Tant el mètode japonés com l’egipci són alternatives fascinants al càlcul tradicional. No només per la seua originalitat o història, sinó perquè ofereixen formes diferents d’entendre què significa multiplicar. Cadascun té les seues fortaleses i limitacions, i la seua eficàcia pot variar segons el context, l’alumne i l’objectiu didàctic.

- Quin és més intuïtiu?
El mètode japonés sol ser més intuïtiu per a infants que aprenen de manera visual. El fet de representar les desenes i unitats amb línies i comptar interseccions converteix la multiplicació en una mena de joc visual o dibuix màgic. Això fa que siga especialment útil per a alumnes amb un estil d’aprenentatge visual o que tenen dificultats amb les operacions abstractes.

Per contra, el mètode egipci, encara que senzill en el seu funcionament, requereix entendre la descomposició binària i un cert control de la lògica. Pot resultar menys immediat per a alumnes petits, però més potent per desenvolupar el pensament lògic i la connexió amb idees computacionals.

- Quin desenvolupa millor el pensament lògic i l’estructura formal?
Ací, el mètode egipci destaca clarament. La seua base en la descomposició en potències de dos i la selecció d’elements segons una regla clara implica raonar pas a pas, establir una estratègia i seguir una estructura sistemàtica. És molt proper al funcionament dels ordinadors, i pot ser una excel·lent introducció a la programació o al pensament algorítmic.

En canvi, el mètode japonés, tot i ser visualment molt potent, no requereix el mateix nivell de formalització. És més intuïtiu i manipulatiu, però no exigeix una estructura lògica tan clara o una estratègia explícita, sinó que es basa més en la percepció visual i la repetició de patrons.

Per tant, si l’objectiu és treballar la lògica matemàtica, la descomposició estructurada i la seqüència de passos racionals, el mètode egipci és més ric i exigent en aquest aspecte.

- Quin és més ràpid?
En general, el mètode egipci és més àgil quan se n'entén el funcionament. Una vegada dominada la mecànica de duplicar i sumar, es poden fer multiplicacions mitjanes amb bastant rapidesa. A més, permet treballar amb nombres grans de manera relativament eficient.

El mètode japonés, tot i ser visualment atractiu, pot resultar lent, especialment si s’ha de dibuixar moltes línies o si es fa a mà en paper. Compta amb l'inconvenient de ser més laboriós a mesura que creixen els factors.

- Quin té més valor educatiu?
Els dos tenen un gran valor, però en àmbits diferents:

• El japonés és ideal per introduir el concepte de multiplicació i per treballar la descomposició i el valor posicional d’una manera visual. És molt útil en etapes inicials.
• El egipci va més enllà: treballa la lògica, el càlcul mental, la descomposició binària, i fins i tot pot connectar-se amb el pensament computacional. Té una gran riquesa conceptual per a cicles més avançats.

- Quin pot ser més efectiu a l’aula?
Depén de l’objectiu:

• Si es vol atraure l’alumnat que rebutja les mates tradicionals, el japonés és una porta d’entrada excel·lent.
• Si es vol potenciar el raonament, la paciència i la lògica, l’egipci és una gran eina.

També cal tindre en compte les necessitats educatives especials. El mètode japonés pot ser millor per a alumnes amb TEA, dislèxia o dificultats atencionals, ja que transforma l’operació en una activitat visual i estructurada. En canvi, el mètode egipci pot funcionar molt bé amb alumnes amb altes capacitats o gust per la lògica i els reptes mentals.

No es tracta de triar un únic mètode, sinó d'oferir opcions.
Cada estratègia obri una finestra diferent cap al pensament matemàtic. El més important és que l’alumnat descobrisca que les matemàtiques no són una única via recta, sinó un mapa ple de camins, formes i estils de raonar. Aquesta és la clau per a un ensenyament inclusiu, motivador i adaptat a les intel·ligències diverses.