Carles Dolç y Just Ramirez. Societat i arquitectura a la valencia republicana:

“ Valencia també és un cas particular: Ciutat semiindustrial, centre d’unes pròsperes comarques agrícoles, capital de negocis d’un país escassament vertebrat. La República arribà després d’una ona urbanitzadora que havia començat el darrer terç del segle XIX, precisament el període en el qual s’havia afirmat la capitalitat comercial. Els anys vint i trenta coneixeran un fort creixement demogràfic, expressió de desenvolupament però també de conflictivitat.

La ciutat s’havia mogut en la dualitat política. D’una banda, el conservadorisme de les forces burgeses, adaptades a un sucursalisme que expressava tant una incapacitat d’innovació com l’absència de contradiccions importants amb la política econòmica practicada per Madrid. D’altra banda hi ha el blasquisme, una força sense dubte popular, però també dins els esquemes burgesos, la radicalitat verbal de la qual anava emparentada la seua indeterminació programàtica més enllà del republicanisme. Entre uns i altres, València veu tancat l’avanç de les forces polítiques i el desenvolupament del nacionalisme.

.....

Mentre hi arrela una avantguarda intel·lectual i artística de relativa importància(amb noms com a Renau), la República influí epidèrmicament sobre l’arquitectura i la configuració urbanística. La pell de la ciutat es mudà en moltes façanes als anys trenta, però almenys provisionalment cal dir que els canvis en l’ànima urbana no foren profunds”.

Carrer Comedias

Francisco Taberner. Producció arquitectònica i desenvolupament a València:

"Quan el 14 d'Abril de 1931 es produeix el canvi de poder municipal, la ciutat principalment el seu centre, es troba sotmesa a un dilatat procés de reformes urbanes: l'eixample de la Baixada de Sant Francesc i l'obertura de l'Av. de Mª Cristina, que al novembre de 1931 prendrà el nom de Pablo Iglesias- són els mes espectaculars juntament amb altres canvis d'alineacions i eixamples que van a propiciar l'aparició d'edificis de gran altura. 

... El projecte que va despertar major polèmica va ser, sense dubte el de l'Av. de l'Oest....Aquesta avinguda projectada amb un ample de 25 metres unia en línia recta la plaça de Sant Agustí amb la del Portal Nou".

Carrer Donoso Cortés (front el Mercat de Russafa)

 

Manuel Portaceli. L'arquitectura de la ciutat: València 1931-1939: 

"El desenvolupament urbà del període republicà, a través de la definició del nou centre de la ciutat, i la reconstrucció massiva dels eixamples, arreplega un impuls perceptible ja, en els índexs de la construcció dels anys 1927 i 1929. 

L'arquitectura que defineix aquest impuls, no es planteja des dels paràmetres de ruptura de l'avantguarda, sinó en la permanència de convencions reinterpretades en el marc dels canvis de programes i necessitats que es produeixen. El seu caràcter eclèctic, observat en períodes anteriors, possibilita una llibertat d'assimilació en la introducció de noves tecnologies, programes i repertoris que donen lloc a una nova imatge urbana,"

 

Carrer Moratin

 

Sindicat d'Arquitectura i Enginyeria. Arquitectura i guerra.

  Carlos Llorens descriu l'organització, en els primers dies de la guerra, del Sindicat d'Arquitectura i Enginyeria, aquests són alguns extractes: 

"També els companys de professió ens vam posar en moviment al conèixer-se l'amplitud i importància de la revolta militar. Ens vam anar localitzant en els propis domicilis i en el Col·legi professional, fent extensius els contactes als més afins: els aparelladors. El dilluns, dia 20, (es refereix al mes de juliol de 1936) em vaig posar en relació amb el meu company Ricardo Rosos. Examinem la situació professional a València, i acordem ampliar converses amb altres arquitectes, entre ells Juan Vila Pedroso, del Partit Socialista, secretari de la Delegació del Col·legi d'Arquitectes de València. En molt pocs dies vam poder reunir-nos un ampli grup d'arquitectes pertanyents a organitzacions del Front Popular. Entre ells estaven Enrique Segarra i Juan Rivaud, del Partit Comunista, que han viscut a Mèxic des del final de la guerra; Juan Bautista Carles, del Partit Valencianista d’Esquerra; Julio Peris Pardo i José Vives, que van ingressar en aquells mesos al Partit Comunista, Juan Guardiola, republicà de Carcaixent, molt donat a presentar-se amb corretges i pistolons; López d'Arce el degà del Col·legi, per l'edat; Ramón Liern, magnífic professional i republicà exemplar. ..... 

Com el Col·legi no era instrument adequat per a la transformació professional que semblava oportuna en aquells moments de ruptura de l'Estat, vam decidir la creació d'un Sindicat d'Arquitectura i Enginyeria (STAI) adscrit a la Unión General de Treballadors...

Poc després de la seua creació, van vindre a integrar-se al Sindicat la quasi totalitat dels tècnics de València: els enginyers de Camins i Ajudants d'Obres Públiques de la Confederació del Xúquer, nombrosos Topógrafs i Delineants i la majoria dels arquitectes i Aparelladors col·legiats de València. No a tots els movia el mateix fervor republicà: un nombre de peticionaris, no fàcil de determinar, solament cercaven l'obtenció d'un carnet sindical, més fàcil d'assolir que el d'un Partit , però suficient per a sentir-se a cobert de qualsevol malèvola denúncia. Va ser preocupació primordial del Sindicat la regulació del treball professional, rebutjant el seu anterior caràcter de professió liberal amb la seua seqüela d'extremades desigualtats en les condicions de treball i vida entre tècnics d'igual títol acadèmic i similar preparació professional....Es van enviar circulars a tots els Ajuntaments de la Província, encarint-los que qualsevol petició de tècnic d'obres havien de fer-la directament al Sindicat. Així mateix es va comunicar a diferents organismes –com la Universitat i altres- on s'utilitzaven serveis tècnics. A pesar que les circumstàncies no eren les més apropiades per a dedicar-se a construccions de cap índole, ja que la guerra absorbia cada dia mes energies i majors pressupostos, encara quedaven Ajuntaments i Comitès en la Província disposats a planejar per sobre de tota realitat. Dels pobles van arribar al sindicat diverses peticions, uns sol·licitaven projectes d'escoles, altres Centres Sanitaris; algun un traçat de carrers; els més, habitatges. .... 

Un dels primers treballs generals que va escometre el Sindicat, a l'agost de 1936, va ser l'habilitació d'Escoles en nombrosos edificis de la ciutat, fins a llavors regits uns per l'Església, i altres, per propietaris coneguts com enemics del règim republicà".