Els sectors progressistes de València que amb els seus vots van dur, en 1903, al partit republicà de Blasco Ibáñez fins al govern de la ciutat, celebren, el 14 d'Abril de 1931, la proclamació de la República en la plaça d'Emilio Castelar. En aquell moment, s'estaven acabant els edificis de la vorera de ponent de la plaça amb un criteri uniforme i convencional, que va a posar-se en evidència quan s'aixecà la façana de llevant, construïda ja en període republicà.
L'anàlisi dels diferents estils que allí apareixen i del canvi tan brusc que es manifesta en el llenguatge emprat, fins i tot en les obres d'un mateix arquitecte, donaran lloc a una reflexió sobre l'influència del canvi polític en la configuració de la fisonomia urbana.
Juan José Estellés
Arquitecte
 |
Pza Ayuntamiento |
 |
General San Martin-Germanías |
 |
Calle San Vicente |
VALÈNCIA: ARQUITECTURA MODERNA I HABITATGE OBRER DURANT LA II ª REPÚBLICA*
Vetges Tu i Mediterránia, arqtes.
La significació i l'impacte internacional del Moviment Modern al llarg del segle XX es deu abans a la creació i difusió d'una determinada cultura arquitectònica, portada a terme al finalitzar la II Guerra Mundial per la segona generació de "arquitectes racionalistes" (Le Corbusier, W. Gropius, Mies van der Rohe, J.J.P. Oud,...), que a una específica activitat constructiva, que no va arribar fins a bé entrada la dècada de 1920. Les idees republicanes van tenir en l'Espanya dels anys trenta una influència molt concreta en el desenvolupament de l'arquitectura i l'urbanisme moderns, i per això, després del sagnant episodi de la guerra, el panorama arquitectònic espanyol va mostrar, almenys durant les dues dècades posteriors, un aspecte exageradament desolador.
L'introducció de "l'Arquitectura Moderna" a València, així com en la resta del territori espanyol, es va produir no com resultat de la continuïtat natural de formes de fer ja establertes --la prematura mort en 1921 de Demetrio Ribes, autor de "l'Estació del Nord" o dels desapareguts "Magatzems Ernesto Ferrer" en la plaça de Rodrigo Botet, va trencar una trajectòria professional pròxima a les de Perret, P. Behrens, A. Loos, pertanyents tots ells a la primera generació "d'arquitectes racionalistes"--, sinó a partir i en la mesura que una nova generació d'arquitectes va entrar en contacte directe amb aquesta flamant cultura. Durant tot el primer terç del segle XX nombroses publicacions periòdiques espanyoles venien oferint puntual i documentada informació sobre la naixent realitat urbanística i arquitectònica d'Europa i Amèrica. A més, i com a conseqüència de l'activitat personal de l'arquitecte aragonès Fernando García Mercadal --autor del saragossà "Pavelló Rincón de Goya", considerat per molts autors com la primera construcció moderna espanyola-- alguns dels principals protagonistes d'aquest moviment arquitectònic van arribar durant aquests anys a Madrid o Barcelona per a mostrar les seves obres i pronunciar importants i impactants conferències. Els primers projectes moderns valencians, presentats a un concurs nacional (1927) i a una exposició col·lectiva d'arquitectes joves catalans (1929), van sortir de les mans dels encara estudiants Luis Albert (titulat a Madrid,1928) i Enrique Pecourt (titulat a Barcelona,1930) per a la possible construcció de dos edificis singulars: una nova i expresionista seu de l'Ateneu Mercantil de València, que devia construir-se en l'ampliació de la cèntrica plaça d'Emilio Castelar (avui de l'Ajuntament), i una nova i racionalista tipologia de clínica quirúrgica.
 |
Il·lustració. Projecte de reforma |
Les primeres construccions modernes valencianes no van trigar a aparèixer, ja que la ciutat estava sumida des de finals de 1928 en un ambiciós programa de reformes urbanes, en el qual s'havien reprès i actualitzat vells i mai oblidats projectes, com l'avinguda de l'Oest, la remodelació dels voltants de l'Ajuntament, la prolongació del carrer de la Pau fins a les portes de Quart o l'eixamplament de la plaça de la Reina. La influència que en aquests decisius anys va exercir sobre Javier Goerlich --arquitecte titulat a Barcelona en 1914, autor de la versió definitiva d'aquest vast programa i un dels més dotats i acreditats de la ciutat--, el principi racionalista de la primacia de l'urbanisme sobre l'arquitectura com mig per a promoure el progrés social, va provocar la immediata engegada d'una sèrie de projectes de gran repercussió ambiental i social, algun d'ells molt criticat pel recién creat Col·legi d'Arquitectes de la Zona de València (1930), per a transformar barriades senceres del nucli antic caracteritzades per l'estretor dels seus carrers i per la presència d'edificis molt degradats i amb habitatges sense a penes llum o ventilació. Els dibuixos inicials que il·lustraven aquestes actuacions urbanístiques van ser subtilment modificats durant els primers anys de vida de la II ª República, amb una ciutat ja plenament moderna, per a suggerir intervencions puntuals més properes als postulats racionalistes, utilitzant per a això un llenguatge formal sobri i amb volums axanfranats o prismàtics definits per plànols nets en els quals ja s'insinuen la forçada asimetria, l'escalonada verticalitat o les acristaladas seqüències de finestres de proporció rectangular. Esveltes edificacions, formalment heterodoxes però aerodinàmiques i evidentment contemporànies, van compactar veloçment els buits existents en el nou centre de la ciutat i en les trames rectangulars de l'eixample per a acollir a un ampli sector de la classe mitja en habitatges higiènics i confortablement distribuïdes. La proclamació de la II ª República va provocar a València una exaltació política, social i cultural sense precedents, que va fer possible no només que aquesta nova generació d'arquitectes comencés a treballar en un ambient d'eufórica esperança i de profunda renovació, sinó que "els altres arquitectes", aquells que estaven encara reclosos en els seus peculiars eclecticismes, també poguessin abordar alguns aspectes de la modernitat durant aquest curt i fecund període. Els ja citats Luis Albert i Enrique Pecourt són, al costat de Ricard Roso (titulat a Madrid, 1932), els arquitectes més innovadors de la dècada dels anys trenta. A ells es deuen obres tan significatives, fonamentalment habitatges donat el fort increment demogràfic derivat de la conversió de la ciutat en centre comercial metropolità, com el expresionista Edifici Alonso del carrer Sant Vicent cantó a Xátiva (L. Albert, 1935), els racionalistes Edifici Navarrès en el carrer Donoso Cortés,l (I. Pecourt, 1933) i Edifici Buch en el carrer Quart, 114 (L. Albert, 1935), o el funcionalista i aerodinàmic Edifici Llopis, 2 en l'avinguda María Cristina, 3 (R. Roso i J. Bellot, 1935). Altres tipologies no lligades a la residència van incorporar també exemples d'aquest desig manifest de modernitat, com va ocórrer en el Club Nàutic, demolit en 1985 (J. Goerlich i A. Fungairiño, 1932), el complex de piscines Les Sorres (L. Gutiérrez Soto, 1933), el cinema Rialto (C. Borso, 1935) o el Col·legi Major Lluís Vives, antiga Residència d'estudiants (J. Goerlich, 1935).
 |
 |
Carrer Sant Vicent |
Carrer Sant Vicent |
 |
Rialto |
La qüestió específica de l'habitatge obrer es venia considerant des de començaments del segle XX no només com un mitjà de control social sinó a més, i sobretot, com un veritable instrument urbanístic i econòmic. En la perifèria de València, com a conseqüència de la pròpia estructura del seu mercat immobiliari, societats cooperatives havien iniciat, ja en 1911, la construcció d'agrupacions de "Cases Barates", emparades per una nova legislació i finançades mitjançant subvencions estatals . Aquestes noves barriades, obtingudes amb la repetició del tipus d'habitatge considerat com òptim per la denominada "cultura de l'habitació" (unifamiliar amb jardí i en règim de propietat), van ser utilitzades en la dècada dels anys trenta, davant l'absència de plans municipals d'extensió, com peces clau en la inevitable expansió de la ciutat més enllà dels límits assenyalats en els seus reiterats projectes d'eixample. D'entre totes les construïdes en el període de vigència de la dictadura de Primo de Rivera (1923- 1930), el de major eficàcia de la Llei de Cases Barates, destaquen les situades en l'actual barri de Torrefiel i les situades en l'àrea compresa entre el Passeig de València al Mar i l'avinguda del Port. Aquest Passeig, dissenyat a la fi del segle XIX i en el qual s'havien urbanitzat en la dècada dels anys vint un nombre mínim d'illes, és rellançat i sancionat en els anys trenta: primer mitjançant un fallit concurs, convocat en 1930 per a la construcció de" 2000 cases barates" amb les quals fer viable l'obertura de l'Avinguda de l'Oest (la impossibilitat de construir-les "en sèrie", recollida en les bases del concurs, va ser molt criticada en 1932 en les pàgines de la revista AC. Documents d'Activitat Contemporània que editava a Barcelona el GATEPAC); després amb un nou disseny per a la seva reconversió en una autèntica ciutat-jardí, redactat en 1931 per l'arquitecte municipal José Pedrós (titulat a Barcelona, 1924); i finalment en 1935 amb els projectes de l'esmentat Javier Goerlich per a la ubicació de la nova Ciutat Universitària en els seus terrenys. Tan sols dos moderns grups d'habitatges obrers es van construir durant la II ª República en les seves primeres illes urbanitzades: el de la cooperativa de l'Associació de la Premsa , dissenyat entre 1931 i 1933 per Enrique Viedma (titulat a Barcelona,1915), i el de la cooperativa de les Arts Gràfiques, traçat en 1932 per Emilio Artal (titulat a Barcelona, 1922) i demolit en 1975
. Amb la promulgació en 1925 de la Llei de Cases Econòmiques, que va venir a completar i ampliar la legislació existent sobre Cases Barates, es va obrir a València la possibilitat de contribuir a la millora de l'allotjament de la classe obrera mitjançant l'edificació, en les grans i uniformes illes de les zones de l'eixample, de "conjunts o blocs" on albergar una gran quantitat d'aquest tipus d'habitatges, seguint amb això l'exemple d'alguns municipis alemanys, holandesos o austríacs, els espectaculars assoliments dels quals, socials i arquitectònics, havien anat apareixent des de 1923 en les pàgines de la revista madrilenya Arquitectura. Dues d'ells construïts ja en el període republicà, mostren les beneficioses influències dels llenguatges moderns: la expresionista Finca Roja o la" casa rusc del carrer Jesús", projectada entre 1929 i 1930 per Enrique Viedna, i el protorracionalista Grup per a Agents Comercials de la Gran Via de Germaníes, projectat entre 1933 per Emilio Artal en col·laboració amb Jose Luis Testor i Angel Romaní.
 |
 |
Finca Roja |
|
En 1935 un nou precepte, Llei de la Previsió contra l'Atur o "llei Salmó", va sentenciar definitivament la ideologia antiurbana de l'habitatge obrer valencià a l'incentivar, mitjançant exempcions tributàries, la construcció d'habitatges populars entre mitgeres (Cases de Rendes) en els solars encara existents en el centre històric o en les seues proximitats. Acollint-se a aquesta nova llei, l'arquitecte Joaquin Rieta (titulat a Barcelona, 1923) va projectar en aquest mateix any en el carrer Guillen de Castro el singular i racionalista Edifici Quadrat o la" Casa Russa" , per a albergar als treballadors d'una indústria del moble d'una "veritable" casa comunal, amb instal·lacions higièniques comunitàries i habitatges servits per corredor.
*Publicat en REPÚBLICA, 70 anys després.
 |
Plaça Ajuntament |
 |
Avda. de l'Oest |
 |
Carrer Barcelonina |
Fotografies: Jose Mª Azkárraga