors d’aigua. “Això subratlla la profunda connexió entre territori, memòria històrica i supervivència”, indica Brígido Corachán.
La investigació arreplega també l’exemple d’un grup indígena originari del desert de Sonora (Mèxic) i Arizona (els Estats Units) que ha après a protegir-se de pluges torrencials i sequeres a través d’una escolta activa de l’aigua en les seues múltiples formes, “d’una altra manera no haurien sobreviscut en el desert”, evidencia l’autora. Aquesta perspectiva relacional que entén l’aigua com un ser vivent “ofereix una alternativa ètica i pràctica enfront de models extractius que han agreujat la vulnerabilitat hídrica en regions com Arizona o el Mediterrani espanyol”, incideix Brígido Corachán.
L’autora destaca que les narratives poètiques analitzades funcionen com a formes de ciència indígena. En aquest sentit, “integren l'observació participativa de l’entorn i la recuperació de pràctiques tradicionals”, apunta. “Aquestes obres activen memòries ambientals que ens ensenyen a relacionar-nos amb l’aigua com un ésser amb voluntat i no com un recurs il·limitat”, afig.
L’estudi transmet, així mateix, que les accions de sostenibilitat i cura de l’aigua de les comunitats indígenes poden aplicar-se en altres territoris. “A Espanya, per exemple, hi ha molts esforços per revitalitzar el coneixement ambiental tradicional per a combatre l’escassetat d’aigua i l’emergència climàtica. Explorar aquestes possibilitats i plans d’acció pot generar solucions alternatives que beneficien el planeta en el seu conjunt”, indica l’autora.
La recerca conclou que “si volem sobreviure a un futur marcat per sequeres extremes i pluges devastadores, no n’hi ha prou amb noves infraestructures; necessitem noves maneres d’escoltar. Les literatures indígenes ens recorden que l’aigua té memòria, i aprendre a llegir-la pot ser una de les claus per a enfrontar la crisi climàtica global”.
Referència de l’article: Brígido, A. (2026). “Flooding Waters Were a Cautious Gift: Indigenous Knowledge and Environmental Memory in Leslie Marmon Silko’s and Ofelia Zepeda’s Storied Landscapes”. European Journal of American Studies. DOI: https://doi.org/10.4000/166g5