La mostra està comissariada per Juan Piqueras, catedràtic de Geografia de la UV, i recupera la memòria d’un ofici desaparegut en l’actualitat, però que va ser essencial durant segles per a l’economia: el transport de fusta pels rius. Aquesta pràctica tradicional va ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO en 2022.

L’exposició ens submergeix en la història dels ganxers, treballadors que guiaven els troncs aigües avall pels llits del Cabriol, el Xúquer i el Túria, entre altres, des de les serres interiors fins als centres de consum. Al voltant de l’activitat es desplegava tota una cultura lligada al bosc, al riu i al transport d’un recurs vital, com és la fusta.

La mostra inicia la seua itinerància a Xelva, localitat emblemàtica d’aquesta tradició, i recorrerà posteriorment diverses poblacions del territori valencià i els campus de la Universitat de València. Amb aquesta iniciativa, la UV reafirma el seu compromís amb el territori. Actualment és la institució acadèmica amb major presència a la Comunitat Valenciana, amb seu en 16 municipis de 10 comarques i una xarxa consolidada d’universitats estacionals.

Juan Piqueras destaca el caràcter humà i l’homenatge a l’ofici fet a través d’aquesta exposició: «La veritable importància d’aquesta mostra rau en el reconeixement a tots aquells que, en temps passats, van arriscar la vida en la dura i perillosa tasca de conduir fusta pels rius». Els perills –puntualitza–, eren nombrosos: «Podien caure a l’aigua, rebre colps mortals dels troncs o emmalaltir greument per l’exposició al fred i la humitat. El transport de la fusta solia començar al gener, en condicions climàtiques extremes, amb neu i gelades a les serres de Conca i Albarrasí. La pneumònia era una amenaça constant i sense cura, en aquella època. Cada any, hi havia alguns ganxers que no tornaven a casa i d’altres que hi retornaven greument malalts”.

Malgrat conéixer aquests riscos, molts acceptaven el treball per pura necessitat. La majoria eren jornalers que combinaven aquesta labor, que tenia lloc entre gener i maig, amb altres tasques agrícoles estacionals, com la sega o la verema. El principal al·licient era un salari diari estable durant diversos mesos i el subministrament d’aliments bàsics (pa, vi, oli i sal), extensible a tota la família, inclosos els xiquets, que des de molt menuts acompanyaven els pares en aquesta dura tasca. Així, la carrera del ganxer començava en la infància i finalitzava quan l’edat ja no permetia continuar-hi.

Aquestes fustes eren conduïdes fins a ciutats com València, on s’empraven com a matèria primera per a la construcció d’edificis, mobles, vaixells, ferrocarrils o pals telegràfics. El seu treball, per tant, va ser clau per al desenvolupament de la societat. Només uns pocs d’aquests homes aconseguien ascendir a càrrecs de major responsabilitat –com a mestres de riu o caps d’expedició– o convertir-se en empresaris destacats del sector, com Juan Correcher Pardo, de Cofrents, o Gil Roger Duval, de Xelva.

Juan Piqueras recorda que actualment l’activitat té connotacions romàntiques: «Hi ha moltes localitats que rememoren la conducció de fusta pels rius amb celebracions festives o folklòriques. No obstant això, és important no oblidar el sacrifici i les condicions extremes a les quals s’enfrontaven els qui les protagonitzaven, verdaders treballadors de força i resistència».

L’exposició combina panells gràfics, mapes i fotografies històriques per a oferir una mirada completa a una activitat ja desapareguda, que va deixar una profunda petjada en el paisatge i la vida de moltes comunitats rurals de l’interior valencià.

La mostra podrà visitar-se a Xelva fins al 14 de setembre, gràcies a la col·laboració de la Fundació María Antonia Clavel, la Mancomunidad del Alto Turia, la Diputación de Valencia y Caixa Popular.