El dijous 12 de gener de 2017, es va celebrar el seminari “La governança de l'educació superior en el context espanyol, Reflexions sobre la influència de la Unió Europea en la configuració del sistema universitari espanyol”, en el qual va actuar com a ponent Alexandra Carrasco, investigadora en formació pertanyent a la UINPE.
CRÒNICA/RESUM DEL SEMINARI per Alexandra Carrasco González
Des de les diferents línies de recerca que trobem dins del camp de la Política Educativa, el concepte de governança universitària ha estat un dels temes que els últims anys ha cobrat una notable importància. La idea de partida és que s'estan generant nous models de governança universitària i que el sorgiment d'aquests models es deu al creixent protagonisme dels organismes internacionals en la configuració de les polítiques educatives.
Si entenem el concepte de governança universitària com les diferents relacions de poder que tenen lloc a l'hora d'estructurar la política educativa, intentem justificar que el poder sobre el disseny de les polítiques educatives ja no es concentra únicament a nivell estatal, sinó que és necessari que siga estudiat des d'una escala multinivell.
Centrant-nos en el context espanyol, sense dubte la Unió Europea és un dels organismes internacionals que major influència exerceix sobre el desenvolupament i elaboració de les polítiques educatives, i més concretament en l'àmbit de l'educació superior.
El resultat és per tant, que en els processos d'elaboració de la política educativa, així com els continguts d'aquestes polítiques nacionals deixen de dependre exclusivament de l'Estat, i de la mateixa manera les funcions i prioritats del sistema educatiu deixen de respondre únicament als problemes nacionals i passen a configurar-se per la necessitat de donar resposta als nous desafiaments generats a escala global.
Ens interessa l'estudi de la influència que exerceix la Unió Europea en la configuració d'aquestes polítiques, perquè mitjançant aquesta influència s'introdueixen canvis en els models de finançament i gestió, i per tant en el model d'universitat que justifiquen la necessitat d'anàlisi que ens ajuden a comprendre amb major profunditat aquestes alteracions i sobretot, els efectes i conseqüències que d'elles deriven.
Per això, aquesta petita aproximació a aquest camp d'estudi té com a objectius principals en primer lloc, comprendre quins canvis introdueix la Unió Europea en l'educació superior, intentat atendre els objectius educatius que es defineixen des d'aquest nivell, i que acaben configurant el contingut de les polítiques educatives universitàries a nivell nacional; i en segon lloc, pretenem estudiar com s'exerceix aquesta influència, això és analitzar els processos i els mecanismes mitjançant els quals la Unió Europea exerceix el seu domini per a modificar les polítiques educatives.
De manera general, podem assenyalar a nivell europeu els elements que han introduït canvis en l'educació superior són sense dubte l'Estratègia Lisboa (2000) que emmarca dos projectes; Espai Europeu de Recerca (EEI, 2000) i Espai Europeu d'Educació Superior (EEES, 2007). Dins de l'Espai Europeu d'Educació Superior per a la consecució dels seus objectius s'estableixen dos marcs d'acció que comprèn un decenni cadascun, el primer “Educació i formació 2010” (ET2010) que va des de 2000 fins a 2010, i el segon que està vigent “Educació i Formació 2020” (ET2020), de 2010 a 2020.
Al mateix temps l'Estratègia Lisboa (2000) també desenvolupa dues agendes educatives que afecten l'educació superior l' “Agenda Educativa Europea per a la modernització de les universitats” (2006), que va ser la primera agenda educativa que per primera vegada en la història des de la Comissió Europea es fixen uns objectius educatius generals en educació superior i l' “Agenda per a la modernització dels sistemes d'educació superior a Europa (2011)”.
Per a la consecució dels objectius que es defineixen en aquests projectes i diferents plans d'acció que acabem d'assenyalar, la UE desenvolupa el Mètode Obert de Coordinació (MOC). El MOC en un mètode per a facilitar la convergència de polítiques nacionals per a la consecució d'uns objectius comuns en aquells àmbits que són competència dels Estats membres.
És un mètode intergovernamental perquè són els Estats els que s'avaluen entre si (control inter pars), la qual cosa també representa una forma de pressió entre iguals perquè permet comparar els resultats obtinguts per cada Estat, així mateix mitjançant l'intercanvi de les millors pràctiques indueix als països a seguir les mateixes orientacions polítiques cap a aquelles que generen “millors pràctiques”, igual que representa una manera d'acostament dels sistemes educatius d'educació superior ja que persegueixen els mateixos objectius. Constituint, per tant una nova manera de governança de la UE sobre la política nacional.
Finalment, assenyalar que aquests continguts i processos han acabat configurant la política universitària espanyola, com a exemple d'això vam mostrar l'Estratègia Universitat 2015, i les successives reformes que d'aquesta estratègia deriven per a les universitats espanyoles.
