“Un homenatge a la força, la resistència i la solidaritat de les dones africanes davant les adversitats”. Així és com l’Aula de Cinema UV defineix el primer dels actes commemoratius organitzats amb motiu del Dia Internacional de les Dones i les Xiquetes Afrodescendents (25 de juliol) i del Dia Internacional de la Dona Africana (DIMA) (31 de juliol) que ha acollit la Universitat de València aquest dijous, dia 24, amb la projecció al Col·legi Major Rector Peset de la pel·lícula ‘Frontières’ (2017) de la cineasta 'burkinabé' Apolline Traoré.
Sota l’epígraf ‘Dones i Cinema’, la sessió fílmica ha arrancat després de la intervenció de la delegada de l’Institut Sindical de Cooperació al Desenvolupament a la Comunitat Valenciana i vicesecretària general de Salut Laboral, Medi Ambient i Cooperació d’UGT, Marisa Baena, acompanyada per la professora de Comunicació Audiovisual de la Universitat de València Patricia Picazo. Es tracta d’una activitat organitzada per l’Aula de Cinema UV, el CM Rector Peset UV, Sindicalistes sense Fronteres ISCOD UGT i la col·laboració de CIM Burkina.
La projecció de ‘Frontières’, que narra el viatge de quatre dones de diferents països d’Àfrica Occidental i els obstacles que troben en traspassar fronteres dins del mateix continent fins a aconseguir el seu destí a Mali, ha servit de clau introductòria per al col·loqui posterior que, moderat per la professora Patricia Picazo, s’ha produït entre Ángela Nzambi, escriptora i activista equatoguineana, en representació de les dones africanes establides fora del continent, i l’actriu i cineasta valenciana Beatriz Mbula, dona afrodescendent dedicada al mitjà audiovisual nascuda en el “món blanc”.
Mbula es va traslladar a Madrid per a complir el seu somni de ser actriu i desenvolupar en l’univers cinematogràfic la seua perspectiva “enfront dels clixés o estereotips assignats als cossos no blancs”, sosté.
És a dir, davant una “mirada blanca”. I com és eixa “mirada”? “Colonial, patriarcal, racista, que imposa la supremacia blanca sobre qualsevol altra ètnia i no li posem atenció, així que el públic segueix xopat d’un punt de vista que es fa més present a través dels cossos blancs”, explica.
Aquesta és la principal raó per la qual Beatriz Mbula insisteix a “trencar el sostre de vidre” vigent també en el seté art i que impedeix que les persones racialitzades aconseguisquen llocs o càrrecs de responsabilitat professional o creativa, més enllà de la interpretació.
Al seu juí, en l’audiovisual “no hi ha autocrítica i, per tant, no existeix la intenció de reparar aquest significat”. Una cosa que ella s’ha proposat com a objectiu a través del seu treball: “Jo expose la meua realitat, de manera que no puc cenyir-me a una narrativa únicament blanca quan escric o quan interprete, i introduïsc altres sensibilitats que transcendeixen la norma imposada”, apunta.
Beatriz afirma posseir “una forta passió per contar històries de dones negres” perquè és la seua realitat i, havent sigut mare recentment, desitja que la seua filla dispose “de tota mena de referències en el futur”. “Procure que en les històries el personatge protagonista no siga sempre una dona blanca, per exemple. Me moc dins de la meua professió pensant què deixaré per al dia de demà”, reconeix.
En aquest aspecte, comença a sentir-se més còmoda ja que, com ella mateixa diu, “per sort, s’utilitza cada vegada amb major freqüència el cinema com a eina de sensibilització i transformació social”. I d’això tracten els actes programats per a aquesta setmana en diferents emplaçaments de la ciutat i que han arrancat amb cinema a la Universitat.
La unitat fa la força
Tots dos col·lectius s’han unit per primera vegada a València, perquè, en paraules de Beatriz, volen ser “escoltades més que visibilitzades”, alçar la seua veu per a desconstruir la mirada dominant i així partir de zero per a “poder mirar amb altres ulls”.
Completen la programació sengles jornades per a la reflexió col·lectiva sobre les dones i les xiquetes afrodescendents, aquest divendres 25 a Ruzafa Studio (17:30 hores), i de reivindicació dels drets, la participació i la memòria de les dones africanes, dissabte 26 al Centre Cultural Ca Revolta (18 hores).
Segons indica l’escriptora feminista Ángela Nzambi, són activitats que “busquen generar consciència al voltant de les múltiples formes de discriminació que enfronten les dones africanes i afrodescendents, alhora que es reconeixen les seues resistències, contribucions i lideratges en les comunitats”.
Una tasca aquesta que han assumit diferents entitats socials i culturals el treball de les quals és la lluita “pels drets humans, el feminisme antiracista i la construcció d’una societat més inclusiva i justa”.
Nzambi resideix a València i treballa com a tècnica de voluntariat i participació en la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR), una professió que concilia amb l’escriptura activista pels drets humans. Ella va arribar a Espanya des de Guinea Equatorial i pot anotar les formes de discriminació a les quals s’enfronta diàriament la dona africana: “Ens travessen diversos dels eixos discriminatoris -assenyala-, com el gènere, el color de la pell, la procedència i un estatus econòmic molt humil. Som conscients de tot açò perquè ho vivim en carn pròpia tots els dies en el treball, en l’habitatge, en la sanitat…, amb els nostres fills i les nostres filles en els centres educatius…”.
En la veu d’Ángela s’albira un to de lament en pronunciar aquestes paraules, però que canvia en recordar que València se suma, per fi, a les lluites iniciades a altres ciutats com Madrid o Barcelona, reunint dones africanes i afrodescendents, dones racialitzades, amb reforç institucional, a més, la qual cosa atorga a la seua expressió un lleuger, i no obstant això contagiós, matís d’esperança a qui l’escolta.
