La fundació de l’estudi general
|

Butlla de Sixt V, Bulla Copiosus in Misericordia Dominus,
1585 |
Tot i que des del segle XIII hi hagué a València cases
d’estudis superiors, només a principi del segle XV
s’aconseguí agrupar-los en un Estudi General amb
estatuts aprovats (1412) pel govern municipal i el bisbe
Hug de Llupià. Es van establir en uns locals al costat
de l’església de Sant Llorenç, encara que la llibertat
d’ensenyament que es contenia en els Furs va permetre la
continuïtat d’escoles en uns altres llocs.
A la darreria de segle, la rica i puixant societat
valenciana de l’època desitja elevar aquests estudis al
rang d’universitat i així, el 30 d’abril de 1499, els
jurats redactaven unes constitucions que preveien
l’obtenció del poder de conferir graus acadèmics. En una
butlla del papa Alexandre VI Borja del 23 de gener de
1501 es reconeixia la nova universitat i es disposava
que l’arquebisbe en fos el canceller per atorgar els
graus de batxiller i doctor en nom de l’autoritat
pontifícia. En una segona butlla, encarregava a
l’ardiaca major i al degà i capítol catedralici
l’aplicació d’aquestes disposicions. El 16 de febrer de
1502, Ferran el Catòlic confirmava aquesta fundació.
Configurada com una universitat municipal, segons el
model arrelat a la Corona d’Aragó, el Consell General de
la ciutat va demostrar el seu poder sobre l’Estudi
General assumint-ne el patronat o dret de nomenament
dels components, ja que carregava amb el finançament de
salaris i despeses.
|
Un dels primers rectors de la Universitat va ser Lluís
Navarro (1521), el qual havia fundat un benefici a la
capella universitària de la Sapiència, la va remodelar i
en sufragà el retaule amb la imatge de Maria entre sant
Lluc i sant Nicolau, obra del pintor Nicolau Falcó
(1517).
Quan es va fundar la Universitat, dominava a Europa
l’humanisme italià i les tendències nominalistes que
venien de París i Oxford. El nomenament, l’any 1525, de
Joan de Salaia com a rector perpetu fins al 1558, va
absorbir els fons de diverses càtedres que van ser
suprimides, cosa que va produir l’empobriment i la
reducció de l’Estudi i va reforçar el poder del rector
en la designació dels professors i el manteniment de la
disciplina exterior. El seu antierasmisme manifest
encetà un període de decadència.
En aquest temps, fou la Facultat de Medicina la que
adquirí més relleu amb els ensenyaments de Lluís
Alcanyís, autor de l’obra pionera sobre sanitat pública
Regiment preservatiu e curatiu de la pestilència.
Alcanyís havia fundat el 1462 un col·legi de cirurgians.
Les disseccions anatòmiques de Pere Ximeno i Lluís
Collado, deixebles d’Andreas Vesalius, i la càtedra d’“Herbes”,
en la qual destacaria Joan Plaça, creador d’un hort
botànic per a les pràctiques, van convertir València,
que arribà a tenir set càtedres de medicina en la segona
meitat del segle XVI, en una avançada de l’humanisme
mèdic europeu. |