Alberg del Tresor Artístic i Històric

Des de novembre de 1936 a abril de 1938 les Torres de Serrans i el Col·legi del Patriarca seran l'alberg de les obres d'art evacuades del Museu del Prado (Madrid)


 


Tot just transcorreguda una setmana de la insurrecció del 18 de juliol de 1936, el govern legítim, promulga un decret per a protegir el patrimoni, “havent estat ocupats distints palaus en els quals es tanca una riquesa artística i històrica d'extraordinari valor, ha de procedir-se sense pèrdua de temps a la seua intervenció, traslladant-la en cas necessari a lllocs que permiten no només la seua instal·lació adequada, sinó el seu coneixement pel poble per a la seua major educació i cultura"
 


El dia 10 de Novembre eixia el primer enviament a València, entre el 14 i el 25 del mateix mes l'aviació feixista bombardejaba el Palau de Llíria, el Museu del Prado, la Biblioteca Nacional....
Es van triar les obres més valorades, es van fer embalatges tècnicament inmpecables i es van utilitzar els millors camions per al seu trasllat a València.
Al capdavant de tot açixò, treballant incansablement, es trobava Josep Renau, nomenat Director General de Belles Arts el 7 de setembre de 1936.

 




"En el bellíssim claustre del vell col·legi del Patriarca, de Vaència, el Ministeri d'Instrucció pública ha exposat, durant els últims dies de desembre, tots aquells quadres i tapissos que van pertànyer a la colecció del duc d'Alba, salvats pel 5é Regiment d'entre els enderrocs que són avui algunes sales del palau de Llíria". Hora de España. Gener de 1937.


S'atribueix a Azaña la següent frase: “Es més interessant salvar el Tresor Artístic que la pròpia República ; aquesta si es perdés, pot ser sempre restaurada, però aquell, en cas de perdre's, ja no es podria recuperar mai”
La República va vetllar per salvar el patrimoni artístic, del pillatge i de les bombes.
“Van ser incomptables les persones (anònimes la major part d'elles) que varen compartir la glòria d'aquest salvament, inclosos milicians i soldats, especialistes i estudiants (allí estaba la FUE aportant entusiasme i devoció) artistes, restauradors i amics de l'art...”
Abans que les forces de Franco arribaren al Mediterrani el 15 d'Abril de 1938 totes les obres d'art protegides en València, van emprendre camí a França, d'on, en paraules de Vicente Aguilera Cerni, pugueren tornar sense sofrir cap dany, després d'haver rebut en València, mentre va ser Capital de la República, les màximes cureshumanament possibles”.

 

Maria Teresa León

Poc temps va bastar perquè les obres triades, en primer lloc les d'escola espanyola, estiguessin disposades a partir cap a València. No recordo quina nit del mes de novembre van arribar al pati de l'Aliança d'Intel·lectuals els camions que anaven a traslladar a lloc segur la primera expedició de les obres mestres del Museu del Prat “Les Meninas”, de Velázquez i el “Carlos V”, de Tiziano, estaven protegits per un immens castillete de fusta i lones. Soldats del V Regiment i de la Motoritzada envoltaven els camions, esperant l'ordre de marxar. Rafael, tan poc amic d'improvisacions, trémulo d'angoixa, va detenir la mà d'un soldat que encenia un cigarret: No, això, no: I va parlar amb veu tallada de por, dient-los a aquells joves combatents que anaven a sortir cap a Llevant, entre la boira i el fred, que els ulls del món els estaven mirant, que el govern confiava a la seva custòdia un tresor únic, que els defensors de Madrid responien davant la Història de les Arts del Museu a ells confiat. Es va produir un gran silenci. Els motors es van engegar. Ni una llum ni un reflex. A poc a poc, tot l'hi va dur la boira.

va començar la nit més llarga de la nostra vida. Van aparèixer els avions i van bombardejar no sé que barri. El telèfon anava donant-nos la situació dels quadres en cada alt del camí. El responsable de la caravana cridava per a dir-nos: Tot va bé. Però al passar el pont d'Arganda va ser necessari baixar els quadres i fer-los creuar a coll a l'altre extrem, doncs el andamiaje era massa alt. Seguia sonant el telèfon: Tot va bé. Els pueblecitos del trànsit semblaven despertar-se per a anar-se passant de mà en mà aquell tresor, que era el seu tresor, el tresor nacional de la seva cultura, de la qual abans ningú els havia parlat. Pueblecitos en vela, veu dels alcaldes: Tot va bé. I així, en la nit interminable, vam anar corrent, desvetllats i ansiosos darrere d'aquells camions que duien, al bon segur de les Torres de Serrans, de València, algunes de les principals meravelles del Museu del Prat.

Ells no van dormir ni nosaltres tampoc. Va sonar una vegada més el telèfon: María Teresa, l'expedició ha arribat A València en condicions excel·lents. La veu de José Renau, director de Belles Arts, ens va semblar la d'un àngel. Quin descans! Ens tirem al carrer a comunicar la bona nova.

Així, sota la meva signatura i la del senyor Sánchez Cantó, van sortir de Madrid els primers quadres del Museu del Prat. Crèiem innocentment, durant aquells dies lluminosos, que el món ens contemplava. Quina equivocació! Aviat ens van fer saber que el món estava escandalitzat amb la nostra audàcia, amb la nostra barbàrie. I nosaltres que oferíem la nostra vida per evitar a un quadre del Museu del Prat el fregament d'una bala! No ens va importar llavors ni ens importa ara. El que convé aclarir és que en aquells temps d'improvisació heroica no va venir en el nostre socors, ajudant a la nostra ignorància, cap tècnic, cap especialista, cap director de cap museu d'Europa. Els quals no van regatejar la seva ajuda van ser aquests homes crèduls i magnífics que, a pesar de no haver trepitjat mai les sales d'un museu, van creure en la nostra paraula i no van vacil·lar a salvar per als intel·ligents i els cultes del món la meravellosa pinacoteca de Madrid, els quals, segons Antonio Machado, “no parlen de pàtria, però la defensen amb la seva sang”.

Poco a poco pasaron los tiempos de la improvisación. Timoteo Pérez Rubio, vicedirector del Museo del Arte Moderno, pudo explicar a sir Frederic Kenyon mejor que yo cómo se protegieron los tesoros de España en la Torre de Serranos, vieja fortaleza gótica, y en el Colegio del Patriarca, de Valencia. Me gusta recordar a Pérez Rubio, porque fueron sus ojos los últimos en mirar las obras maestras del Museo del Prado cuando, cruzando la frontera española en medio del éxodo de nuestro pueblo, llegaron a Ginebra. Nadie al mirarlas allí expuestas se acordó, estoy segura, de aquel principio que movió todos nuestros actos: “la más segura garantía de conservación de las obras de arte y monumentos reside en el respeto y cariño que el pueblo les tenga”.

I per a aquell poble la guerra va començar a enfosquir-se. El Museu del Prado va passar de les Torres de Serrans de València al castell de Perelada, a Girona, i d'allí, en camions de l'exèrcit, enmig de l'èxode tristísimo, va creuar la històrica expedició la frontera de França. Doncs Bé, a cap d'aquells éssers destrossats, a cap d'aquelles dones amb els nens prendidos al seu coll, se li va ocórrer assaltar els camions per a asseure's al costat de les Dianes de Tiziano o els cavallers de Valázquez. Aquells homes i dones de peus inservibles i ensangonats, que eren el poble espanyol, veien passar la riquesa com només ells, antics i magnífics, saben fer-lo. Així, junts, els uns i els altres van ser camí del bandejament, “preparat el cos per a l'abstinència i la fatiga i l'ànim per a la mort...”. Els quals des de lluny van mirar la nostra angoixa, no van saber llavors veure que no era aquella la derrota de la República i del poble espanyol sinó la del sentit comú dels països democràtics.