Una vegada comprovat que el text del Projecte de Llei de mesures urgents per a la temporalitat en l'ocupació pública no patirà canvis significatius i que el mateix serà retornat al Congrés per a la seua imminent aprovació, el Secretariat Permanent d'aquesta Federació Sectorial, sobre la base dels acords d'aquesta, no pot sinó rebutjar-lo en la major part dels seus termes, per les mateixes raons que ja vam exposar el passat 16 de novembre (https://bit.ly/31ERLDp), en la valoració que vam fer de les esmenes transaccionades incorporades a l'Informe de la Ponència del “Icetazo”.
Jurídicament entenem que la present llei vulnera el dret de la Unió Europea, i a més tanca en fals el conflicte de l'alta precarietat en les Administracions Públiques espanyoles posant una vegada més l'accent en l'accés i no en l'abús. Tècnicament hi ha els qui vaticinen una infinitat de demandes internes (discordança amb el dictamen de la Comissió de Funció Pública del Congrés de 23 de novembre) i externes (la Directiva Europea Whistleblower obri la via de la denúncia directa als organismes de la UE). Queda per saber sobre aquest tema si hem de confiar en una institució que no ha sigut capaç, durant vint anys, d'imposar la transposició de la Directiva 1999/70/CE en el Regne d'Espanya i que s'ha mostrat incapaç de sotmetre als tribunals estatals d'Hongria, Polònia o Alemanya, a la primacia del seu dret. Queda per saber si la nostra reaccionària judicatura contribuirà en alguna cosa a fomentar noves relacions laborals en el si de les nostres Administracions Públiques.
Hi ha els qui encara es pregunten el perquè d'aqueixa resistència feroç de governs i administracions a estabilitzar al personal en precari. I les raons de fons no són legislatives, jurídiques o filosòfiques. Són les mateixes per les quals una empresa privada necessita del matalàs de la precarietat i la flexibilitat de la seua plantilla per a esmorteir els segurs vaivens econòmics que esdevenen i que s'entrelluquen en el futur. Precarietat per a sotmetre als qui hagueren d'exercir amb independència.
Des del nostre posicionament de classe no cap sinó recordar, una vegada més, que la lluita és l'únic camí, que l'aconseguit fins ara s'ha obtingut per aqueix camí, és a dir, per la via de la mobilització, incloent les diverses jornades de vaga del sector públic que s'han realitzat en diferents territoris els dies 28 d'octubre i 30 de novembre. Només a la mobilització es deuen els avanços aconseguits des de la formulació inicial del Acuerdazo-Icetazo subscrit a principis de juliol entre el Ministeri, CCOO, UGT i CSIF. I a la mobilització hem d'incorporar a tants companys i companyes que encara s'abandonen a la indiferència o a la sola confiança en la Llei i en les institucions. Efectivament, els drets no es regalen, es conquisten, així ens ho mostra un llarg historial de lluites que van arrabassar finalment a legisladors i juristes els drets que per a si es va donar la classe treballadora. Hem de seguir i sumar.
S'obri, previsiblement, un nou escenari de conflicte i lluita que tindrà un marcat caràcter territorial i administratiu. Aquesta llei, potestativa, deixarà en mans de Comunitats Autònomes i Entitats Locals el desenvolupament d'uns processos que llancen més ombres que llums. Necessitarem unitat i solidaritat per a afrontar les lluites que vindran en aquests àmbits. Cert és que en aquest viatge no comptarem amb aqueixos sindicats que traeixen diària i sistemàticament a la classe treballadora. Ho fan des de les seues talaies corporatives, grogues i institucionalitzades, assumint el paper d'organismes de segona lectura que habitualment representen falsos conflictes amb l'empresa per a acabar protagonitzant la foto final amb la qual diuen resoldre'ls. Malgrat això, vam ser capaços de desemmascarar-los rebutjant de ple i en tots els àmbits els seus ja tristament famosos Acuerdazos (2017, 2018 i 2021), fent-los veure hui que no era fum el que "veníem" i que l'impossible només tarda una mica més a aconseguir-se. Per això, perquè serà possible, continuarem lluitant.
PER L'ESTABILITAT REAL DEL PERSONAL EN ABÚS DE TEMPORALITAT!
Una vez comprobado que el texto del Proyecto de Ley de medidas urgentes para la temporalidad en el empleo público no sufrirá cambios significativos y que el mismo será devuelto al Congreso para su inminente aprobación, el Secretariado Permanente de esta Federación Sectorial, en base a los acuerdos de la misma, no puede sino rechazarlo en la mayor parte de sus términos, por las mismas razones que ya expusimos el pasado 16 de noviembre (https://bit.ly/31ERLDp), en la valoración que hicimos de las enmiendas transaccionadas incorporadas al Informe de la Ponencia del “Icetazo”.
Jurídicamente entendemos que la presente ley vulnera el derecho de la Unión Europea, y además cierra en falso el conflicto de la alta precariedad en las Administraciones Públicas españolas poniendo una vez más el acento en el acceso y no en el abuso. Técnicamente hay quienes vaticinan un sinfín de demandas internas (discordancia con el dictamen de la Comisión de Función Pública del Congreso de 23 de noviembre) y externas (la Directiva Europea Whistleblower abre la vía de la denuncia directa a los organismos de la UE). Queda por saber al respecto si debemos confiar en una institución que no ha sido capaz, durante veinte años, de imponer la transposición de la Directiva 1999/70/CE en el Reino de España y que se ha mostrado incapaz de someter a los tribunales estatales de Hungría, Polonia o Alemania, a la primacía de su derecho. Queda por saber si nuestra reaccionaria judicatura contribuirá en algo a fomentar nuevas relaciones laborales en el seno de nuestras Administraciones Públicas.
Hay quienes aún se preguntan el porqué de esa resistencia feroz de gobiernos y administraciones a estabilizar al personal en precario. Y las razones de fondo no son legislativas, jurídicas o filosóficas. Son las mismas por las que una empresa privada necesita del colchón de la precariedad y la flexibilidad de su plantilla para amortiguar los seguros vaivenes económicos que acontecen y que se atisban en el futuro. Precariedad para someter a quienes debieran ejercer con independencia.
Desde nuestro posicionamiento de clase no cabe sino recordar, una vez más, que la lucha es el único camino, que lo logrado hasta ahora se ha obtenido por ese camino, es decir, por la vía de la movilización, incluyendo las diversas jornadas de huelga del sector público que se han realizado en diferentes territorios los días 28 de octubre y 30 de noviembre. Solo a la movilización se deben los avances conseguidos desde la formulación inicial del Acuerdazo-Icetazo subscrito a principios de julio entre el Ministerio, CCOO, UGT y CSIF. Y a la movilización debemos incorporar a tantos compañeros y compañeras que aún se abandonan a la indiferencia o a la sola confianza en la Ley y en las instituciones. Efectivamente, los derechos no se regalan, se conquistan, así nos lo muestra un largo historial de luchas que arrebataron finalmente a legisladores y juristas los derechos que para sí se dio la clase trabajadora. Debemos seguir y sumar.
Se abre, previsiblemente, un nuevo escenario de conflicto y lucha que tendrá un marcado carácter territorial y administrativo. Esta ley, potestativa, dejará en manos de Comunidades Autónomas y Entidades Locales el desarrollo de unos procesos que arrojan más sombras que luces. Necesitaremos unidad y solidaridad para afrontar las luchas que vendrán en estos ámbitos. Cierto es que en este viaje no contaremos con esos sindicatos que traicionan diaria y sistemáticamente a la clase trabajadora. Lo hacen desde sus atalayas corporativas, amarillas e institucionalizadas, asumiendo el papel de organismos de segunda lectura que habitualmente representan falsos conflictos con la empresa para terminar protagonizando la foto final con la que dicen resolverlos. A pesar de ello, fuimos capaces de desenmascararlos rechazando de pleno y en todos los ámbitos sus ya tristemente famosos Acuerdazos (2017, 2018 y 2021), haciéndoles ver hoy que no era humo lo que "vendíamos" y que lo imposible solo tarda un poco más en conseguirse. Por eso, porque será posible, seguiremos luchando.
