Taula redona: Nova política valenciana en la transició. Dilluns, 10 de juny de 2024. Aula Magna. Centre Cultural de la Nau.
La dimensió política de Vicent Ventura va ser majúscula. Així ho testifiquen i recorden Vicent Garcés, Carles Dolç i Ernest García en una taula redona que està entre els actes commemoratius del centenari del naixement del polític i periodista valencià (1924-1998) a La Nau.
La influència i el pes de Ventura en la política del País València va ser enorme durant el franquisme i la transició. “Ventura era el demòcrata conegut, que no és el mateix que el demòcrata públic”, afirma Ernest García, “perquè les seues activitats eren clandestines”. Professor emèrit de la Universitat de València, García va ser un militant comunista que tingué relació amb Ventura durant vint anys, des de la segona meitat dels anys 60. “El referent de l’antifranquisme al País Valencià va ser Ventura”, assevera García, que referma la seua afirmació amb una anècdota: “En una reunió d’activistes universitaris, a França, en la qual estava Santiago Carrillo, aquest només va fer una pregunta: Què fa Ventura? Carrillo tenia un olfacte especial per a detectar les coses que eren importants, i Ventura era fonamental en aquells anys. Aquesta anècdota és molt significativa del que va ser Ventura en aquells anys, anteriors a la mort de Franco.”
Carles Dolç conegué Ventura a principis dels 70, quan formava part del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV). “Tinguí relació amb Ventura com molts altres. Era un personatge molt obert, molt simpàtic. Jo, en els 60, ja sabia qui era Ventura, però possiblement el coneguí en el 72, quan començà a nàixer un moviment d’unitat de les forces democràtiques”. Per a Dolç, arquitecte de professió, Ventura va ser una persona “amable i generosa”. “Era una cosa notòria. Tenia bones relacions amb molta gent: polítics, empresaris, sindicalistes… Fa poc, Vicent Pitarch (filòleg i sociolingüista), escrigué en un article que Ventura era un esperit inquiet, antiautoritari i propens a l’heterodòxia. Crec que és una encertada definició de Pitarch sobre Ventura.”
Per a Dolç, el caràcter exuberant i apassionat de Ventura despertà sentiments enfrontats: “D’una banda, era un personatge molt atractiu, amb molta empatia, simpàtic. Això el va convertir en espècie de líder. Però, al mateix temps, alguns perceberen aquesta exuberància com una falta de serenitat. Fins i tot hi hagué intel·lectuals que tingueren reticències amb Ventura: no el consideraven un intel·lectual. I possiblement tampoc feia falta: era un polític i activista, lliurat a la lluita d’esquerres, i valencianista.”
“Ventura”, diu Dolç, “plantejà bàsicament dues coses: la primera, traure el País Valencià de la seua ambigüitat, és a dir, crear una comunitat social i política que tinguera pes, unitat i força, cosa que encara no hem aconseguit; i la segona, com deia ell mateix: «el meu partit és el de la democràcia, la democràcia real», i això a mi m’encantava.”
Vicent Garcés va tenir relació amb Ventura en dos períodes: des de 1962 fins a 1970 i des de 1975 fins a 1980. “Durant la primera etapa, jo estava en la universitat. Era l’època de les tertúlies, la clandestinitat… Jo estava en el moviment estudiantil. En el 62 es publica Nosaltres els valencians, de Joan Fuster; Raimon comença a cantar. Recorde que Ventura era l’home que creava i organitzava. Estava en tot. Era una lluminària en el desert, o almenys així ho percebia jo.”
Professor universitari i exparlamentari europeu, Garcés, que formà part del PSPV, revela que Ventura s’allunyà de la política després de l’Estatut de Benicàssim de 1981.
“Es declarà adversari d’aquests pactes i a partir d’aleshores començà a diluir-se la seua figura polític entre el desengany i la desesperança. Va ser una situació per a la qual ell no havia treballat i amb la qual no estava d’acord.”
