El seminari “L’hospital, una institució cabdal en la història d’Occident”, organitzats per l’Institut Interuniversitari López Piñero i la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de València, han reunit diversos especialistes per a reflexionar sobre l’evolució històrica dels hospitals i les pràctiques assistencials. Les diferents comunicacions han abordat qüestions com la medicalització, la beneficència, la salut pública o la relació entre medicina i societat, des d’una mirada interdisciplinària sobre el paper central dels hospitals en la construcció de les societats contemporànies.

“Salut i atenció sanitària a l'antiga Roma”, Antoni Conejo da Pena

Antoni Conejo da Pena va oferir una panoràmica sobre la salut i l’atenció sanitària a l'antiga Roma, destacant la complexa convivència entre creences religioses, pràctiques mèdiques i els antecedents de l’assistència institucional.

Un dels punts central de la ponència va ser la Salut entesa com a deïtat, amb un significat sanitari (figura protectora davant de les malalties) i polític (vinculada al benestar col·lectiu i a la salvació de la comunitat). En aquest marc, la salut transcendia l’àmbit individual per a convertir-se en un element de l’ordre social.

En el món pagà, les malalties es confiaven moltes vegades a la intervenció divina, especialment a figures com Asclepi o Higiea, associades a la curació. Però, aquesta dimensió religiosa coexistia amb la pràctica mèdica, ja que els metges aplicaven els coneixements empírics i tècnics.

La ponència també va destacar l’existència de formes primerenques d’organització sanitària. Entre aquestes, els valetudinaria, espais destinats a atendre soldats ferits en zones frontereres de l’Antic Imperi Romà, suposen els precedents dels hospitals militars. També, destacà els xenodochia, destinats a acollit persones necessitades com farien, per exemple, els hospitals medievals diversos segles més tard.

En resum, es va destacar que l’atenció sanitària en l’antiguitat era una realitat diversa en què religió, medicina i assistència social s’entrellaçaven constantment.

Enregistrament: https://youtu.be/iY1S52uWmqI

“Les dones i l’assistència als hospitals baixmedievals valencians (ss. XIV-XV)”, Andrea Martí Serrano

La diversitat i importància de les pràctiques assistencials en l’època baixmedieval es mostren clarament als llibres de comptes dels hospitals valencians dels segles XIV i XV. Aquest és una part de l’estudi que Andrea Martí Serrano està desenvolupant en la seua tesi doctoral.

La ponent va explicar com els hospitals medievals funcionaven com a espais mèdics, però també amb moltes altres vies de cura entre la màgia i la ciència. La documentació conservada sobretot en els llibres de comptes, permet reconstruir amb detall aquestes pràctiques diverses.

Els registres mostren una àmplia varietat de recursos emprats en l'atenció als usuaris dels hospitals: mesures per a combatre plagues en l’edifici, cultius de plantes per a purificar l’aire i fer remeis, cria de gallines per a fer sopes… La producció de xarops, aigües destil·lades i altres preparats evidencia un coneixement pràctic clau en el funcionament hospitalari d’aquests segles.

En aquest context, les dones exercien un paper fonamental. Com a hospitaleres i com a serventes s’implicaven en tasques de cura, preparació de medicaments i manteniment dels espais. La seua participació és clau per a entendre el veritable funcionament d'aquestes institucions. La presència i participació femenina no ha estat sempre suficientment reconeguda per la historiografia, a pesar de la seua importància en la gestió de l'assistència. Els hospitals valencians ofereixen un cas d’estudi únic i ben documentat per analitzar la diversitat d’actors implicats i d’accions desenvolupades en la cura i la salut.

En definitiva, la xarrada va mostrar una visió dels hospitals medievals valencians com uns espais dinàmics on la medicina, la gestió i la pràctica quotidiana, amb les dones com a part activa d’aquests, configuraven una realitat assistencial rica.

Enregistrament: https://youtu.be/iY1S52uWmqI

“Un espai renaixentista per a l’assistència pública: l’Hospital General de València”, María Luz López Terrada

Aquesta comunicació va oferir una mirada històrica i crítica sobre l’evolució de l’hospital europeu des de l’edat mitjana fins a la modernitat, amb una atenció especial al cas de l’Hospital General de València. A partir d’una revisió de la seua pròpia trajectòria investigadora, iniciada fa quaranta anys amb una tesi doctoral sobre aquesta institució, López Terrada va reivindicar la necessitat d’estudiar els hospitals com a institucions socials, polítiques, religioses i econòmiques, més enllà de la medicina.

En la seua exposició, es va incidir en la idea de l’anacronisme per a interpretar els hospitals de l’Antic Règim amb categories contemporànies. Aquestes institucions no es limitaven a l’assistència sanitària, ja que també albergaven funcions de caritat, protecció i assistència espiritual dins d’una estructura organitzativa molt complexa. López va remarcar que la religió ocupava un paper central en la concepció de la cura i que la dedicació hospitalària es justificava per la salvació espiritual així com per l’atenció física dels malalts.

Després, es va tractar el procés d’unificació hospitalària de València i en la creació de l’Hospital General, impulsada per les oligarquies urbanes en el marc de les reformes assistencials dels segles XV i XVI. Aquest canvi va ocórrer en un context d’un augment de la pobresa, de les epidèmies i de l’aparició de noves malalties. Així mateix, va subratllar que la fundació d’aquests grans hospitals era també una estratègia de govern urbà i de construcció del prestigi de les elits locals.

López Terrada va continuar amb una descripció del funcionament institucional de l’Hospital General de València. La gestió hospitalària de l’època analitzada mostrava les estructures de poder municipal i les formes de participació de les oligarquies urbanes en les polítiques assistencials, representades especialment per mercaders enriquits. Va aclarir que no eren simples edificacions per a controlar la societat o aïllar la pobresa. La ponent va explicar que cal analitzar l’hospital en el seu context cultural i religiós.

Finalment, es va reflexionar sobre la continuïtat històrica dels hospitals i sobre la necessitat d’analitzar-los com a edificis de la societat, adaptats als canvis culturals i polítics de cada època. Per a concloure, López va reivindicar una història de la medicina allunyada de visions teleològiques que interpreten el passat com una evolució lineal cap a la medicina contemporània.

“L’hospital contemporani i la identitat de la res publica local en la transició entre l’acollida i la terapèutica”, Josep M. Comelles

Josep Maria Comelles va exposar un recorregut històric i conceptual sobre l’evolució de la institució hospitalària des de la baixa edat mitjana fins a la contemporaneïtat. Va defensar la idea que aquestes institucions han estat estructures de cohesió comunitària i elements centrals de la identitat local.

La comunicació va partir de l’anàlisi dels grans processos de fusió hospitalària produïts a la Corona d’Aragó en el segle XV, ja introduïts prèviament per López Terrada, centrant-se en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Segons Comelles, aquestes institucions es van configurar a partir d’una tradició jurídica pròpia, hereva del dret romà i vinculada als privilegis constitucionals de la Corona d’Aragó, que les diferenciava del model castellà. Pertanyien a la ciutadania i la seua supervivència en el temps s’explica precisament per eixe arrelament profund amb la cultura local.

A més a més, es va explicar el paper dels reglaments hospitalaris i les seues “constitucions”. Comelles va presentar-los com descripcions etnogràfiques del funcionament quotidià dels hospitals, ja que a través d’aquests documents es pot reconstruir la complexitat organitzativa d’aquestes institucions i les tensions internes que hi havia.

A continuació es va parlar del procés de medicalització dels hospitals europeus a finals del segle XVIII. Va parlar dels inicis d’aquest procés amb els espais clínics d’observació, com el de Boerhaave a Leiden, que van sistematizar l'observació del pacient. Addicionalment, va afegir el risc d’aquests canvis pel fet que han suposat un abandó progressiu de la dimensió social i ambiental de la malaltia.

Comptat i debatut, aquesta comunicació va reflexionar sobre la transició dels hospitals: d’uns espais d’acollida que, amb els segles, s’han transformat en enclavaments de diagnòstic i teràpia. Aquest procés continua avançant i implica una generació de tensions entre allò humà i allò tècnic en la medicina. Així doncs la investigació en la història dels hospitals ho ha de tindre en compte.