|
El Consell Municipal de València no emprengué la
construcció d’un edifici de nova planta per a l’Estudi
General, sinó que es va limitar a regularitzar i
ennoblir unes construccions preexistents que havia
adquirit: una casa i horts comprats l’1 d’abril de 1493
a Isabel Saranyó que donaran als actuals carrers de la
Nau, de la Universitat i de Salvà, l’entrada principal
de la qual es trobava davant d’una placeta. Per adaptar
aquest edifici, es va requerir Pere Compte, amb l’ajuda
de “mestre Martí obrer de vila”.
Una nova fase de la construcció comença amb el contracte
subscrit amb Pere Compte i Pere Bèrnia el 16 d’agost de
1498 pel Consell General de la ciutat, el qual havia
formalitzat l’antevigília la voluntat de “refer la casa
d’estudis” i dotar l’Estudi General d’unes
“Constitucions” o estatuts. Les obres es van ajustar a
un projecte de reforma i ampliació d’allò que ja hi ha,
expressat amb un detall minuciós en el document. Al
maig de 1499, l’arquebisbe beneeix i inaugura la seu de
l’Estudi General, i els anys següents, mentre
prossegueixen les obres, els jurats compren noves cases
per ampliar el solar.
L’arquitecte Pere Compte, durant les dues darreres
dècades del segle XV i fins a la seua mort el 1505, va
intervenir en les construccions més notables de la
ciutat de València: Llotja, Catedral, Generalitat,
ampliació de la Seu, etc. Pere Bèrnia, “obrer de vila”,
rep el títol de “mestre de la ciutat”, cosa que es
justifica per la seua tasca al capdavant de diverses
obres municipals als portals de la muralla nova,
l’almodí i altres treballs de canalització d’aigua.
L’edifici de l’Estudi General concentrava les sales
principals, amb accés des d’un corredor amb barana, al
voltant d’un pati central, porticat al pis alt, el “pati
de les naies”, amb el “corral”: un petit pati de servei
al darrere.
Algunes parts eren de pedra picada, com ara l’arc de la
porta, semblant al de les cases nobles de l’època, i
cinc arcades de la planta baixa. És possible que
l’escala principal s’adossés a un dels flancs del pati i
fos també de pedra picada.
Però la seu de la Universitat de València ha patit
tantes vissicituds al llarg de la seua història que no
poden identificar-se amb certesa les restes d’aquella
construcció primitiva, tret potser del que es mostra de
les excavacions a la planta baixa de la biblioteca. |
