Passat el temps, caldrà preguntar-se què en queda, de la revolta suburbial que va sacsejar la societat francesa els darrers mesos de 2005. Més enllà de les anàlisis d'urgència, de vegades massa deutores de la conjuntura política, fóra convenient d'aprofundir en el significat d'aquella successió d'actes de violència simbòlica i també molt real, nit rere nit, durant setmanes, en els quals participaren milers de joves, la majoria procedents de la immigració, tot i que nascuts a França, i que denunciaven, bé que amb escassa articulació de discurs, una situació de manca de perspectives, un malestar punyent, un sentiment d'exclusió social. A hores d'ara, i atesa la velocitat amb què l'actualitat imposa la substitució dels temes que centren l'atenció pública, aquells esdeveniments podrien semblar llunyans o tal vegada episòdics. Tanmateix, hi ha raons poderoses que indueixen a veure-hi un símptoma de realitats profundes, el llampec d'una crisi social.