ENSEMS és el festival espanyol més antic entre els dedicats a la música contemporània i d'avantguarda i ha tingut un paper molt destacat en el context nacional i internacional. El festival ha estrenat a Espanya obres de Cage, Carter, Dusapin, Feldman, Ferneyhough, Henze, Hindemith, Lachenmann, Nono, Penderecki, Saariaho, Hilda Paredes, Leo Brower, Scelsi, Sciarrino i Xenakis, entre altres, i ha oferit estrenes absolutes de la majoria dels compositors espanyols i valencians de l'òrbita contemporània. Així mateix, ha convocat sobre els seus escenaris grups i solistes tan destacats como l'Arditti String Quartet, Les Percussions de Strasbourg, Stefano Scodanibbio, Terry Riley, Gavin Bryars, Renaud Capuçon, Quatuor Diotima, Francesco Tristano, Roberto Fabbriciani, Alva Noto o The Hilliard Ensemble, al costat d'un bon nombre d'intèrprets valencians o de la resta de l’Estat.
En els seus quaranta anys d'existència ENSEMS ha sigut el catalitzador imprescindible de la música contemporània a la nostra ciutat, al llarg dels quals ha sabut construir un públic apassionat, intergeneracional i heterogeni. La seua organització, privada al principi i després pública, ha recaigut en l'historiador de la música Pep Ruvira i els compositors Llorenç Barber, Rafael Mira, César Cano, Joan Cerveró i Voro García, que dirigirà la pròxima edició d'aquest any 2018.
L'exposició Ensems. Quaranta anys amb la música contemporània pretén donar compte de la trajectòria del festival a través d'una selecció de cartells, fotografies, partitures, programes de mà, publicacions i enregistraments sonors i audiovisuals, entre altres documents, procedents de col·leccions públiques i privades. Pel que es refereix a l'autoria d'aquests documents, destaca el primer cartell del festival, obra de Nacho Criado, així com també la presència de dones tant en la fotografia (Concha Prada, Esther Cidoncha, Maque Falgás, Tania Castro, Paula Felipe), com en la comunicació gràfica (Nines Palau, Marisa Gallén).
ENSEMS va nàixer el 1979 per iniciativa de Llorenç Barber. Les accions musicals, la música conceptual, l'electrònica i tota una sèrie de propostes seguint el solc de John Cage que traspassaven els límits habituals del concert (molt d'acord amb l'esperit de rebel·lia que sacsejava el país) van dominar durant les primeres edicions, organitzades pel grup Actum. Fundat el 1973 pel mateix Llorenç Barber, Actum va ser un col·lectiu pioner de l'experimentació musical, sonora i escènica.
El 1984 l'organització del festival va passar a les mans de l'Associació Valenciana de Música Contemporània (AVCM), col·lectiu liderat per un grup de compositors que en la major part havien rebut formació a l'estranger.
Amb l'AVCM al capdavant, ENSEMS es va obrir a altres idees i estètiques de la modernitat musical, hereva de les avantguardes centreeuropees i prestant especial atenció a la creació valenciana. D'altra banda, l'Associació va ampliar la xarxa de suports públics i privats al festival, entre els quals, de l'Orquestra de València, la Diputació, Bancaixa o el Palau de la Música. Així mateix, va apadrinar la creació d'una formació estable especialitzada en la interpretació de repertori contemporani, l'Ensems de Cambra, que donaria lloc al Grup Contemporani i, finalment, al Grup Instrumental de València, puntal de l'última etapa del certamen.
El 1988 la celebració del I Encuentro sobre Composición Musical va iniciar una etapa de reflexió i anàlisi en paral·lel a les activitats de concert. La trobada, que reuniria un ampli grup de grup de compositors i teòrics, se celebra des d’aleshores de manera paral·lela al festival. A partir d'aquell mateix any, la Generalitat va assumir l'organització d'ENSEMS , per mitjà de l'Àrea de Música de l'IVAECM , primer; de l'IVM posteriorment i de l'IVC en l'actualitat, llevat d’una una breu etapa (coincidint amb la dissolució de l'IVAECM ) en la qual el col·lectiu de compositors va tornar a portar-ne les regnes.
Progressivament, el festival va obrir el ventall estètic de la programació, compaginant la interpretació de les grans obres de la modernitat musical del segle XX, en general absents dels escenaris, amb les últimes creacions, sense oblidar heterodòxies, hibridacions i allò que s'anava consolidant sota l'etiqueta d'art sonor. D’altra banda, a partir de 1998 es va iniciar una sèrie d'homenatges i cicles monogràfics que van afermar la internacionalització del festival.
Finalment, la cobertura institucional del festival permetria impulsar el suport a l'autoria i a la creació de patrimoni musical i es va emprendre una ambiciosa política d'encàrrecs, un dels trets més apreciats del Festival.
És així com ENSEMS afronta el seu quarantè aniversari, com a punt de trobada de la memòria i el present de la música contemporània obert a l'avenir.
Antonia Picazo i Jorge García
