Quan Juan José Pérez Benlloch (JJ) va acabar els estudis de Dret a Salamanca i Periodisme a Madrid, va tornar a València per a tractar d'exercir la professió per la qual s'havia decantat: el periodisme. En plena dictadura franquista, amb prou feines hi havia opcions…, llevat que Vicent Ventura es creuara en el teu camí i un mostrara inquietud, empenta i talent.
“Quan vaig venir a València, era un maleït periodista. Havien mort els meus pares i jo anava fent faenetes d’ací d’allà. Publicava en Tele/eXprés de Barcelona i era el corresponsal de València en el diari Informaciones”. Prou per a no morir d'inanició, en aquells temps.
Havent-se introduït en els cercles antifranquistes, JJ va començar a freqüentar la llibreria Dávila, al centre de la ciutat, punt de trobada d'opositors al règim. Allí, com no, hi acudia Ventura, que ja era el gran referent demòcrata i europeista del País Valencià.
“A Dávila, ens hi aplegàvem la gent d'esquerres. Ventura hi anava cada dia; Joan Fuster hi acudia des de Sueca un o dos dies per setmana. Si volies un llibre, Dávila te'l gestionava i l’aconseguia. La policia estava força assabentada de tot el que hi passava".
Ventura i JJ van congeniar, fins al punt que Pérez Benlloch, tot just acabats de fer els 88 anys, afirma amb certa sornegueria que va arribar a ser el “protegit” del primer. “Em col·locava on podia”. Dotze anys més jove que Ventura, tots dos van arribar a entaular una relació tant professional com familiar. “Ventura i jo teníem un temperament semblant. Era un tipus molt inquiet, capaç de fer i atendre diversos assumptes al mateix temps sense perdre la calma ni les maneres. Escrivia rapidíssim i a raig, sense espai entre una línia i l’altra, per la qual cosa els textos estaven totalment comprimits. Si deixes dos espais, encara pots fer-hi alguna correcció a llapis, però en el cas de Ventura era impossible. Era tan caòtic en la presentació dels articles com ferm amb el compromís de lliurament”.
Ventura, apunta JJ, era “el gran periodista de València”. “Escrivia en periòdics de Madrid, Barcelona… Era el referent del periodisme progressista de la dictadura a València”. Quan JJ coneix a Ventura, aquest havia tornat del seu exili a França i Canàries i, finalment , del desterrament a 100 quilòmetres de València després de participar en uns actes de la socialdemocràcia, l'anomenat contuberni de Múnic (1962).
“Ventura va ser l'home de confiança a València de Dionisio Ridruejo, que era el líder de la socialdemocràcia espanyola”, explica el promotor de mitjans com Diario de Valencia i Noticias al Día.
Tant Ventura com Ridruejo havien tingut un passat falangista, però tots dos van experimentar una transició ideològica. La relació amb Ridruejo va reforçar la vena política de Ventura sense perdre un gram de la seua frenètica activitat periodística.
El cas és que, obstinat a exercir la professió de periodista, JJ acaba de la mà de Ventura a Valencia Fruits, que llavors dirigia Martí Domínguez, que havia estat al capdavant de Las Provincias. “Domínguez va publicar en Las Provincias un escrit que no va agradar al règim i el van apartar per a després repescar-lo”, explica JJ. València Fruits era un mitjà d'economia agrària. Entre article i article i tertúlies en Dávila, la relació entre tots dos es va anar consolidant. El 1973, van impulsar els Grups d’Acció i Reflexió Socialista (GARS), que va ser el germen del Partit Socialista del País Valencià (PSPV). “Quan preguntaven, dèiem que érem, llegíem i reflexionem sobre obres d'esquerres, que no érem un partit. Realment, era una pantalla”.
El llançament de Publipress
Abans, Ventura havia creat, juntament amb l'artista Andreu Alfaro, l'agència de publicitat Publipress, que va fer campanyes de publicitat per a nombroses empreses i entitats. El perfil polític dels seus promotors no va ser obstacle perquè l'agència arrancara. “Publipress va tenir els millors a cada lloc, per això els empresaris confiaven en nosaltres. Mai no intercanviàvem impressions polítiques amb els clients, perquè en la majoria dels casos eren gent de dretes, però Ventura era molt hàbil i un excel·lent relacions públiques. Com que portàvem l'activitat política i periodística des de les oficines de Publipress, ens vam adonar que estàvem contaminant l'agència, que és la que ens donava menjar. Ventura va tenir la idea de llogar un pis al carrer de Sorní (València) i traslladar-hi les reunions polítiques. Ens vam inventar el nom d'Intergrup. Al matí fèiem publicitat, i a la vesprada política. Tot això es va poder fer sota l'empara de Ventura, que era incombustible. Podia estar escrivint un article a l'agència i mentrestant atendre tot aquell que entrava a fer-li una consulta. N’oferia la solució i tornava a l'article, així contínuament”.
Pérez Benlloch recorda amb broma la transició dels GARS al PSPV: “Hi ha un moment en què li dic a Ventura: ‘Escolta, què carall és això dels GARS? Ningú s'aclareix amb el nom’. I Ventura va dir: ‘És veritat’. Va ser llavors que vam fundar el PSPV, juntament amb Mario García Bonafé”. “Va haver-hi un partit socialista valencià abans, als anys 50, on hi havia Josep Vicent Marqués i també jo mateix. La realitat és que hi va haver diverses iniciatives, però desapareixien de seguida”.
Ventura va tenir bones relacions amb un ampli ventall de professionals. Polítics, empresaris, sindicalistes… “Com a bon periodista, era un excel·lent relacions públiques. I a més era un bon vivant. Li agradava molt la gastronomia i el seu físic gruixut imposava i ajudava. Era un tipus molt simpàtic. Tret de la dreta reaccionària, va tenir relació amb gairebé tothom. Era una icona. El coneixien a tots els pobles. Com no donava l’abast per arribar a tots els compromisos que tenia, de vegades m'enviava a mi. ‘Xaval, has d'anar-te’n a Barcelona a parlar amb aquest o aquest altre’. El referent demòcrata i europeista valencià era Ventura, que a més tenia molt bones relacions amb estrangers. Ser europeista en aquella època significava estar en contra de la dictadura, però d'una manera dissimulada, per dir-ho d'alguna manera”.
JJ va engegar als anys 80 el Diario de Valencia, projecte que tenia el suport de Ventura, qui també l’havia promogut. En el naixement del diari va ser crucial el suport econòmic de Joaquín Maldonado i Almenar, el capital del qual va permetre que el mitjà arrancara. “Maldonado era un home de dretes, però demòcrata i moderat. Molt educat. Perquè et faces una idea, va ser qui va pagar la meua fiança de 25.000 euros quan em van ficar a la presó el 1975”. JJ va formar part dels ‘10 d'Alaquàs’, detinguts quan la policia va irrompre en una reunió de la Comissió Pro Estatut impulsada per Ventura.
En las gestiones i reunions per al llançament de Diario de Valencia, Ventura hi va prendre un paper secundari. “No volia tenir protagonisme per a no comprometre la viabilitat del projecte. Els socis posaven 10.000 pessetes per acció, que eren molts diners, i podien tirar-se enrere si sospitaven de la ideologia del diari. Així i tot, Ventura estava molt il·lusionat. Volia escriure una columna diària. I vaig haver de passar el tràngol de dir-li que només escriuria una vegada per setmana. Va acabar entenent-ho”.
JJ, als 88 anys que ha fet aquest mes de juny, recorre a les pauses entre record i record. Al rebedor descansa una foto seua amb Ventura i Joan Fuster. És evident que guarda més que expressa. Al·lèrgic a la tecnologia, desempolsa de la llibreria una obra sobre personalitats del País Valencià. “Mira, ací tens un bon resum de la trajectòria de Ventura. La pròxima vegada t’explicaré alguna cosa més que ningú, excepte algun altre i jo, sabem sobre Ventura”.
D'acord, mestre.
