Després de més de trenta anys vivint a Alacant, se sent ací com a casa, però atés que va nàixer i es va criar a la capital de la Plana i més tard va estudiar a la Universitat de València, és una persona molt capacitada per analitzar la realitat universitària, social i cultural del territori valencià.

–El guardó arriba després de trenta anys. Com el rep?

–Quan un guanya un premi sempre és una sorpresa. Després pense que alguna cosa dec haver fet perquè me’l concedisquen, he tingut la sort o la fortuna d’estar en el moment i al lloc adequats per a tirar endavant una sèrie d’iniciatives. Sobretot és una grata alegria i, encara que a voltes hi haja moments que no són agradables, cal quedar-se sempre amb el positiu.

–Ho considera el premi a una trajectòria compromesa?

–A mi sempre m’ha agradat el meu àmbit de treball. La nostra generació tenia la llengua com una cosa molt natural i arribem a la universitat, en els anys setanta, amb la conclusió que podíem anar a qualsevol lloc del món sense canviar de llengua, cosa que sempre no era fàcil perquè no trobaves lectures de tot el que t’agradava, però vam tindre la sort de ser aquella generació de fills de comarques que a principis dels setanta arribàvem amb moltes expectatives a la Universitat de València, podíem escoltar Al Tall o Joan Fuster o el mateix Ventura, gent que generava il·lusions. Amb la mateixa il·lusió accedíem a classes que es donaven en valencià. Després vaig entrar en Acció Cultural del País Valencià i me’n vaig anar, a través del secretariat, a remuntar l’idioma a Alacant. Després vaig entrar en la funció pública, en la qual continue treballant.

–Ja que ha citat Vicent Ventura. Com recorda la seua figura?

–Una de les coses que sempre em va agradar de Ventura va ser l’europeisme. Per a un home que viu a Alacant, que té una filla que ha estudiat a Barcelona, que té la família a Castelló i que a voltes va a València, utilitze els mitjans de transport que com diu Josep Vicent Boira, estan pitjor que fa díhuit anys, és una cosa que visc i patisc, Ventura sempre va ser un gran europeista i és una de les coses que més simpatia em despertava quan alguna vegada vaig parlar amb ell.

–Naix a Castelló, estudia a València i viu a Alacant. Molt de contrast en pocs quilòmetres?

–Jo sempre m’ho he passat bé, no he tingut conflictes, pel meu caràcter ben intencionat. On he anat sempre m’han tractat bé i veig que hi ha molta gent per tot el país que fa coses, que s’intenta formar i treballar el millor que sap per a evolucionar. Un ambient d’obertura, de ruptura de normes antigues que et fan avançar. Una valoració positiva des de la perspectiva de la societat, tot i que hi ha unes mancances molt grans com ara l’audiovisual valencià, necessari per a una societat més democràtica, cívica i educada. No hi ha ningú que tinga la recepta ni la vareta màgica, però faig una valoració de la llengua i és esperançadora des del context de l’idioma a Alacant. A poc a poc es notaran els canvis si el Govern fa el que ha de fer, apostar per una educació pública de qualitat, que havia estat minvada en els últims vint-i-cinc anys. En el model audiovisual succeeix igual, cal anar modernitzant-se i apostant per la cultura, perquè el model de país que s’ha construït és per arrancar a córrer. Amb els canvis socials dels anys seixanta abandonem l’estructura tradicional del país i la desfem. Ens aboquem a uns canvis que eren necessaris probablement, abandonant el pes de l’agricultura, però ara ens trobem amb una agricultura agònica, un paisatge fet pols amb el qual no se sap què fer ja, tenim una sobreexplotació de la costa, l’economia està molt hipotecada per l’especulació, és necessària la industrialització.

–El punt d’inflexió es va iniciar en maig de l’any passat?

–Pense que estan posant-se al descobert moltes misèries, un gran clientelisme inacceptable i enganys a la societat. S’han gestionat malament els recursos públics. Des de la Generalitat i els ens públics cal treballar, però també des de la Cambra de Comerç i les associacions empresarials, cal fer un esforç mínimament digne per a tots els valencians, que ens done esperança i treball. Intencions sí, però fa falta, per exemple, que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, amb gramàtica i diccionari, tinga una política real.

–Què pensa dels acostaments de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua a la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana?

–En els anys seixanta, quan era xiquet, vaig fer uns cursos de valencià per Lo Rat Penat, que després va entrar en una altra dinàmica més manipulada i polititzada. Els sectors blaveristes els deixaria córrer, cal no perdre ni cinc minuts amb ells, el que cal fer és crear mecanismes que facen aportacions útils a la societat. Si això vol dir promoure tots els valencians vius que hi ha, doncs clar que sí. Però ara que mana gent amb coneixement, centrats i universitaris, sense visions personalistes, el que ha de fer l’Acadèmia és treballar, és promoure l’ús de la llengua, i tots els que vulguen promoure aquest ús que se sumen. No obstant, tots els que vulguen posar barreres d’una banda o de l’altra, que no estiguen. S’ha de promoure l’escola en valencià, la lectura de llibres, la venda de llibres en valencià.

–Som una referència negativa en el consum i venda de llibres en llengua pròpia. Busquem solucions.

–Fins i tot entre els qui tenen el castellà com a única llengua. Nosaltres estem també en la línia més baixa en curiositat cultural, en debat cívic, en lectura, fins i tot de periòdics esportius, en tot tipus de textos anem molt endarrerits. És de lloar que tot el sector de l’edició vulga promoure activitats de foment de la cultura, és a dir se’ls ha de donar suport. Això costarà diversos anys perquè s’ha de canviar la tendència, caldrà promoure l’afició a la lectura en productes que realment siguen atractius i incentivar lectors crítics i no sols d’obligació, en tot tipus de productes divertits, de recerca. Si no hi ha lectura, siga digital o en paper, serà difícil construir una societat crítica i els valencians necessitem un altre model de societat, i això es fa debatent i llegint molt per avançar. No podem dependre només dels polítics ni dels empresaris.

–Parlem de la Universitat i dels canvis després de quaranta anys vinculat a ella.

–En els anys setanta les universitats no tenien una funció de debat. Recorde que hi havia activitats i congressos a la Universitat de València, però no era tradicional. Amb l’arribada de la democràcia, a poc a poc les universitats han assumit un paper divulgador de la cultura i de la ciència que abans feien. És cert que el Ministeri, des de Madrid, no vol que la universitat faça cultura, però com que els universitaris són voluntariosos i comparteixen cultura, es va fent. Per sort, en els últims vint anys les universitats han promogut la cultura, quan el Govern no ho ha fet prou. Crec que les universitats han fet moltes coses en qüestions culturals, però tinc dubtes sobre si durant l’expansió econòmica de la segona meitat dels noranta i principis d’aquest segle hagen sigut prou crítiques i hagen estat pendents totalment dels canvis econòmics i socials. Probablement una part de la universitat ha sigut còmplice amb el silenci o treballant amb els moviments especulatius del país. Respecte a les titulacions, cal que hi haja un mapa de les titulacions de totes les universitats valencianes, una cosa que no ha funcionat. Les universitats han estat ficades cap a dins en la promoció pròpia de les seues carreres, cosa que pot ser lògica si estàs oferint una cosa que demana la societat. Pense que no s’ha estat a l’altura, no dic que siguen responsables, però sí còmplices del model de societat.

–Tal com ho explica, aquesta inconsciència arriba a l’estudiantat de manera directa?

–Als estudiants dóna’ls una festa de paelles o una mica de folklore i ja no vénen a la universitat. El sistema de Bolonya és una mica enganyós, perquè et posa impediments amb el tema de les convalidacions, però respecte als estudiants, des que és obligatori anar a classe, sembla que s’avorreixen molt, encara que no oblidem que hi ha grans professors. Els estudiants es limiten a seguir els Power Point i no volen treballar molt. A la generació que ara està al voltant dels vint o vint-i-cinc anys els hem ensenyat que tot és molt fàcil, però quan ixen al carrer després d’acabar els estudis descobreixen què és la crisi. Els estudiants no van per davant de la universitat, quan en altres èpoques com en la transició exigien més a la institució. La universitat és una maquinària, on la prioritat dels professors és la recerca i publicar en editorials de prestigi, o pagant en moltes ocasions les pròpies publicacions.